Calèndula per a la pell

Mata de calèndules.

La calèndula (Calendula officinalis) és coneguda a les nostres comarques per molts altres noms populars: boixac, goja, pets de frare, joans, etc. És una planta anual de jardí que es troba fàcilment en els nostres pobles, escapada de torretes o parterres, en un raconet de l’hort, en un marge de la carretera … Humil i soferta, ofereix ja en ple hivern l’esclat de les seves grans flors grogues o ataronjades. Les lígules o pètals aguanten en el centre corones de pistils que posteriorment es convertiran en fruits encorbats i eriçats de pues per facilitar la seva dispersió, tot enganxant-se al pèl dels animals.

La calèndula és una de les plantes remeieres antigues que ha obtingut més èxit en la farmacopea oficial i, avui dia, forma part de múltiples preparats farmacèutics i cosmètics per a la pell. Els pètals, recol·lectats i assecats amb rapidesa, s’utilitzen per confeccionar extractes, olis, cremes i tintures per a moltes afeccions de la pell. És un òptim remei per als fongs, desinflamatori, calmant i antisèptic. Tant la seva infusió com altres preparacions casolanes (pomades, olis…) es poden aplicar en cas d’èczemes, picades, irritacions, cremades i problemes de la pell. La seva infusió és també útil per a inflamacions dels ulls i conjuntivitis. Les seves propietats antiinflamatòries i astringents es poden reforçar combinant-la amb camamilla i plantatge.

Glinxot: per a la depuració primaveral

Mata de glinxot o créixens.

El glinxot o créixens de cavall (Veronica beccabunga i Veronica anagallis) són dos noms que s’utilitzen en algunes poblacions de les nostres comarques per referir-se a dues herbàcies aquàtiques, de fulles oposades, dentades i tendres que arrelen en els substrats fangosos dels nostres rius i rierols poc profunds. Les seves tiges es mantenen una mica decantades per sobre de l’aigua, mentre que dels nusos submergits broten les arrels. En els nusos superiors s’aparellen les fulles i sobresurten ramets de petites flors blaves i delicades de quatre pètals, que van suggerir a l’imaginari popular un rostre difús com el del llenç de la Verònica de la Passió de Crist.

Les dues veròniques citades tenen tantes semblances morfològiques i remeieres que resulta banal capficar-se en la seva diferenciació. Totes dues acompanyen una llarga llista de plantetes que resulten delicioses a la primavera per preparar amanides depuratives i diürètiques que ens forneixin vitamina C i ens netegin la sang, els ronyons, el fetge i la pell de les toxines acumulades durant l’hivern: fulletes de glinxots, créixens, dolceta, herba dels canonges, dent de lleó, ruques, colitxos…, una fresca i silvestre verdor que podem acolorir i perfumar amb pètals de caputxina, calèndula, violeta o borratja. Salut i bon profit!

Blauet per als ulls

Flors de blauet.

Els blauets o blavets (Centaurea cyanus) són unes herbàcies fràgils, de tiges i fulles primes i piloses, que solament criden l’atenció quan, en la seva floració a partir del maig, alegren la monotonia dels camps de cereals i marges de camins amb esquitxos d’un blau viu i profund. De la mateixa família que les margarides i camamilles, aquestes humils i delicades plantes conformen capítols de diverses floretes amb pètals estrets i punxeguts. Cada vegada menys abundants a causa de la proliferació dels herbicides, els blavets i les roselles constituïen adés, amb els seus contrastats blaus i vermells, un espectacle estètic en les nostres contrades cerealístiques de l’interior (altiplans de Prades, Priorat, la Ribera, etc).

Els blavets són coneguts a França amb el significatiu nom de casse-lunette (trencaulleres) en clara referència a les seves propietats desinflamatòries sobre els ulls. Així, la cocció o la infusió de les flors s’ha aplicat tradicionalment en forma de compreses o banys oculars per mitigar la conjuntivitis, els ulls fatigats o irritats, els mussols o, fins i tot, la vista cansada. Hi ha qui opina que aquestes propietats són especialment aplicables a les persones amb ulls blaus i hi ha qui pretén veure en l’eficàcia dels blavets una discutible conseqüència de la teoria medieval dels signes, promoguda per l’aparença de centenars d’ullets blaus contemplant-nos enmig dels bladars verdosos o groguencs. De fet, en el nostre país hi ha nombroses plantes que tenen una major reputació oftalmològica: camamilla, calèndula, saüc, plantatge, etc.