Sabonera: un sabó per a la pell fina

Flor de la sabonera.

La sabonera (Saponaria officinalis) és una herba de gruixut rizoma que s’escampa per la vora de les nostres rieres i marges humits. Quan floreix destaca especialment a causa de la bellesa de les flors, d’un rosa pàl·lid, agrupades en denses inflorescències terminals. Les tiges, dretes i robustes, s’aixequen més de mig metre i en els nusos inflats creixen per parells les fulles, oposades, lanceolades i sense pèls.

La part més interessant de la planta és el rizoma, pel qual era conreada en temps antics, quan el sabó i els desengreixants eren desconeguts, a fi d’aconseguir una aigua escumosa que era útil per netejar la llana i els teixits. També aconsegueixen resultats no tan evidents les fulles i les flors. Es recol·lecta preferentment a finals d’estiu. L’escuma s’aconsegueix per infusió o per maceració freda en aigua durant unes quantes hores, tot posant la planta ben picada; després s’ha de sacsar fort perquè desprengui l’escuma. El líquid resultant, ben filtrat, es pot utilitzar per rentar els cabells fins, la pell amb èczemes o acne, etc.

Créixems: mineralitzants i vitamínics

Créixens.

Els créixems (Nasturtium officinale) són fàcils d’aconseguir avui dia en qualsevol botiga ben assortida de verdures on probablement la anormalització lingüística del país els catalogarà amb el nom més conegut de berros. Tot i així, val la pena ressaltar que és una planta ben autòctona, amb noms també autòctons com clenxes o glinxes, que es pot trobar en rius i rierols de les nostres comarques, en indrets en què l’aigua quedi una mica estancada, poc fonda i amb una certa aportació de matèria orgànica no contaminant. Les fulles compostes, amb folíols ovalats i carnosos de gust picant, van brotant de tiges llargues i horitzontals, una mica submergides i arrelades a l’aigua. Les flors són importants de conèixer: crucíferes, amb quatre pètals blancs petits i agrupades en inflorescències que van estirant bajoquetes al llarg de la tija. Aquest detall i la picantor de les fulles ens pot permetre distingir-les d’altres plantes aquàtiques que comparteixen ecosistema i els noms de les quals ja adverteixen que no és or tot el que lluu: créixens de cavall, créixens bords i clenxots.

Els créixems són un deliciós aperitiu en amanides, però, a més, aporten vitamines C, B i A i minerals com el calci o el ferro en quantitats molt superiors a la major part de verdures i hortalisses habituals. Aquesta qualitat alimentària aconsella el seu consum en tractaments depuratius i tònics del fetge i de la pell, en la convalescència o en la prevenció de malalties, en anèmies, etc.

Vinca: la viola de les bruixes

Mata de vinques.

Les vinques o vincapervincles (Vinca minor i Vinca difformis) deuen el seu nom a aquesta facultat tan pròpia de vinclar-se i enredar-se a base d’estirar tiges primes i flexibles per sobre del terra i dels marges. La segona, també anomenada viola de bruixes, és la que es troba més sovint a les nostres comarques, sobretot en rieres i bardisses. Al llarg de les enfiladisses tiges van col·locant-se parells i més parells de fulles oposades, verdes i brillants. Ja a finals d’hivern, comencen a sortir les flors, bastant grans, d’un blau lilós molt bonic.

Les vinques contenen substàncies de certa toxicitat, amb efectes sobre la hipertensió arterial i el cor. Alguns dels seus extractes han estat comercialitzats per les empreses farmacèutiques. Tradicionalment s’han utilitzat les fulles per fer tònics aperitius en anèmies i convalescències. El títol de la planta l’he dedicat a l’ancestral ús que bruixes i bruixots en feien per a la confecció de filtres d’amor. Una planta que lliga i relliga tan entusiàsticament com aquesta seria símbol inequívoc del bon lligar, fins i tot en el món d’avui dia.

Carabassa: per a la prostatitis

Carabasses.

La carabassa o carbassa és un típic fruit de consum hivernal. El seu origen és americà i s’han aconseguit varietats de totes mides, formes i colors. De fàcil conreu, sempre que es disposi d’un terreny fèrtil i espaiós, la carbassera estén les tiges horitzontals al llarg i ample del terreny, per la qual cosa pot resultar indesitjable en hortets petits. Necessita un bon adobat i reg freqüent durant l’estiu. Les seves grans flors grogues poden ser masculines o femenines, però són les femenines les que es converteixen en carbasses si reben una pol·linització adequada.

La polpa dolça forma part d’alguns dels típics plats hivernals, com ara purés o estofats. Resulta depurativa, poc calòrica i desinflamatòria dels aparells urinari i digestiu. Poc conegut del gran públic resulta, tanmateix, la funció remeiera de les llavors. Un grapat diari esdevé un complement molt adequat en la prevenció d’infeccions urinàries i de la prostatitis, gràcies a les substàncies desinflamatòries que conté i al contingut en seleni, uns dels minerals bàsics per controlar els processos degeneratius de les cèl·lules a la vellesa.

Caputxina: un curiós aperitiu

Caputxina.

La caputxina (Tropaeolum majus) és una típica planta de balcons, torretes i jardins que, procedent de Sud-amèrica, s’ha adaptat molt bé al nostre clima i ja fa força anys que conviu amb nosaltres. Les seves llavors germinen soles i fàcilment en qualsevol tros o jardí que es regui de tant en tant. Les seves tiges tendres tendeixen a penjar i a arrossegar per terra. Les fulles són amples i arrodonides, d’un verd lluent i sense pèls. Les flors són grogues i carbasses, amb cinc pètals grans i brillants que s’encongeixen cap a una gola rodejada de curioses barbes i de taques vermelles. En un racó arrecerat, la caputxina pot florir en qualsevol estació de l’any.

La curiositat de la caputxina és que no sols ens pot amenitzar el jardí amb la bellesa de les seves flors sinó que ens pot alegrar la taula i la salut, gràcies a les vitamíniques substàncies que atresora. En efecte, tant les fulles com les flors poden donar un toc exòtic a les nostres amanides, ornar-les de gustos àcids i una mica picants, i enriquir-les amb elevades dosis de vitamina C. A més, contenen substàncies sedants, expectorants i antibiòtiques que ajuden a curar les infeccions respiratòries i urinàries. Bon profit!

Xiprer: per a la circulació

Fruits del xiprer.

Tot i el seu predomini en els nostres paisatges rurals i urbans, el xiprer (Cupressus sempervirens) no és un arbre autòcton. El seu origen sembla ser Grècia o Turquia, però la tradició força antiga d’aprofitar el senyal de la seva imatge rectilínia apuntant el cel, el va convertir en element indispensable de cementiris, monestirs i temples. Símbol de la mort i de la resurrecció, fou ja consagrat pels grecs i els romans a Plutó, el déu dels inferns; les seves branquetes aromàtiques eren escampades en les cerimònies funeràries.

Els fruits o boles del xiprer tenen propietats astringents, antisèptiques i vasoconstrictores, per la qual cosa han estat aprofitats per la medicina popular en problemes de circulació sanguínia, com les varices, les hemorroides o les pèrdues uterines de sang. Es pren la cocció dels fruits picats per via interna, però també es poden fer banys o pomades per a aplicacions externes en les parts afectades. Resulta interessant combinar el xiprer amb altres plantes com el galzeran o el ginkgo, també de reconeguda acció tònica per a la circulació de la sang.

Magraner: l’eternitat de Persèfone

Magrana.

El magraner (Punica granatum) és un arbust originari de l’Àsia, però va ser introduït fa segles en l’àrea mediterrània; el seu fruit ja va ser molt apreciat pels egipcis, pels grecs i pels àrabs —no ens oblidem de Granada. En el nostre país, les llavors escampades pels ocells n'han permès la dispersió més enllà dels horts, per la qual cosa se’l pot trobar sovint en els marges de camins i rieres. La magrana era un símbol destacat en moltes cultures antigues i formava part de llegendes i tradicions. En el món grec fou el fruit de què es valgué el déu Hades per retenir Persèfone i convertir-la en eterna transeünt entre el món dels vius i dels morts. En la tradició grega i en la pròpia Bíblia és símbol de la fecunditat i la seva aparició en els nostres somnis és signe de benaurança i d’amor correspost.

La magrana madura a la tardor, a partir del mes de setembre. Amb el suc agre s’elabora un xarop febrífug i antitussigen, calmant de la tos i molt refrescant durant l’estiu. Però la virtut més important i comprovada del magraner la posseeix l’escorça de l’arrel, la qual conté substàncies antihelmíntiques que han estat molt utilitzades per combatre la tènia i els paràsits intestinals; pot provocar nàusees i vòmits a causa de la seva extrema amargor. Darrerament, fins i tot la potent indústria farmacèutica s’ha fet ressò de les virtuts de la magrana: per una banda, recomanant concentrats del suc contra el càncer de pròstata i l’arteriosclerosi i, per altra banda, elaborant cremes contra l’envelliment de la pell amb les substàncies antioxidants de les llavors. Ja veieu: els humans han descobert l’enigma de la bella eternitat de Persèfone!

Espígol, antispasmòdic i antisèptic

Espígol (Lavandula angustifolia).

L’espígol es presenta a les nostres comarques sota dues formes bàsiques, el pròpiament dit espígol (Lavandula angustifolia), de fulles més estretes, verdes i curtes, propi de les serres més altes, i l’altrament conegut com a barballó (Lavandula latifolia), de port més alt i obert, fulles més amples i blanquinoses i propi de les terres més baixes. Ambdós tenen preferència pels terrenys calcaris i assolellats. Emeten la característica fragància de lavanda, tot i que és més suau en el primer i més aspra i camforada en el segon.

Les virtuts de l’espígol són inesgotables i diverses a nivell popular. De totes, potser destacaria la seva qualitat antisèptica, que el fa útil en tractaments externs (ferides, llagues, picades…) i interns (bronquitis, afeccions respiratòries). També és un bon antispasmòdic, és a dir, capaç de calmar els espasmes nerviosos, l’ansietat a l’estómac, còlics , indigestions, etc. Això sense oblidar la seva tradicional utilitat per perfumar els armaris i protegir la roba de la voracitat de les arnes.

Saragatona, un laxant suau i ancestral

Saragatona.

La saragatona o herba pucera (Plantago psyllium) és una herba mediterrània anual, d’un pam d’alçada, que passa molt inadvertida per la seva discreta presència. És pròpia dels conreus de secà, erms, camps abandonats, vores de camins, etc. Eleva una tija prima i peludeta, amb fulles primes i verticil·lades, d’un verd grisós. En els nusos superiors surten els grupets de flors minúscules i amb corol·les blanquinoses, sobre uns llargs peduncles. Aquestes floretes es converteixen en fruitets secs dins dels quals es guarden dues llavors petites, negroses i brillants, semblants a puces.

Les llavors macerades en un líquid tenen la propietat d’inflar-se i soltar una substància densa i mucilaginosa, amb virtuts laxants, calmants i desinflamatòries, que foren ja conegudes i aprofitades pels egipcis i els grecs. Alguns remeis populars contra l’estrenyiment recomanen prendre les llavors directament perquè s’inflin i reaccionin a l’intestí, altres prefereixen engolir solament el líquid bavós que resulta de la seva maceració en aigua. El mateix líquid és útil en inflamacions intestinals, per rentar llagues, calmar cremades, etc.

Poniol, un deliciós digestiu

Fulles de poniol.

Parlem avui del poniol més tradicional, el que creix a les roques calcàries (Satureja fruticosa), molt diferent d’aquell altre poniol que creix a la vora de rius i estanys (Mentha pulegium), que és el més comercialitzat amb el nom de «poleo-menta». Aquest poniol blanc o de roca viu en indrets molt específics de les nostres muntanyes i en els llits secs d’alguns rius. Exigeix tot un seguit de requisits, que fan que la seva dispersió sigui molt aleatòria: roques calcàries, ambient molt assolellat, temperatures altes i un mínim d’humitat que es coli per les esquerdes de la roca on germina. És una herba perenne, amb una soca de la qual cada any broten tiges molt primes i cobertes d’una borra blanquinosa. Les fulles són també molt petites i d’un verd pàl·lid. Les floretes són blanques, de la família de les labiades.

El seu ús tradicional es basa en el seu dolç, penetrant i mentolat aroma que converteix la infusió en un líquid deliciós. Es recol·lecten les tiges, fàcilment trencadisses, amb fulles i flors, cap a finals d’estiu, deixant sempre amb molt de compte la base de la planta, d’on tornarà a brotar l’any següent. S’utilitza sobretot per a transtorns estomacals, com a calmant d’espasmes intestinals i per facilitar la digestió d’un àpat excessiu. També es recomana en constipats i tos per les seves propietats antisèptiques.

Malrubí, per a malalties respiratòries

Malrubí.

El malrubí (Marrubium vulgare) és una mata herbàcia, densa, de més de mig metre d’alçada, que aixeca un feix de tiges peludes i rasposes, sobre les quals es disposen de dues en dues unes fulles arrodonides, oposades i blanquinoses. Les flors són labiades, de color blanc, acumulades en verticils globulars enmig de les dues fulles. Desprèn una aroma forta, no gaire agradable. Ocupa terrenys àrids i assolellats, tant de plana com de muntanya, erms, vores de camins, voltants de pobles i masies.

El seu nom deriva de dos mots hebreus que signifiquen «suc amarg». Aquesta amargor aconsella que es prengui en forma de xarop o d’infusió amb força mel. Ha estat utilitzat des de temps dels egipcis i grecs per curar malalties de l’aparell respiratori a causa de les seves propietats expectorants, febrífugues i sedants: bronquitis, asma, tos, etc. La planta no s’ha salvat tampoc d’usos ben peculiars lligats a creences tradicionals, com la de fer curar l’hepatitis a base d’orinar sobre la mateixa planta durant nou dies; el marciment de la planta aniria acompanyat de la curació del malalt.

Panical: aperitiu i diürètic

Flor del panical.

El panical (Eryngium campestre), que s’assembla als cards per les fulles llustroses i punxoses, pertany en canvi a la inofensiva família de les umbel·líferes, com l’anís o la pastanaga. De les eriçades fulles basals, emergeix una tija de mig metre carregada d’inflorescències verdes i globulars, sobre peduncles erectes, amb bràctees punxoses i minúscules flors de color blanc. La soca del rizoma és gruixuda i reptant i és el que acostuma a formar part de les receptes remeieres populars.

El panical viu una mica pertot arreu: zones boscoses, erms, camps abandonats, prats eixuts…, des de la terra baixa fins a la muntanya mitjana, amb clara preferència pels sòls calcaris i amb poques exigències d’humitat i fertilitat. El rizoma es recol·lecta a la tardor. Les seves propietats s’assemblen una mica a les d’altres umbel·líferes, com el fonoll: aperitives per despertar la gana en períodes de convalescència, diürètiques per provocar l’orina i depuratives per ajudar a eliminar líquids i toxines a través del fetge i dels ronyons. Un tros d’arrel penjat del coll o tocant la pell per prevenir els peus dels caminants de les molestes ampolles és un remei clàssic popular citat per nombroses fonts.