Trencapedres: del sòl i del ronyó

Flor del morritort.

El morritort salvatge o trencapedres (Lepidium latifolium) és una herbàcia perenne que disposa d’un rizoma molt flexible, capaç d’esquivar pedres i altres obstacles i permetre escampar la planta cap als indrets més favorables en humitat i frescor. Al llarg del rizoma es formen nusos d’on surten les fulles lanceolades i dentades i, més tard, les tiges florals coronades amb denses inflorescències de flors blanques molt petites. Creix de forma natural en els marges o en els llits dels nostres rius irregulars, però no és una espècie gaire freqüent. Si es planta en un hort, s’escampa amb molta facilitat i persistència.

El morritort salvatge és una planta de gust picant com la mostassa, per la qual cosa en diversos països s’hi refereixen amb mots de la mateixa arrel que pebre: poivré, peverella, piperitis… És una planta que es pot menjar fresca i tendra en amanida, com a aperitiva, tònica i antiescorbútica. Es poden fer cataplasmes de fulles picades contra els dolors de les articulacions i neuràlgies. També s’utilitza la planta contra diverses afeccions urinàries: “trencar” les pedres, facilitar l’eliminació dels càlculs renals, reduir els nivells d’àcid úric, desinflamar la pròstata, rentats vaginals i prevenció de les infeccions urinàries. Sembla que té substàncies poc adequades per a persones amb hipotiroïdisme. No sabem fins a quin punt la seva aplicació contra les malalties del ronyó no es veuria reforçada per la famosa Teoria dels Signes, tot comprovant la seva potència per esquivar pedres i trencar el sòl.

Passacamins: la sanguinària medieval

Flor del passacamins.

El passacamins (Polygonum aviculare) és una planta coneguda també com a herba de cent nusos, corriola i altres noms populars. És una herbàcia anual que s’arrossega per camins i terrenys erms a través d’unes tiges flexibles i resistents que van ocupant el sòl horitzontalment. Les petites fulles surten alternes dels nusos de les tiges i de les seves axil·les broten minúscules flors rosades i sense pètals.

Es considera una planta hemostàtica, diürètica i astringent. Coneguda antigament com herba sanguinària, s’aplicava per tallar les hemorràgies i se’n bevia la cocció en cas de malalties pulmonars quan hi havia hemoptisi, és a dir, quan s’expulsava sang per l’aparell respiratori. Les seves qualitats astringents la fan molt útil en casos de gastroenteritis i diarrea, normal o amb sang. Serveix també per calmar la set ardent dels qui han patit febres o diabetis. Per les seves propietats diürètiques, es pot donar contra la retenció de líquids, com a preventiu de càlculs renals i per ajudar en les afeccions urinàries. Pel seu contingut en silici, es considera també una planta remineralitzadora.

Marialluïsa: relaxant i digestiva

Marialluïsa.

La marialluïsa (Lippia triphylla), tot i ser un arbust procedent d’Amèrica del Sud, s’ha generalitzat molt a les nostres comarques i resulta fàcil trobar-lo en parcs, jardins, horts i masies. Les fulles són lanceolades i formen verticils de tres al llarg de les tiges. Les flors, que formen raïms en els brots superiors de les tiges, són petites i de color lilós. Tota la planta exhala un perfum suau i allimonat quan l’acarones amb la palma de la mà. Pertany a la mateixa família que la berbena, una planta autòctona de gran reputació medicinal entre els grecs i els romans. Però l’agradable gust i aroma de la seva parenta americana deuria ser decisiu perquè la remeiera de tota la vida fos bandejada per les noves begudes importades. Us sona?

Com a medicinal, la marialluïsa serveix per fer infusions per al que podríem anomenar “malestars d’ús comú”: mal de panxa, nervis, constipats… La seva infusió és digestiva i relaxant, ideal per després dels àpats, per als gasos, per als dolors d’estómac i d’intestins, sobretot quan procedeixen de la tensió nerviosa. Combinada amb altres plantes sedants, com la melissa o la til·la ─totes elles molt aromàtiques─ ajuda en estats d’ansietat, insomni i nerviosisme. També ajuda a pal·liar els símptomes de mareig, vòmits i vertigen. En fi, sense esperar grans miracles, sempre resulta reconfortant prendre medecines que deixen en els sentits del gust i de l’olfacte sensacions tan agradables.

Vidalba: lianes que més val que no t’enredin

Flors de la vidalba.

La vidalba i vidauba (Clematis vitalba) és una planta enfiladissa que es retorça al voltant de troncs i murs gràcies a les seves tiges flexibles i als pecíols abraçadors de les fulles. En condicions òptimes d’humitat pot arribar a grans altures i formar troncs gruixuts com un braç. Les flors són petites, blanques i oloroses, amb quatre sèpals blancs que assumeixen la funció dels pètals. Creix en barrancs, vores de rius, marges i boscos humits de tot el territori.

Les seves fulles fresques i xafades produeixen una important acció rubefaent i vesicant. Aplicades sobre la pell, produeixen una ràpida reacció de cremor i envermelliment que pot derivar en la formació de llagues i èczemes. Aquesta qualitat era aprofitada en cas de neuràlgies i dolors que demanessin un fort escalfament de la zona afectada. Antany era la planta preferida dels captaires per provocar butllofes i nafres sobre la pell, a fi de despertar la compassió del proïsme i recaptar alguna almoina; per aquesta raó és també anomenada “herba de llagues”. Quan les lianes s’assequen, els tronquets perden gran part de la seva toxicitat i, gràcies a la seva xarxa de vasos porosos, cremen i deixen passar el fum amb facilitat. Aquesta facultat era aprofitada abans per la canalla per gaudir, si n’és la paraula adequada, de les primeres experiències fumadores.

Epilobi per a la pròstata

Matajaia.

A les nostres comarques tenim dos epilobis: l’anomenat matajaia (Epilobium hirsutum) i l’epilobi de flor petita (Epilobium parviflorum). A les zones humides del Pirineu és molt més visible el llorer de Sant Antoni (Epilobium angustifolium), de flors roses grans i espectaculars. Els nostres epilobis es fan a les vores de rius (marges del Brugent, Siurana, Glorieta…) i en zones humides prop d’alguna font. Tots dos tenen rizomes, tiges erectes, flors rosades agrupades en corimbes, amb quatre pètals escotats i fulles lanceolades i dentades. La matajaia és, però, més alta i robusta, de més d’un metre, peluda i amb flors i fulles més grans. L’epilobi de flor petita és tot ell més petit, mig metre aproximadament, més fràgil, no tan pelut i les flors d’un rosa menys intens.

Els epilobis no foren gaire reconeguts per la medicina tradicional, a part d’alguns tractaments per a la diarrea o les llagues, pel seu caràcter astringent. Tanmateix, la farmacologia moderna s’hi ha començat a fixar a través de diverses investigacions pel seu potencial en el tractament de malalties relacionades amb la pròstata i el sistema urinari. Així, hi ha conclusions positives sobre l’efecte de les substàncies contingudes en els epilobis (sobretot l’Epilobium parviflorum) en la hiperplàsia benigna de pròstata, tumors, prostatitis, etc. De fet, són nombroses les empreses especialitzades en productes naturals que estan comercialitzant l’epilobi de flor petita per a diverses malalties: afeccions prostàtiques, caiguda del cabell, inflamacions, cistitis, etc.

Herba de Sant Jordi per als nervis

Flor de l'herba de Sant Jordi

L’herba de Sant Jordi (Centranthus ruber) és una de les herbàcies més boniques de les nostres comarques. Acostuma a fer-se entre roques i penyals calcaris de vores de riu, murs humits i pedruscalls argilosos. La bellesa de la seva floració fa que sovint es planti en jardins, ja que té poca necessitat d’aigua i de tractaments. Té un rizoma ben desenvolupat que rebrota cada primavera, amb tiges gruixudes i sense pèls de mig metre d’altura. Les fulles són oposades i llustroses i les flors, rosades i petites, formen inflorescències denses al capdamunt de les tiges. Tot i que en les zones més càlides floreix per Sant Jordi, en els barrancs de muntanya allarga la floració cap a l’estiu.

És una planta de la mateixa família que la valeriana (inexistent a les nostres comarques) i en la seva soca subterrània s’emmagatzemen substàncies amb la mateixa estructura química. Es considera una planta antiespasmòdica i sedant. Amb el seu rizoma dessecat es prepara una infusió relaxant, útil per als moments d’estrès, nervis, insomni, irritació i ansietat. En algunes zones hi havia el costum de posar-la en saquets sota el coixí per calmar el neguit dels infants. És una planta força desconeguda i que, en canvi, combina molt bé amb d’altres més utilitzades, com la passiflora, la tarongina o la til·la.

Calèndula per a la pell

Mata de calèndules.

La calèndula (Calendula officinalis) és coneguda a les nostres comarques per molts altres noms populars: boixac, goja, pets de frare, joans, etc. És una planta anual de jardí que es troba fàcilment en els nostres pobles, escapada de torretes o parterres, en un raconet de l’hort, en un marge de la carretera … Humil i soferta, ofereix ja en ple hivern l’esclat de les seves grans flors grogues o ataronjades. Les lígules o pètals aguanten en el centre corones de pistils que posteriorment es convertiran en fruits encorbats i eriçats de pues per facilitar la seva dispersió, tot enganxant-se al pèl dels animals.

La calèndula és una de les plantes remeieres antigues que ha obtingut més èxit en la farmacopea oficial i, avui dia, forma part de múltiples preparats farmacèutics i cosmètics per a la pell. Els pètals, recol·lectats i assecats amb rapidesa, s’utilitzen per confeccionar extractes, olis, cremes i tintures per a moltes afeccions de la pell. És un òptim remei per als fongs, desinflamatori, calmant i antisèptic. Tant la seva infusió com altres preparacions casolanes (pomades, olis…) es poden aplicar en cas d’èczemes, picades, irritacions, cremades i problemes de la pell. La seva infusió és també útil per a inflamacions dels ulls i conjuntivitis. Les seves propietats antiinflamatòries i astringents es poden reforçar combinant-la amb camamilla i plantatge.

Falguera mascle per als paràsits intestinals

Falguera mascle

Com totes les falgueres grans del país, la falguera mascle (Dryopteris filix-mas) destaca pel seu aspecte fullós, amb grans frondes de folíols retallats que, en el revers, emmagatzemen les espores en unes sèries paral·leles de botons anomenats sorus. Les espores són els elements reproductius que germinaran i crearan unes noves plàntules amb cèl·lules sexuals que donaran lloc a les noves falgueres. Les grans fulles surten d’una tija subterrània, gruixuda, més o menys horitzontal, anomenada rizoma, que és marronós per fora i blanc per dintre. La falguera mascle no és la més comuna de les nostres falgueres i es pot trobar de forma localitzada en les zones més ombrívoles de les muntanyes de Prades; cal no confondre-la amb la falguera o falguera típica (Pteridium aquilinum), que és molt més abundant i que no té cap propietat remeiera.

El rizoma de la falguera mascle té unes substàncies capaces de provocar la paràlisi i el despreniment dels paràsits intestinals, inclosa la temible tènia o solitària. El tractament ha d’incloure un purgant posterior que faciliti l’evacuació dels paràsits que s’han desprès de les parets de l’intestí. Tot i haver-se utilitzat en la nostra medicina popular, cal advertir que els principis actius del rizoma són molt forts i, en dosis incontrolades, poden originar efectes secundaris tòxics.

Borratja: depurativa i digestiva

Flors de la borratja.

La borratja o borratxa (Borago officinalis) és una planta que es pot recollir ja pel mes de desembre. En aquesta època forma rosasses de fulles arran de terra tot aprofitant les vores dels horts o les zones ermes que disposen de certa abundor d’humitat i adob. Aquestes fulles són amples, arrugades, gruixudes i eriçades de pèls blancs una mica punxents. Quan s’acosta el bon temps, comencen a aixecar tiges tendres i grosses, també plenes de pèls, que acabaran en inflorescències de flors blaves i delicades, amb cinc pètals soldats, cinc sèpals peluts i estrellats i cinc estams negres grans i ajuntats.

Les fulles i les tiges són comestibles, depuratives, diürètiques i lleugerament laxants. Són bones per als estómacs delicats. En algunes comarques es cuinen com els espinacs i resulten una verdura laxant i de fàcil assimilació. En altres zones, com a l’Aragó, es conreen varietats més robustes de les quals s’aprofiten bàsicament les tiges o penques també en verdura. Més curiós és el costum nadalenc d’alguns dels nostres pobles d’arrebossar les fulles amb ou o llet i farina, fregir-les i edulcorar-les finalment amb aiguamel. Les flors reben el singular apel·latiu de flors cordials i la seva infusió es considera sudorífica, bona per a la febre, els estats gripals, constipats, tos, etc.

Caçanella o maçanella: per a les inflamacions

Flors de la caçanella. 

Hi ha una gran quantitat de noms populars a les nostres comarques per referir-se a aquesta mata humil: caçanella, maçanella, flor de Sant Joan, perpètua, sempreviva… Té unes tiges primes i blanquinoses, fulles molt estretes i inflorescències compactes de floretes grogoses i rodejades d’escames. És una planta aromàtica que té la particularitat de conservar el seu aspecte durant molt de temps (sempreviva, perpètua). Creix sobretot en terrenys pobres i assolellats, pintant de groc les carenes i altiplans ressecs des de la primavera fins a finals d’estiu. També podem confeccionar gerros de flors seques que mantenen el seu to daurat durant molt de temps. De fet, en el nostre territori, hi conviuen dues espècies semblants i difícils de discernir, Helichrysum stoechas i Helicrysum italicum. La primera, més fullosa i amb els capítols florals més arrodonits, limita el seu hàbitat a la terra baixa. La segona, amb menys fulles i capítols florals més allargats, s’estén des del litoral fins a la muntanya mitjana.

La tradició atorga a les dues espècies propietats medicinals semblants, però les de Helicrysum italicum són cada vegada més valorades per fer extractes i productes farmacèutics. S’han utilitzat en infusió per curar bronquitis, tos, faringitis i catarros amb febre. Les seves propietats desinflamatòries serveixen també per alleujar els processos al·lèrgics amb asma o rinitis, inflamacions del fetge o de l’aparell digestiu, malalties de la pell… També es poden fer banys i compreses per desinflamar lesions musculars, cops, afeccions oculars com la conjuntivitis, etc.

Timó mascle: per al fetge i la fel

Mata de timó.

Timó mascle, timó groc, timó ver, timó blanc, herba cuquera, herba capcera, herba felera… són alguns exemples de la infinitat de noms populars que es refereixen al Teucrium polium i les seves subespècies (ssp. aureum, ssp. capitatum, ssp. aragonense…). Són mates de mida semblant a la farigola i les nombroses subespècies són difícils de discernir per als profans. Tenen tigetes verticals o decantades, cobertes d’una borra blanquinosa. Les fulletes són estretes i piloses, amb la vora una mica enrotllada i amb dents ondulades. Al capdamunt de cada tija s’agrupen paraigüets de petites flors labiades, de color divers segons la subespècie; predomina el verd i el groc, però també poden ser de color blanc o púrpura. Es crien en totes les muntanyes calcàries i assolellades del nostre territori.

Aquestes plantes es consideren estimulants dels òrgans interns i s’han utilitzat quan el fetge, la fel, els ronyons, l’estómac o l’úter pateixen alguna afecció o incapacitat. Així per exemple: per provocar l’orina, la menstruació, la producció de bilis, les secrecions digestives i per expulsar els tòxics del cos. També a nivell extern s’han aplicat contra els dolors de reumatisme i les picades de serp.

Freixe: per a una llarga vida

El freixe monumental de la Masia Gurdem, al terme municipal d'Abella de la Conca, al Pallars Jussà. 

Hi ha dos tipus de freixe. A les zones més altes i humides de Catalunya predomina el de fulla ampla (Fraxinus excelsior) mentre que a les nostres comarques es desenvolupa el freixe de fulla estreta (Fraxinus angustifolia). Creix a les vores de tots els rius i rieres sempre que es mantingui un mínim d’humitat en el subsòl. Les fulles són compostes, amb 5-9 folíols dentats. Les flors són apètales i insignificants. Els seus fruits tenen forma d’aletes verdes, allargades i planes per afavorir la seva dispersió pel vent. Antigues tradicions citen que a l’ombra dels freixes no hi habita cap animal verinós i que un cataplasma de les seves fulles o la cocció de l’escorça eren bon remei contra el verí.

Les fulles del freixe són depuratives, diürètiques, una mica laxants i tòniques per al cos. Són recomanables per millorar totes les malalties cròniques dels òrgans interns (artritis, reumatisme, gota…) ja que ajuden a eliminar les toxines de l’organisme. També s’han fet servir contra el colesterol i la hipertensió. Aquesta acció benefactora fa que la medicina popular el recomani, juntament amb la fumària i l’angèlica, per alleujar els símptomes del natural envelliment del cos, ja que la seva acció depurativa millora la salut i permet gaudir d’una vida més llarga.

Fulles del freixe de fulla petita (Fraxinus angustifolia).