Violeta per a la tos

Violetes.

En els boscos humits i en els racons ombrívols de les nostres comarques es fan diverses especies de violes, però la que s’anomena pròpiament violeta (Viola odorata) només es cria espontàniament en les comarques del nord de Catalunya. Tanmateix, són pocs els jardiners o masovers que no aprofiten alguna raconada per escampar aquesta planta baixa, reptant i de fàcil supervivència, que els sabrà recompensar amb el perfum delicat de les seves flors. La viola d’olor forma estolons llargs i fins amb els quals s’escampa fàcilment i necessita més ombra que aigua. Les fulles són ovalades i una mica en forma de cor. Als inicis de cada primavera s’aixequen les flors violeta sobre unes tiges primes i febles, i són de les primeres flors en obrir-se quan encara no hem abandonat l’hivern del tot. La penetrant i romàntica olor que desprenen ha convertit la seva essència, tot i el seu preu caríssim, en una de les preferides de la perfumeria.

La virtut més qualificada de la violeta és la de ser expectorant i calmant de la tos. Serveix per a afeccions que produeixen molta mucositat: grips, constipats, bronquitis, al·lèrgies ... S’aprofiten les flors i també els rizomes en forma d’infusió i també es pot preparar un xarop que es pot guardar per a les necessitats futures. Es pot combinar amb altres flors bèquiques, de propietats semblants, com la malva, la rosella, la blenera, la borratja i la primavera. La violeta ha estat relacionada des de l’antiguitat amb els rituals funeraris, però és també la flor consagrada a Afrodita, la deessa de l’amor. Mort i amor, en definitiva, que simbolitzen la relació de les violetes amb els amors impossibles i ocults. Impossible oblidar la famosa cançó de Cecilia que «... como siempre sin tarjeta, le mandaba un ramito de violetas»!

Glinxot: per a la depuració primaveral

Mata de glinxot o créixens.

El glinxot o créixens de cavall (Veronica beccabunga i Veronica anagallis) són dos noms que s’utilitzen en algunes poblacions de les nostres comarques per referir-se a dues herbàcies aquàtiques, de fulles oposades, dentades i tendres que arrelen en els substrats fangosos dels nostres rius i rierols poc profunds. Les seves tiges es mantenen una mica decantades per sobre de l’aigua, mentre que dels nusos submergits broten les arrels. En els nusos superiors s’aparellen les fulles i sobresurten ramets de petites flors blaves i delicades de quatre pètals, que van suggerir a l’imaginari popular un rostre difús com el del llenç de la Verònica de la Passió de Crist.

Les dues veròniques citades tenen tantes semblances morfològiques i remeieres que resulta banal capficar-se en la seva diferenciació. Totes dues acompanyen una llarga llista de plantetes que resulten delicioses a la primavera per preparar amanides depuratives i diürètiques que ens forneixin vitamina C i ens netegin la sang, els ronyons, el fetge i la pell de les toxines acumulades durant l’hivern: fulletes de glinxots, créixens, dolceta, herba dels canonges, dent de lleó, ruques, colitxos…, una fresca i silvestre verdor que podem acolorir i perfumar amb pètals de caputxina, calèndula, violeta o borratja. Salut i bon profit!

Rosella: per a la tos

Roselles.

No cal donar massa trets característics per descriure la rosella o roella (Papaver rhoeas), ja que és ben coneguda de tothom. Confinada sempre a ambients ruderals i agrícoles, especialment camps de cereals, tant ella com el paisatge amb què s’associava han patit força els efectes dels herbicides, de tal forma que ja no és fàcil contemplar embadalits els camps daurats esquitxats per la sang de les seves flors.

Els pètals medicinals són els que corresponen a l’espècie densament vermella. Es recullen i s’assequen ràpidament, tenint molta cura de remoure’ls per evitar les floridures. Són pectorals, antiespasmòdics i sedants, amb lleus trets narcòtics (cal no oblidar el seu parentesc amb l’opi). Es pot prendre en forma d’infusió o de xarop per tractar la tos, la bronquitis i les angines, sola o associada amb altres flors bèquiques, com la violeta o la malva. Aquesta infusió o la cocció de les càpsules dels fruits també es poden prendre de nit en cas d’insomni i nerviosisme, sol o combinat amb llúpol o valeriana.

Malva: una planta calmant

Flor de la malva (Malva silvestris).

La malva (Malva silvestris) és una herba ben coneguda, que es fa en ambients humanitzats, vores de camins, conreus, escombraries, sòls nitrificats… Les fulles tenen llargs pecíols i són lobulades i una mica dentades. Les flors tenen cinc pètals amples i oberts, del típic color rosat-malva. És essencial guiar-se pel calze per no confondre’s amb altres espècies de la mateixa família: en el cas de la malva veritable, a sota dels cinc sèpals hi ha tres folíols molt estrets i més petits que els sèpals.

Les flors de malva són calmants de la tos; es prenen en infusió, soles o combinades amb altres flors pectorals, com les de rosella, violeta, borratja o blenera. També les fulles fresques, xafades amb oli, es poden aplicar en cataplasma per calmar la irritació de picades, en cremades, grans, furóncols, etc. Les fulles i brots tendres són comestibles i, antigament, es consumien com una verdura.