Xuclamel.
A les nostres comarques tenim cinc
espècies d’arbusts del gènere Lonicera. Viuen en diversos ecosistemes del país,
condicionats pels factors d’humitat, sòl, ombra i temperatura. La Lonicera implexa creix en zones
d’alzinar i pi blanc. La Lonicera etrusca,
peryclimenum i xylosteum viuen en boscos més humits, més obacs i a més altura. I
fins i tot la Lonicera pyrenaica és
una rupícola de roques calcàries. El nom més comú en català per a tots ells és
el de xuclamel o lligabosc, fent referència a la seva tendència a produir tiges
flexibles que s’enfilen i entrecreuen com un lligam, i a les seves flors
blanques i groguenques, més o menys oloroses i amb corol·la en forma d’embut,
que atreuen els insectes cap al seu interior a la recerca de nèctar. Malgrat
tantes espècies autòctones, la mare-selva medicinal i més reconeguda per la
gent no es cria en els boscos sinó que és un arbust de jardineria (Lonicera caprifolium), de
característiques externes semblants als nostres, encara que amb flors molt més
perfumades. Tots els xuclamels produeixen fruits de colors ataronjats o
vermellosos, que són tòxics i causen vòmits i diarrees. La seva ingestió
abusiva altera el ritme cardíac i pot ocasionar la mort.
Les flors de la mare-selva de jardineria
poden ser substituïdes per les d’alguns arbusts autòctons en les seves
aplicacions medicinals, sobretot per les del lligabosc atlàntic (Lonicera peryclimenum), però aquelles
tenen virtuts i aromes molt superiors. Amb les flors s’acostuma a fer
infusions o xarops antisèptics, diürètics i sudorífics que ajuden a alleujar
els processos febrils, angines, tos, bronquitis, asma, constipats, malalties
del fetge i moltes altres.
