Til•ler per als nervis

Flors del til·ler.

En les nostres comarques tenim dos til·lers amb propietats medicinals: el de fulla petita (Tilia cordata) i el de fulla gran (Tilia platyphyllos). El primer sol fer molts llucs i rebrots en la base del tronc i té les fulles cordades, més suaus, sense pèls al revers i força simètriques. El segon les té més asimètriques en la base i més piloses en el revers. Els til·lers de jardí, tan abundants avui dia en les nostres ciutats, i que es caracteritzen per unes fulles de revers blanquinós, no tenen qualitats remeieres. Les flors són grogues i oloroses i estan enganxades a una bràctea o ala, la qual, un cop convertida la flor en llavor, en permetrà la dispersió mitjançant el vent. Els til·lers es poden trobar en boscos frescos de la muntanya mitjana, prop de barrancs i rius. Sovint han estat plantats en masies i jardins per la suavitat de l’ombra que fa i l’olor de les flors, a més de la seva ancestral utilitat.

La virtut popularment més apreciada d’aquests arbres es troba en la til·la, que consisteix en la infusió de les flors groguenques amb bràctees o sense. Si es recullen, cal assecar-les amb rapidesa i airejar-les sovint, ja que es poden florir. Des de sempre s’ha considerat aquesta infusió sedant i antiespasmòdica, molt recomanable per als nervis, l’ansietat, l’insomni, les palpitacions i l’acidesa d’estómac. També té propietats sudorífiques i ajuda a millorar els estats gripals i de febre en general. La part interna de l’escorça del til·ler s’utilitza en decocció per ajudar a depurar el fetge, eliminar l’àcid úric i tractar les migranyes.

Marialluïsa: relaxant i digestiva

Marialluïsa.

La marialluïsa (Lippia triphylla), tot i ser un arbust procedent d’Amèrica del Sud, s’ha generalitzat molt a les nostres comarques i resulta fàcil trobar-lo en parcs, jardins, horts i masies. Les fulles són lanceolades i formen verticils de tres al llarg de les tiges. Les flors, que formen raïms en els brots superiors de les tiges, són petites i de color lilós. Tota la planta exhala un perfum suau i allimonat quan l’acarones amb la palma de la mà. Pertany a la mateixa família que la berbena, una planta autòctona de gran reputació medicinal entre els grecs i els romans. Però l’agradable gust i aroma de la seva parenta americana deuria ser decisiu perquè la remeiera de tota la vida fos bandejada per les noves begudes importades. Us sona?

Com a medicinal, la marialluïsa serveix per fer infusions per al que podríem anomenar “malestars d’ús comú”: mal de panxa, nervis, constipats… La seva infusió és digestiva i relaxant, ideal per després dels àpats, per als gasos, per als dolors d’estómac i d’intestins, sobretot quan procedeixen de la tensió nerviosa. Combinada amb altres plantes sedants, com la melissa o la til·la ─totes elles molt aromàtiques─ ajuda en estats d’ansietat, insomni i nerviosisme. També ajuda a pal·liar els símptomes de mareig, vòmits i vertigen. En fi, sense esperar grans miracles, sempre resulta reconfortant prendre medecines que deixen en els sentits del gust i de l’olfacte sensacions tan agradables.

Herba de Sant Jordi per als nervis

Flor de l'herba de Sant Jordi

L’herba de Sant Jordi (Centranthus ruber) és una de les herbàcies més boniques de les nostres comarques. Acostuma a fer-se entre roques i penyals calcaris de vores de riu, murs humits i pedruscalls argilosos. La bellesa de la seva floració fa que sovint es planti en jardins, ja que té poca necessitat d’aigua i de tractaments. Té un rizoma ben desenvolupat que rebrota cada primavera, amb tiges gruixudes i sense pèls de mig metre d’altura. Les fulles són oposades i llustroses i les flors, rosades i petites, formen inflorescències denses al capdamunt de les tiges. Tot i que en les zones més càlides floreix per Sant Jordi, en els barrancs de muntanya allarga la floració cap a l’estiu.

És una planta de la mateixa família que la valeriana (inexistent a les nostres comarques) i en la seva soca subterrània s’emmagatzemen substàncies amb la mateixa estructura química. Es considera una planta antiespasmòdica i sedant. Amb el seu rizoma dessecat es prepara una infusió relaxant, útil per als moments d’estrès, nervis, insomni, irritació i ansietat. En algunes zones hi havia el costum de posar-la en saquets sota el coixí per calmar el neguit dels infants. És una planta força desconeguda i que, en canvi, combina molt bé amb d’altres més utilitzades, com la passiflora, la tarongina o la til·la.

Matricària per a la migranya

Planta de matricària (Chrysanthemum parthenium).

La matricària (Chrysanthemum parthenium), anomenada també camamilla o mançanilla a les nostres comarques, és la típica planta que es tenia a les masies, en una torreta vora l’entrada de les cases rurals o en un raconet de l’hort. No és una planta silvestre i no s’ha de confondre amb la típica camamilla d’Aragó, de sabor més fi i que s’utilitza en les infusions que ens prenem habitualment. La matricària és més robusta, té les fulles dividides més amples, l’olor és molt més forta i el gust més amargant. Les flors són semblants a les de qualsevol camamilla: un botó groc rodejat de lígules blanques.

De la matricària s’han de recol·lectar les fulles i no les flors, com en el cas de la camamilla fina. Es pot emprar en infusió o en forma de tintura alcohòlica per a tota mena de migranyes i cefalees. És millor combinar-la amb altres remeis però cal conèixer exactament les causes del mal de cap (origen arterial, digestiu, ansietat...). Una fórmula recomanable podria ésser fulles de matricària amb flors d’espígol, til·la i melissa. També la hidroteràpia en forma de compreses fredes al cap i banys calents a les mans i peus pot ajudar en alguns casos... Tot acompanyat evidentment del silenci, la foscor i la fugida de l’estrès.