Pericó: l’herba màgica de Sant Joan

Pericó o herba de Sant Joan.

Poques herbes tenen a Catalunya més fama i virtuts ancestrals que l’humil pericó (Hypericum perforatum). El seu altre nom, herba de Sant Joan, fa referència a l’època de la seva floració, que és també la més venerada per bruixots, fetilleres i curanderes per a la recol·lecció de plantes sagrades i l’obtenció de les energies còsmiques més favorables. El pericó té mig metre d’alçada, de tija rígida i fulles petites plenes de glàndules, petits punts que semblen foradets en contemplar-los a contrallum (d’on prové el seu nom científic: perforatum). Els pètals grocs, grans i lluminosos, també puntejats de glàndules negres, conformen unes inflorescències denses i atractives.

Aquestes glàndules de fulles i flors, plenes d’essències químiques molt diverses, són les responsables de les múltiples propietats d’aquesta planta. La més tradicional és el famós oli de pericó, que es fa macerant la planta fresca amb oli d’oliva i que serveix per curar cremades, ferides, llagues, mal d’esquena i cops. A nivell intern, el pericó es considera digestiu, tònic i antidepressiu. Conegut per algun medi publicitari com el «prozac» vegetal, ajuda a curar les depressions lleus i els estats anímics de poca vitalitat. La planta, doncs, que ja servia a l’Edat Mitjana per foragitar el Mal, serveix ara per foragitar el Mal més famós de l’època moderna. Compte amb un ús perllongat d’aquesta planta, ja que produeix hipersensibilització a la llum solar, cosa que pot derivar en taques i despigmentacions a la pell!

Dent de lleó: una amanida depurativa

Fulles de dent de lleó.

La dent de lleó és el nom genèric amb què es coneixen diverses espècies afins al Taraxacum officinale. En general, totes presenten unes fulles basals llargues, llustroses, sense pèls i amb dents irregulars (d’on ve el nom). Al mig de les fulles broten uns llargs peduncles on s’insereixen uns capítols florals grans i vistosos, completament grocs, que es convertiran posteriorment en els típics angelets, una munió de llavors enganxades a pèls fins, conformant una mena de globet que es dispersa amb la clàssica bufada dels infants. Abunda sobretot en els prats i camps abandonats que tinguin una certa humitat; a les nostres comarques es troba més aviat en zones muntanyoses o prop de rius.

El nom de pixallits, amb què també és coneguda aquesta planta, ja orienta sobre la seva funcionalitat i les virtuts que se li atribueixen: diürètica, depurativa, aperitiva i tònica. La cocció de les fulles o, millor, el consum cru en amanides o sucs tonifica el fetge i la producció de bilis, millora l’astènia primaveral i aporta vitamines A (més que la pastanaga) i C, «purifica» de toxines l’aparell circulatori i l’aparell digestiu, neteja l’aparell urinari, desintoxica la pell d’impureses i en millora les afeccions, alleuja les crisis de gota, reumatisme i urea. La primavera és el millor moment per aportar el seu toc amarg a les modernes i sanes amanides, combinant-la amb créixens, ruques, herba dels canonges, enciams, etc.

Noguer: ratafia i altres coses

Nou de la noguera.

El noguer (Juglans regia) és un arbre d’ambient selectiu, més fàcil de trobar en masies i camps de conreu que en estat silvestre, tot i que està acreditada científicament la seva presència natural a Catalunya des de fa milers d’anys. La seva valuosa fusta i el seu escàs nombre ha impedit que hagin arribat fins als nostres dies exemplars centenaris. Els noguers són arbres lligats a valors mítics positius i negatius: punts de trobada de bruixes i la dubtosa fama de ser danyosos per a qualsevol que en dormi a l’ombra.

Les nous tenen un gran valor alimentari, riques en vitamines B i E, antioxidants, àcids orgànics i minerals. El seu consum continuat i moderat ajuda a prevenir problemes de cor i a controlar l’arterioesclerosi, la pressió arterial i el colesterol. En l’antiguitat, en canvi, es consideraven pernicioses per a l’estómac i, en comptes de producte alimentari, eren més aviat un producte terapèutic que s’utilitzava contra els verins mortífers, gangrenes, mossegades d’animals, etc. Al nostre país, les nous tendres picades amb la pell són l’element bàsic de les ratafies tradicionals. Respecte a les fulles, tenen una gran proporció de tanins i substàncies astringents i antisèptiques; la seva cocció serveix per a rentats externs contra tot tipus de llagues, hemorroides, penellons, etc. També es pot beure per tractar les infeccions d’orina, les diarrees i per disminuir la proporció de sucre a la sang. Això sense oblidar altres propietats, com la fabricació de tints naturals o per posar a les olives macerades i evitar que s’estovin.

Mercurial: en ales del déu Mercuri

Mercurial o malcoragte.

El mercurial o malcoratge (Mercurialis annua) és, conjuntament amb l’ortiga petita, una de les típiques males herbes hivernals. Acostuma a proliferar durant els primers mesos de l’any per les vores i marges dels horts i dels camps, amb certa preferència per l’ombra i el nitrogen. És una herbàcia fràgil, d’uns dos pams d’alçada, que es ramifica en tiges oposades, amb fulles ovalades i dentades, d’un verd llustrós. Tanmateix, en el moment de la floració, us podeu adonar que, mentre uns peus aixequen espigues de petites flors grogoses que aguanten els estams masculins, altres peus semblen absents de flors ja que amaguen en les bifurcacions de les tiges unes càpsules verdoses i arrodonides amb els òvuls femenins.

Aquesta curiositat unisexual deuria cridar l’atenció dels nostres avantpassats, així que, sota l’aura benefactora del déu Mercuri, missatger de les decisions generatives de l’Olimp, li foren atribuïdes virtuts d’enginyeria genètica que tan sols hem estat capaços d’imitar en la darrera dècada. Tot plegat, deien els savis grecs, que si la dona volia concebre una filla, havia de consumir i aplicar-se en el lloc corresponent fulles xafades de la planta femella i, si volia concebre un fill, el mateix de la planta mascle. La divertida història es va perllongar més enllà de l’època medieval. Constateu, no obstant, l’intel·ligent dubte existencial d’un savi doctor del segle XVI: «si això fos cert, no naixeria mai cap filla en el món, maleïdes com són pel perill i costos que porten, i així aviat desapareixeria la raça humana». No sé encara si és millor donar gràcies a Mercuri per la ineficàcia del seu remei o al feminista metge del pontífex Juli III per l’agudesa de la seva observació.

Pi: per a la bronquitis

Pinya del pi blanc.

A les nostres comarques es localitzen diverses classes de pins. Els cinc més importans són: el pi blanc (Pinus halepensis) a les terres baixes, el pi roig (Pinus silvestris) a la muntanya mitjana, el pinastre (Pinus pinaster) en sòls àcids de granit i gres, el pi pinyer (Pinus pinea) en rieres i sòls arenosos i la pinassa (Pinus nigra) a la muntanya mitjana més seca. La seva identificació s’aconsegueix amb l’observació de les fulles, més llargues o més curtes, i de les pinyes, més grans o més petites. Excepte els grans pinyons del pi pinyer, tan apreciats en la nostra alimentació, els altres pinyons són petits i enganxats a una aleta, essent fonamentals en la dieta de molts animalons del bosc.

La reïna o la trementina que se’n destil·la són les substàncies més tradicionals i reconegudes per la medicina popular. Se’n feien ungüents i locions per a malalties de la pell, respiratòries, dolors musculars, reuma, inflamacions urinàries, etc. Tanmateix, tenen el risc de produir irritació i una forta rubefacció, per la qual cosa s’han de diluir amb una formulació adequada. És més fàcil i menys perillós aprofitar les fulles i, sobretot, les gemes tendres primaverals, amb les quals es poden fer infusions, xarops, caramels, bafs i banys medicinals. Tenen propietats antisèptiques, expectorants i balsàmiques i ajuden en la curació de les malalties respiratòries: bronquitis, asma, ronquera, tos, etc.

Oliver: per a la sang

Olivera.

L’oliver (Olea europaea) és l’arbre mediterrani per excel·lència. La varietat agrícola que coneixem deuria sorgir a l’Orient mitjà, des d’on fou escampada per tot els països mediterranis gràcies a les incursions comercials de fenicis i grecs. La seva forma silvestre és l’ullastre, arbret espinós de fulles més petites i que forma part dels nostres ecosistemes litorals. L’oli d’oliva ha estat ingredient bàsic de receptes mil·lenàries per elaborar ungüents i maceracions de tota mena gràcies a la seva capacitat d’absorció de les essències i substàncies contingudes en els òrgans vegetals.

Deixarem per a una altra ocasió les innombrables propietats medicinals de les olives i de l’oli d’oliva per referir-nos exclusivament a les de les fulles de l’oliver, que no són tan conegudes. Tant les fulles dels arbres conreats com les dels silvestres tenen reconegudes propietats hipotensores, diürètiques i vulneràries. La tradició popular n’ha parlat sempre com un eficaç remei per ‘rebaixar la sang’, fent referència a l’eficàcia de la seva infusió per abaixar els nivells de la pressió arterial. De la mateixa manera, se l’ha trobat útil per reduir els nivells de sucre i la retenció de líquids.

Càdec: la ginebra mediterrània

Mata de càdec.

El càdec (Juniperus oxycedrus) és un arbust molt semblant al ginebre (Juniperus communis) tot i que ocupen nínxols ecològics separats. Tots dos tenen fulles rígides, curtes, aciculars i punxegudes, però mentre el ginebre sols té una ratlla blanca a l’anvers, el càdec en té dues. Per altra banda, els fruits o gàlbuls madurs del ginebre són blaus i negrosos, mentre que els del càdec són bruns i roginosos. El ginebre és propi dels climes més freds i s’enfila per sobre dels 2.000 metres d’altitud i s’estén cap a l’Europa més atlàntica i continental. En canvi, el càdec ocupa els ambients més mediterranis, secs i càlids. Aquesta situació adjacent es fa palesa en qualsevol excursió que pugi des de la terra baixa fins als altiplans de la Mussara, Montsant o els Ports: passarem irremeiablement del domini de romanins, argelagues i càdecs al de boixos, grèvols i ginebres.

Els fruitets del càdec s’han utilitzat com els del ginebre en la medicina popular: diürètics, estimulants del ronyó, digestius, carminatius (gasos intestinals), cistitis i afeccions urinàries, reumatisme, gota, infeccions respiratòries, etc. Fins i tot, la llarga estada dels anglesos a Menorca, on el ginebre falta absolutament, va obligar a fabricar ginebra amb els succedanis gàlbuls del càdec, que produeixen un destil·lat menys fi i aromàtic que l’original anglès però que encara avui dia és típic de l’illa. Un dels usos més tradicionals del càdec és la miera o oli de càdec, que s’extreu de la destil·lació dels troncs i arrels gruixudes. Aquesta mena de suc xaropós i reïnós s’utilitzava per curar radicalment les llagues, afeccions cutànies i inflamacions articulars, tant en persones com en animals.

Esquitxagossos: un cogombre a reacció

Flor de l'esquitxagossos.

És aquesta una curiosa planta (Echallium elaterium) que s’arrossega sobre terrenys erms i residuals dels afores de pobles i ciutats, en indrets més aviat calorosos i sòls prou nitrogenats. Les tiges allargades, herbàcies, peludes i sucoses s’escampen horitzontalment fins cobrir un metre quadrat de terreny. Les fulles són bastes, amplament dentades i triangulars. Les flors són groguenques i unisexuals; els ovaris de les femenines es converteixen en el fruit que dóna origen al peculiar nom de la planta. Té la forma d’un cogombret, verd, carnós i eriçat de pèls. Quan a l’estiu arriba a la seva maduresa, esclata al mínim contacte (un gos, una persona), tot soltant-se bruscament del peduncle i projectant en direcció contrària un esquitx sorollós de llavors i sucs espessos. Els noms d’esquitxagossos, cogombre amarg o carbassó bord juguen amb la forma i propietats del curiós fruit.

Tota la planta és un poderós purgant. En altre temps, s’extreia dels fruits un extracte anomenat elateri que s’utilitzava amb la finalitat esmentada en casos d’atonia intestinal, com a depuratiu i diürètic. Tanmateix, la prescripció per via interna resulta desaconsellable i perillosa per la irritació que produeix en l’aparell digestiu i altres riscos associats, com el d’avortament. Per via externa, en moltes localitats del país és un remei tradicional fregir-ne els fruits en oli d’oliva i utilitzar-lo per fer friccions contra el reuma, neuràlgies, gota i dolors diversos. El seu ús, certificat en el Papir d’Ebers, mostra que la planta ja era coneguda i apreciada pels metges egipcis.

Fruit de l'esquitxagossos.

Donzell: la mare del vermut

Mata de donzell.

Ja passa sovint que quan la fama dels fills ultrapassa la dels pares, els noms d’aquests esdevenen invisibles, desconeguts i substituïts pels dels hereus que s’han fet més populars. Poca gent ha sentit parlar d’una herba que es diu donzell (Artemisia absinthium), d’entre mig i un metre d’alçada, de tiges desordenades i desmanegades, color verd grisós i argentat, fulles molt retallades i capítols florals groguets, arraïmats i pendulars. No és una planta molt estesa a les nostres comarques, apareix ací i allà sense regles establertes: afores de ciutats, ribera d’algun riu, voral d’una carretera... Resulta més freqüent a les valls del Pirineu, en ambients humits i nitrogenats. Ben segur, en canvi, que molta més gent coneix el vermut o l’absenta, begudes espirituoses que tenen la seva base en les essències del donzell.

En efecte, l’amargor aromàtica d’aquesta herba va propiciar-ne l’ús en molts països d’Europa per elaborar licors. La paraula Wermut significa donzell en alemany i l’absenta ha estat un dels licors més populars de França durant segles. També a Catalunya l’incorporen algunes ratafies en la seva fórmula. Tanmateix, el donzell té substàncies perilloses que, si se’n prenen en excés, poden produir addicció i intoxicacions greus dels sistema nerviós (absintisme). Els licors derivats limiten els components més perjudicials i la seva comercialització està controlada. L’ús remeier d’aquesta planta es troba ja citat pels egipcis i la medicina antiga el considerava una panacea contra molts mals: d’estómac, menstruació, febre, cucs intestinals, apetit... Francament, havent-hi alternatives menys perilloses i amargues, jo gairebé em quedaria amb un got de vermut de tant en tant: el toc d’amarg just, ni més ni menys.

Arboç: un fruit embriagador

Arboç.

És a finals de tardor i principis d’hivern que l’arboç (Arbutus unedo) ofereix a ocells, mamífers i excursionistes l’agradable sorpresa dels seus penjolls de fruits vermellosos i ataronjats. Coneguts amb el nom de cireretes d’arboç o de pastor, segons la comarca, constitueixen un aliment de gran importància ecològica en una època en què les reserves alimentàries del bosc es troben ja en forta regressió. El nom d’aquest arbust, que pot arribar perfectament a convertir-se en un arbre de mida mitjana, ha produït nombrosos topònims (l’Arboç, l’Arbocet, les Arboceres) i és de tots ben coneguda la seva presència en l’escut de Madrid. Tot plegat, ens indica la seva singularitat en el paisatge mediterrani. Tot i ser abundant, evita els sòls calcaris i prefereix el substrat àcid que li proporcionen roques com el gres o el granit. Les fulles són perennes, llustroses, lanceolades i dentades. Les flors són petites campanetes blanques, molt oloroses i mel·líferes.

No destaca gaire a nivell medicinal. Les fulles, astringents i antisèptiques, s’utilitzen en casos de diarrea, malalties urinàries, angines, etc. Més curiós resulta el consum popular dels fruits, ja que poden arribar a fermentar encara a l’arbre i, per tant, poden provocar un cert estat narcòtic, d’ebrietat o de mal de cap, per la presència d’alcohol en la polpa. Sembla que el nom unedo de la seva denominació llatina aconsella precisament que cal consumir-ne ‘només un’, per si de cas, tot i que també es pot referir al fet que el seu gust fat i insuls no desperta l’ànim de consumir-ne gaires més.

Menta: digestiva, antisèptica i estimulant

Menta.

Des que la gelosa Persèfone transformà la bella nimfa Mintha en aromàtica herba, l’àmbit geogràfic de la coneguda menta no ha cessat d’augmentar des d’Ibèria fins a Xina, cercant sempre els indrets frescos i aigualosos que potser recorden el rierol on la nimfa prenia el seu  mitològic bany. Des d’aleshores, la menta ha mutat en múltiples  espècies que tenen en comú el rizoma subterrani, les fulles oposades d’un verd intens i llustrós, i l’essència aromàtica que desprèn quan es toca. Les diferències són subtils: les flors rosades en espigues més o menys allargades, més o menys arrodonides; la qualitat de l’aroma, més forta o més suau, més aspra o més dolça.

Els usos i propietats de la menta són interminables: analgèsica, afrodisíaca, digestiva, antisèptica, antispasmòdica, estimulant. Aquestes propietats depenen especialment del percentatge de mentol emmagatzemat en les fulles, raó per la qual és preferible acudir a les espècies cultivades que deriven de la Mentha piperita. Si més que medecina el que voleu és una tisana estomacal que substitueixi el cafè i aromatitzi la sobretaula, en aquest cas decanteu-vos pel delicat perfum i el dolç sabor de la Mentha pulegium, popularitzada amb el nom de «poleo-menta». Totes dues espècies les podem adquirir en qualsevol centre de jardineria i plantar-les en una raconada humida de l’hort o del jardí. Una digestió pesada, un còlic intestinal, mal alè a la boca, bronquitis o tos, desànim, tensió nerviosa, migranyes, ferides... res no hi ha que la menta no ajudi a resoldre! Fins i tot diuen que els efluvis eròtics de la nimfa que va seduir el déu Plutó ens poden impulsar i acompanyar pels complexos viaranys de l’amor!

Tomaquera borda: un analgèsic perillós

Tomaquera borda.

La morella negra (Solanum nigrum) és una herbàcia de mig metre d’alçada anomenada tomaquera borda a les nostres contrades per les petites baies que a la tardor prenen sovint un color vermellós, encara que altres vegades pot ser ataronjat o negre. Les fulles són toves, ovalades, de dents amples i amb una mica de borra. Les flors són petites i blanques, amb cinc pètals. Malgrat les ostensibles diferències amb els tomàquets, la nomenclatura popular no s’allunya gaire de la realitat. I és que aquesta herbàcia pertany a la família de les solanàcies, tan lloada per la comestibilitat de nombroses espècies (patateres, tomaqueres, alberginieres...) com temuda per la potent toxicitat d’alguns dels seus components químics en plantes com la belladona, la mandràgora, l’estramoni o el tabac.

La tomaquera borda viu en horts de regadiu i erms urbans i rurals. És una típica «mala herba» de caràcter nitròfil, que necessita per desenvolupar-se abundant nitrogen i matèria orgànica. Les seves virtuts tradicionals es basaven en el contingut moderat de solanina que hi ha en tota la planta, una substància capaç de paralitzar i sedar els nervis sensitius i motors. La seva ingestió, doncs, no està exempta de perills, tot i que antany s’havia utilitzat per calmar les crisis i els espasmes gàstrics, hepàtics i nerviosos. Menys perillós resulta aprofitar la cocció de les fulles en tractaments analgèsics externs contra les hemorroides, l’artritis, les contusions, etc. En l’antiga Farmacopea formava part de nombrosos preparats analgèsics com el «bàlsam tranquil» o l’ungüent «Populeon».

Tussílag: per a la tos

Fulles de tussílag.

El tussílag (Tussilago farfara) és anomenat també pota de cavall per la forma de les fulles. Mentre que és una planta molt comú a la vora de camins i carreteres del Pirineu, a les nostres comarques properes el seu hàbitat es limita a les valls humides d’alguns rius, com el Brugent o el Montsant. És una planta herbàcia i baixa, de llargs rizomes subterranis, que passa inadvertida a l’hivern. Ja cap al febrer surten del terra les flors grogues i solitàries sobre peduncles esquamosos i més tard apareixen les fulles amples i feixugues, sempre basals, de llargs pecíols i limbe blanc i cotonós pel revers.

El nom oficial de la planta procedeix de la forma llatina tussis, la qual ja ens indica que, des de temps molt antics, tant les flors com les fulles s’han considerat el remei per excel·lència contra la tos. Les seves infusions s’han de filtrar bé per evitar que restin pèls irritants. En altres èpoques les fulles seques també es fumaven contra la tos seca i les malalties de pit.  De fet, han estat remei substituïdor del tabac en èpoques de carència i es recomanen als fumadors compulsius en tractaments de desintoxicació.

Flors de tussílag.

Xicoira: l’amiga del fetge

Xicoira.

La xicoira salvatge (Cichorium intybus) creix per tots els sòls incultes del país: vores de camins, erms, secans, etc. Mentre la base foliar presenta fulles grans i retallades, les tiges que s’enlairen són obertes, anguloses i rígides, amb fulles escasses i petites. Entremig, hi creixen flors compostes, de pètals d’un blau pur i cridaner, molt abundants i escampades, i que destaquen al matí enmig de la tonalitat seca i esgrogueïda que pren la vegetació de «males herbes» a principis d’estiu.

La xicoira era ja un clàssic remei en temps dels egipcis i dels grecs. Sola o combinada amb altres plantes amargues, se’n feia infusió o xarop molt beneficiosos per al fetge, en el sentit de millorar la producció de bilis, depurar i tonificar l’organisme. Aquestes virtuts van propiciar-ne la domesticació agrícola, de la qual procedeixen les conegudes escaroles i endívies. Les fulles més tendres de la base de la xicoira es poden consumir crues, en amanides primaverals d’alt valor depuratiu i aperitiu. També l’arrel, en varietats millorades per a tal fi, és utilitzada per a la producció de succedanis del cafè, ben coneguts per tothom. De la infusió poc concentrada de flors i fulles, en resulta una infusió amarga, digestiva i diürètica que va molt bé després d’algun àpat excessiu.

Berbena: la planta sagrada

Mata de berbena.

La berbena tradicional (Verbena officinalis) no té res a veure amb la que, sota el mateix nom, se’ns serveix en forma d’infusió en algun restaurant i que correspon a la popularment anomenada marialluïsa. La berbena dels antics és una planta herbàcia, d’entre mig metre i un metre d’alçada, de tiges primes i rígides, al llarg de la qual van pujant uns pocs parells de fulles oposades i que acaben en llargues i ramificades espigues de minúscules flors liloses. Es troba ací i allà, en vores de camins, prats, marges de rius i de boscos, en quantitats mai excessivament abundoses.

Des de temps immemorials, el caràcter sagrat i màgic de la planta convocava bruixots, fetilleres, apotecaris i altres honorables benefactors de la salut a la recollida simbòlica de la planta, que s’esdevenia —com és també tradicional en altres plantes— en el solstici d’estiu, entre la vesprada i la sortida del sol. En aquella època remota, «anar de berbena» era precisament anar a recol·lectar una planta que, a més de ser una panacea contra infinitat de malalties, servia per celebrar cerimònies religioses i juraments sagrats, i per convocar conjurs amorosos o maleficis terribles. La planta ha caigut en l’oblit i ben poca gent sap que el nom de tan singular planta és a l’origen del nom de les festives revetlles (berbenes en castellà) que ens fan ballar i beure al voltant de la foguera de Sant Joan. A nivell extern, s’ha aplicat popularment contra el dolor, la neuràlgia, el reumatisme, etc. A nivell intern, les seves infusions serveixen per aplacar els estats d’ansietat i nerviosisme, la febre, els mals de fetge i ronyons, etc.

Ruda: entre déu i el diable

Mata de ruda de bosc (o de muntanya).

En el nostre país la ruda presenta tres espècies: a les zones muntanyoses interiors la Ruta montana, a la zona més mediterrània la Ruta chalepensis i en els horts i jardins la Ruta graveolens. Són plantes de dos o tres pams d’alçada, amb fulles petites i estretes, i flors amb quatre pètals d’un verd grogós, sovint esfilagarsats en el marge. Però si alguna característica resulta inconfusible és la peculiar olor, forta i desagradosa, que t’impregna i t’acompanya llarg temps tan sols de tocar-les.

Poques plantes tenen una fama tan complexa i repleta de virtuts diabòliques o divines: des de la prohibició a les embarassades a tocar-les o olorar-les per evitar l’avortament (és evident, doncs, per a què fou utilitzada), a refranys com «A qui menja ruda, Déu l’ajuda», potser destinat als monjos per les propietats antiafrodisíaques de què gaudeix el consum, a més de popular remei contra els verins i les forces diabòliques. Entre una munió interminable d’aplicacions, sembla força fonamentada l’eficàcia interna de la rutina per provocar el sagnat uterí, tot i que el seu ús abusiu no està exempt de perills. Per via externa, la ruda és molt rubefaent i pot reaccionar en pells sensibles amb èczemes fulminants; tanmateix, l’oli o l’alcohol de ruda han estat un agraït i ancestral remei contra el dolor reumàtic.

Aloc: a la recerca de la difícil castedat

Flor de l'aloc.

L’aloc (Vitex agnus-castus) és, juntament amb el baladre (Nerium oleander), un dels arbustos mediterranis més bells. L’aloc, amb els seus raïms espigats de flors blaves i púrpures, i els baladres, amb els seus densos ramells rosats, serien mereixedors d’un major reconeixement en la jardineria autòctona. Tots dos, a més, comparteixen, ecosistema: els rierols i rieres seques amb un substrat prou humit per resistir l’aridesa de l’estiu. Tanmateix, no es tracta d’un veïnatge estricte, ja que mentre l’aloc és predominant de l’Ebre en amunt, el baladre ocupa de forma preferent els llits eixuts de les rambles valencianes. Les fulles de l’aloc formen verticils de cinc-set folíols que recorden les de la famosa marihuana.

Els fruits de l’aloc són unes boletes petites semblants al pebre, de color negre i vermellós. Tant el terme grec agnus com el terme llatí castus fan referència al mateix significat: la puresa i l’abstinència sexual. La medicina antiga creia que el consum de les llavors disminuïa la passió sexual, provocava la menstruació en les dones i assecava l’esperma en els homes. D’aquesta antiga presumpció deriven molts rituals, com els dedicats a la deessa Demèter, quan  les matrones que guardaven castedat s’estiraven sobre llits coberts amb les seves fulles. Sembla que, més enllà de la tradició, les llavors contenen efectivament reguladors hormonals que ajuden a estabilitzar les regles irregulars i la síndrome premenstrual, a estimular la producció de llet materna, en problemes de fertilitat per causes hormonals, etc. Diuen que també els monjos tenien més fe en les llavoretes que en la seva voluntat i en mastegaven sovint; i és que, entre la deixuplina i l’aloc, la flagel·lació no té color.

Sabonera: un sabó per a la pell fina

Flor de la sabonera.

La sabonera (Saponaria officinalis) és una herba de gruixut rizoma que s’escampa per la vora de les nostres rieres i marges humits. Quan floreix destaca especialment a causa de la bellesa de les flors, d’un rosa pàl·lid, agrupades en denses inflorescències terminals. Les tiges, dretes i robustes, s’aixequen més de mig metre i en els nusos inflats creixen per parells les fulles, oposades, lanceolades i sense pèls.

La part més interessant de la planta és el rizoma, pel qual era conreada en temps antics, quan el sabó i els desengreixants eren desconeguts, a fi d’aconseguir una aigua escumosa que era útil per netejar la llana i els teixits. També aconsegueixen resultats no tan evidents les fulles i les flors. Es recol·lecta preferentment a finals d’estiu. L’escuma s’aconsegueix per infusió o per maceració freda en aigua durant unes quantes hores, tot posant la planta ben picada; després s’ha de sacsar fort perquè desprengui l’escuma. El líquid resultant, ben filtrat, es pot utilitzar per rentar els cabells fins, la pell amb èczemes o acne, etc.

Créixems: mineralitzants i vitamínics

Créixens.

Els créixems (Nasturtium officinale) són fàcils d’aconseguir avui dia en qualsevol botiga ben assortida de verdures on probablement la anormalització lingüística del país els catalogarà amb el nom més conegut de berros. Tot i així, val la pena ressaltar que és una planta ben autòctona, amb noms també autòctons com clenxes o glinxes, que es pot trobar en rius i rierols de les nostres comarques, en indrets en què l’aigua quedi una mica estancada, poc fonda i amb una certa aportació de matèria orgànica no contaminant. Les fulles compostes, amb folíols ovalats i carnosos de gust picant, van brotant de tiges llargues i horitzontals, una mica submergides i arrelades a l’aigua. Les flors són importants de conèixer: crucíferes, amb quatre pètals blancs petits i agrupades en inflorescències que van estirant bajoquetes al llarg de la tija. Aquest detall i la picantor de les fulles ens pot permetre distingir-les d’altres plantes aquàtiques que comparteixen ecosistema i els noms de les quals ja adverteixen que no és or tot el que lluu: créixens de cavall, créixens bords i clenxots.

Els créixems són un deliciós aperitiu en amanides, però, a més, aporten vitamines C, B i A i minerals com el calci o el ferro en quantitats molt superiors a la major part de verdures i hortalisses habituals. Aquesta qualitat alimentària aconsella el seu consum en tractaments depuratius i tònics del fetge i de la pell, en la convalescència o en la prevenció de malalties, en anèmies, etc.

Vinca: la viola de les bruixes

Mata de vinques.

Les vinques o vincapervincles (Vinca minor i Vinca difformis) deuen el seu nom a aquesta facultat tan pròpia de vinclar-se i enredar-se a base d’estirar tiges primes i flexibles per sobre del terra i dels marges. La segona, també anomenada viola de bruixes, és la que es troba més sovint a les nostres comarques, sobretot en rieres i bardisses. Al llarg de les enfiladisses tiges van col·locant-se parells i més parells de fulles oposades, verdes i brillants. Ja a finals d’hivern, comencen a sortir les flors, bastant grans, d’un blau lilós molt bonic.

Les vinques contenen substàncies de certa toxicitat, amb efectes sobre la hipertensió arterial i el cor. Alguns dels seus extractes han estat comercialitzats per les empreses farmacèutiques. Tradicionalment s’han utilitzat les fulles per fer tònics aperitius en anèmies i convalescències. El títol de la planta l’he dedicat a l’ancestral ús que bruixes i bruixots en feien per a la confecció de filtres d’amor. Una planta que lliga i relliga tan entusiàsticament com aquesta seria símbol inequívoc del bon lligar, fins i tot en el món d’avui dia.

Carabassa: per a la prostatitis

Carabasses.

La carabassa o carbassa és un típic fruit de consum hivernal. El seu origen és americà i s’han aconseguit varietats de totes mides, formes i colors. De fàcil conreu, sempre que es disposi d’un terreny fèrtil i espaiós, la carbassera estén les tiges horitzontals al llarg i ample del terreny, per la qual cosa pot resultar indesitjable en hortets petits. Necessita un bon adobat i reg freqüent durant l’estiu. Les seves grans flors grogues poden ser masculines o femenines, però són les femenines les que es converteixen en carbasses si reben una pol·linització adequada.

La polpa dolça forma part d’alguns dels típics plats hivernals, com ara purés o estofats. Resulta depurativa, poc calòrica i desinflamatòria dels aparells urinari i digestiu. Poc conegut del gran públic resulta, tanmateix, la funció remeiera de les llavors. Un grapat diari esdevé un complement molt adequat en la prevenció d’infeccions urinàries i de la prostatitis, gràcies a les substàncies desinflamatòries que conté i al contingut en seleni, uns dels minerals bàsics per controlar els processos degeneratius de les cèl·lules a la vellesa.

Caputxina: un curiós aperitiu

Caputxina.

La caputxina (Tropaeolum majus) és una típica planta de balcons, torretes i jardins que, procedent de Sud-amèrica, s’ha adaptat molt bé al nostre clima i ja fa força anys que conviu amb nosaltres. Les seves llavors germinen soles i fàcilment en qualsevol tros o jardí que es regui de tant en tant. Les seves tiges tendres tendeixen a penjar i a arrossegar per terra. Les fulles són amples i arrodonides, d’un verd lluent i sense pèls. Les flors són grogues i carbasses, amb cinc pètals grans i brillants que s’encongeixen cap a una gola rodejada de curioses barbes i de taques vermelles. En un racó arrecerat, la caputxina pot florir en qualsevol estació de l’any.

La curiositat de la caputxina és que no sols ens pot amenitzar el jardí amb la bellesa de les seves flors sinó que ens pot alegrar la taula i la salut, gràcies a les vitamíniques substàncies que atresora. En efecte, tant les fulles com les flors poden donar un toc exòtic a les nostres amanides, ornar-les de gustos àcids i una mica picants, i enriquir-les amb elevades dosis de vitamina C. A més, contenen substàncies sedants, expectorants i antibiòtiques que ajuden a curar les infeccions respiratòries i urinàries. Bon profit!

Xiprer: per a la circulació

Fruits del xiprer.

Tot i el seu predomini en els nostres paisatges rurals i urbans, el xiprer (Cupressus sempervirens) no és un arbre autòcton. El seu origen sembla ser Grècia o Turquia, però la tradició força antiga d’aprofitar el senyal de la seva imatge rectilínia apuntant el cel, el va convertir en element indispensable de cementiris, monestirs i temples. Símbol de la mort i de la resurrecció, fou ja consagrat pels grecs i els romans a Plutó, el déu dels inferns; les seves branquetes aromàtiques eren escampades en les cerimònies funeràries.

Els fruits o boles del xiprer tenen propietats astringents, antisèptiques i vasoconstrictores, per la qual cosa han estat aprofitats per la medicina popular en problemes de circulació sanguínia, com les varices, les hemorroides o les pèrdues uterines de sang. Es pren la cocció dels fruits picats per via interna, però també es poden fer banys o pomades per a aplicacions externes en les parts afectades. Resulta interessant combinar el xiprer amb altres plantes com el galzeran o el ginkgo, també de reconeguda acció tònica per a la circulació de la sang.

Magraner: l’eternitat de Persèfone

Magrana.

El magraner (Punica granatum) és un arbust originari de l’Àsia, però va ser introduït fa segles en l’àrea mediterrània; el seu fruit ja va ser molt apreciat pels egipcis, pels grecs i pels àrabs —no ens oblidem de Granada. En el nostre país, les llavors escampades pels ocells n'han permès la dispersió més enllà dels horts, per la qual cosa se’l pot trobar sovint en els marges de camins i rieres. La magrana era un símbol destacat en moltes cultures antigues i formava part de llegendes i tradicions. En el món grec fou el fruit de què es valgué el déu Hades per retenir Persèfone i convertir-la en eterna transeünt entre el món dels vius i dels morts. En la tradició grega i en la pròpia Bíblia és símbol de la fecunditat i la seva aparició en els nostres somnis és signe de benaurança i d’amor correspost.

La magrana madura a la tardor, a partir del mes de setembre. Amb el suc agre s’elabora un xarop febrífug i antitussigen, calmant de la tos i molt refrescant durant l’estiu. Però la virtut més important i comprovada del magraner la posseeix l’escorça de l’arrel, la qual conté substàncies antihelmíntiques que han estat molt utilitzades per combatre la tènia i els paràsits intestinals; pot provocar nàusees i vòmits a causa de la seva extrema amargor. Darrerament, fins i tot la potent indústria farmacèutica s’ha fet ressò de les virtuts de la magrana: per una banda, recomanant concentrats del suc contra el càncer de pròstata i l’arteriosclerosi i, per altra banda, elaborant cremes contra l’envelliment de la pell amb les substàncies antioxidants de les llavors. Ja veieu: els humans han descobert l’enigma de la bella eternitat de Persèfone!

Espígol, antispasmòdic i antisèptic

Espígol (Lavandula angustifolia).

L’espígol es presenta a les nostres comarques sota dues formes bàsiques, el pròpiament dit espígol (Lavandula angustifolia), de fulles més estretes, verdes i curtes, propi de les serres més altes, i l’altrament conegut com a barballó (Lavandula latifolia), de port més alt i obert, fulles més amples i blanquinoses i propi de les terres més baixes. Ambdós tenen preferència pels terrenys calcaris i assolellats. Emeten la característica fragància de lavanda, tot i que és més suau en el primer i més aspra i camforada en el segon.

Les virtuts de l’espígol són inesgotables i diverses a nivell popular. De totes, potser destacaria la seva qualitat antisèptica, que el fa útil en tractaments externs (ferides, llagues, picades…) i interns (bronquitis, afeccions respiratòries). També és un bon antispasmòdic, és a dir, capaç de calmar els espasmes nerviosos, l’ansietat a l’estómac, còlics , indigestions, etc. Això sense oblidar la seva tradicional utilitat per perfumar els armaris i protegir la roba de la voracitat de les arnes.

Saragatona, un laxant suau i ancestral

Saragatona.

La saragatona o herba pucera (Plantago psyllium) és una herba mediterrània anual, d’un pam d’alçada, que passa molt inadvertida per la seva discreta presència. És pròpia dels conreus de secà, erms, camps abandonats, vores de camins, etc. Eleva una tija prima i peludeta, amb fulles primes i verticil·lades, d’un verd grisós. En els nusos superiors surten els grupets de flors minúscules i amb corol·les blanquinoses, sobre uns llargs peduncles. Aquestes floretes es converteixen en fruitets secs dins dels quals es guarden dues llavors petites, negroses i brillants, semblants a puces.

Les llavors macerades en un líquid tenen la propietat d’inflar-se i soltar una substància densa i mucilaginosa, amb virtuts laxants, calmants i desinflamatòries, que foren ja conegudes i aprofitades pels egipcis i els grecs. Alguns remeis populars contra l’estrenyiment recomanen prendre les llavors directament perquè s’inflin i reaccionin a l’intestí, altres prefereixen engolir solament el líquid bavós que resulta de la seva maceració en aigua. El mateix líquid és útil en inflamacions intestinals, per rentar llagues, calmar cremades, etc.

Poniol, un deliciós digestiu

Fulles de poniol.

Parlem avui del poniol més tradicional, el que creix a les roques calcàries (Satureja fruticosa), molt diferent d’aquell altre poniol que creix a la vora de rius i estanys (Mentha pulegium), que és el més comercialitzat amb el nom de «poleo-menta». Aquest poniol blanc o de roca viu en indrets molt específics de les nostres muntanyes i en els llits secs d’alguns rius. Exigeix tot un seguit de requisits, que fan que la seva dispersió sigui molt aleatòria: roques calcàries, ambient molt assolellat, temperatures altes i un mínim d’humitat que es coli per les esquerdes de la roca on germina. És una herba perenne, amb una soca de la qual cada any broten tiges molt primes i cobertes d’una borra blanquinosa. Les fulles són també molt petites i d’un verd pàl·lid. Les floretes són blanques, de la família de les labiades.

El seu ús tradicional es basa en el seu dolç, penetrant i mentolat aroma que converteix la infusió en un líquid deliciós. Es recol·lecten les tiges, fàcilment trencadisses, amb fulles i flors, cap a finals d’estiu, deixant sempre amb molt de compte la base de la planta, d’on tornarà a brotar l’any següent. S’utilitza sobretot per a transtorns estomacals, com a calmant d’espasmes intestinals i per facilitar la digestió d’un àpat excessiu. També es recomana en constipats i tos per les seves propietats antisèptiques.

Malrubí, per a malalties respiratòries

Malrubí.

El malrubí (Marrubium vulgare) és una mata herbàcia, densa, de més de mig metre d’alçada, que aixeca un feix de tiges peludes i rasposes, sobre les quals es disposen de dues en dues unes fulles arrodonides, oposades i blanquinoses. Les flors són labiades, de color blanc, acumulades en verticils globulars enmig de les dues fulles. Desprèn una aroma forta, no gaire agradable. Ocupa terrenys àrids i assolellats, tant de plana com de muntanya, erms, vores de camins, voltants de pobles i masies.

El seu nom deriva de dos mots hebreus que signifiquen «suc amarg». Aquesta amargor aconsella que es prengui en forma de xarop o d’infusió amb força mel. Ha estat utilitzat des de temps dels egipcis i grecs per curar malalties de l’aparell respiratori a causa de les seves propietats expectorants, febrífugues i sedants: bronquitis, asma, tos, etc. La planta no s’ha salvat tampoc d’usos ben peculiars lligats a creences tradicionals, com la de fer curar l’hepatitis a base d’orinar sobre la mateixa planta durant nou dies; el marciment de la planta aniria acompanyat de la curació del malalt.

Panical: aperitiu i diürètic

Flor del panical.

El panical (Eryngium campestre), que s’assembla als cards per les fulles llustroses i punxoses, pertany en canvi a la inofensiva família de les umbel·líferes, com l’anís o la pastanaga. De les eriçades fulles basals, emergeix una tija de mig metre carregada d’inflorescències verdes i globulars, sobre peduncles erectes, amb bràctees punxoses i minúscules flors de color blanc. La soca del rizoma és gruixuda i reptant i és el que acostuma a formar part de les receptes remeieres populars.

El panical viu una mica pertot arreu: zones boscoses, erms, camps abandonats, prats eixuts…, des de la terra baixa fins a la muntanya mitjana, amb clara preferència pels sòls calcaris i amb poques exigències d’humitat i fertilitat. El rizoma es recol·lecta a la tardor. Les seves propietats s’assemblen una mica a les d’altres umbel·líferes, com el fonoll: aperitives per despertar la gana en períodes de convalescència, diürètiques per provocar l’orina i depuratives per ajudar a eliminar líquids i toxines a través del fetge i dels ronyons. Un tros d’arrel penjat del coll o tocant la pell per prevenir els peus dels caminants de les molestes ampolles és un remei clàssic popular citat per nombroses fonts.