Vara d’or per a les infeccions d’orina

Vara d’or (Solidago virgaurea).

La vara d’or (Solidago virgaurea) és una herbàcia perenne de mig metre d’alçada, tot i que al Pirineu pot assolir mides superiors. Forma una tija erecta i airosa, de la qual van sortint alternadament les fulles. Aquestes són ovalades i estretes, enteres i sense pèls. La vara d’or es coneix sobretot per l’obertura de les flors grogues, compostes com les margarides, que se situen en la part superior tot formant una espiga allargada i daurada. La floració es produeix a finals d’estiu i esquitxa de color les obagues dels nostres alzinars i pinedes més muntanyenques, en un temps poc procliu a altres floracions.

La vara d’or és una planta astringent, desinfectant, diürètica i desinflamatòria. Es pot prendre en infusió en casos de cistitis, nefritis i irritacions de l’aparell urinari en general. Es pot combinar amb altres plantes, com la boixerola i la cua de cavall, per consolidar la seva efectivitat. Cal no confondre la planta amb l’olivarda, amb la qual té una certa semblança d’aspecte, tot i que l’olivarda és més enganxosa i robusta, i acostuma a fer-se en terrenys erms de terra baixa.

  

Primavera per a la bronquitis

Planta de primavera (Primula veris o officinalis).

La primavera (Primula veris o officinalis) és una herbàcia que brota d’un rizoma grosset i que forma a la primavera una rosassa de fulles mitjanes i ovalades, una mica gruixudes i arrugades, verdes a l’envers i una mica blanquinoses al revers. D’aquests brots emergeixen a principis de primavera uns estirats peduncles que en la part superior aguanten un grupet de flors (sobre una desena) que destaquen alegrement enmig del bosc encara hivernal. Tenen el calze en forma de tub i una corol·la groga amb cinc pètals petits i arrodonits. A les nostres comarques viu en tots els boscos que tinguin un mínim d’humitat i s’arrecera en els marges més ombrívols i frescos.

El rizoma i les flors tenen propietats expectorants, calmants i antiespasmòdiques. A l’hivern és recol·lecta el rizoma i a la primavera les flors. S’ha de recol·lectar, tanmateix, amb compte ja que no és una planta excessivament abundant i forma part indestriable de la bellesa primaveral dels nostres boscatges. El rizoma s’utilitza en cocció per a la bronquitis, la tos i la grip. També s’hi poden utilitzar les flors, sense tanta efectivitat; en alguns països existeix el costum de fer-ne infusions com si fossin te o d’ensucrar-les i prendre-les com a caramels.

Flors de primavera.

Bardana per desinfectar i depurar

Fulles de bardana.

La bardana (Arctium lappa i Arctium minus) que es troba per les comarques del Camp és la varietat menor, però gaudeix de les mateixes propietats. És una herbàcia gran, amb fulles basals molt amples —un o dos pams— , grosses i peludes, verdes per dalt i blanquinoses pel revers. Al cap de dos anys emergeixen de la base les tiges florals, amb capítols globulars eriçats de puntes ganxudes i petites flors roses en la part superior. Amb la maduració s’endureixen i formen unes boles que s’enganxen fàcilment a la roba. L’arrel és gruixuda i llarga i és la que té més propietats remeieres. Creix en llocs frescos, humits i nitrogenats, preferentment en zones de muntanya.

L’arrel es recull a la tardor i les seves virtuts són majors si es pren fresca. Les propietats antisèptiques, depuratives i cicatritzants de la planta la fan molt útil en afeccions de la pell (psoriasi, picades, dermatitis, èczemes, fongs, furóncols, acne...), combinant l’ús intern (cocció) amb aplicacions tòpiques en forma de pomades. És útil en afeccions del sistema urinari (com la gota) i del fetge. També té propietats hipoglucemiants, que ajuden en els tractaments de la diabetis. Les fulles fresques es poden aplicar en cataplasma sobre picades i èczemes, tot i que pot produir reaccions al·lèrgiques en algunes persones.

Flor de la bardana.

Card marià per al fetge

Flor del card marià o espinot (Silybum marianum).

El card marià (Silybum marianum), també anomenat espinot a les comarques del Camp, és una planta robusta, de fins a un metre d’alçada o més, eriçada de punxes en les fulles i els capítols florals. Les fulles són verdes i llustroses, recorregudes per unes taques blanques que són a l’origen del seu nom tradicional (les gotes de llet que van caure a la Mare de Déu quan fugia amb el nen Jesús de la persecució d’Herodes). Les flors són roses i purpúries i s’enlairen sobre peduncles llargs i erectes, tot formant uns capítols gruixuts i arrodonits, similars a carxofetes. Ocupa terrenys erms, una mica humits i nitrogenats: vores de rieres, conreus abandonats, etc.

La part més remeiera són les llavors, que es recullen a finals d’estiu, quan els capítols espinosos s’han assecat i en l’interior han madurat unes llavors petites enganxades a uns pelets. La cocció d’aquestes llavors afavoreix la descongestió del fetge i la producció de bilis; també fa pujar la pressió de la sang, per la qual cosa s’ha de prendre amb precaució si és pateix d’hipertensió. De fet, també les fulles retallades de punxes i els capítols florals, quan són tendres i poc espinescents, es poden prendre bullides o en amanida i són —com en la carxofa— estimulants hepàtics.

Sajolida per estimular

Tija de sajolida (Satureia montana).

La sajolida o saborija (Satureia montana) és un petit arbust, de 20 a 40 centímetres d’alçada, de la soca del qual broten cada any tiges verdes i erectes. Les fulletes són primes i agudes, oposades, amb cilis en tot el marge i amb minúsculs puntets que són glàndules d’essència. A l’agost i setembre, segons l’altura de l’indret, surten les flors, de color rosat o blanc, formant espigues folioses terminals i aromàtiques. És una planta pròpia d’ambients calcaris, una mica secs i assolellats, que ocupa des de la terra baixa fins a l’alta muntanya.

La infusió de la planta és tònica i estimulant, tant a nivell físic com psíquic, amb antiga reputació de planta afrodisíaca. També és antisèptica i digestiva. A casa nostra ha estat molt utilitzada per condimentar alguns menjars, especialment les olives, a les quals aporta, a part del seu aroma característic, unes no gens menyspreables virtuts carminatives (contra gasos intestinals).

Regalèssia per a la tos

Flors de la regalèssia.

Acostumats a prendre cada vegada més aquesta planta en la forma i el color amb què se’n presenta l’extracte, quasi hem oblidat que no fa gaires anys era costum entre la canalla de mastegar durant hores els bastonets dolços que es tallaven dels seus llargs rizomes. La regalèssia (Glycyrrhiza glabra) produeix, en efecte, en els indrets en què pot expandir-se, un llargs rizomes llenyosos dels quals creixen tiges erectes i poc ramificades, amb fulles compostes i inflorescències liles de petites flors papilionàcies, de color i forma semblant a altres lleguminoses com l’alfals. El seu hàbitat preferit són les vores argilosos de rius amb cabal permanent que conformin sòls profunds i humits. La ribera del riu Ebre és, doncs, l’indret on es podrà trobar amb més facilitat, tot i que també apareix de forma escadussera en altres dels nostres rius menys cabalosos.

Els rizomes es tallen quan ja tenen un gruix de quasi un centímetre. A més de consumir-se com feien els infants d’abans, també es poden efectuar coccions tallant-los a bocinets. El líquid resultant es pot prendre per combatre la tos, la bronquitis, l’acidesa estomacal, l’estrenyiment i també les úlceres bucals i gàstriques. No cal dir que l’extracte negre de regalèssia es pot prendre amb efectes similars o millors, i tots coneixem una munió de pastilles de farmàcia que en contenen. Una advertència, tanmateix: les substàncies químiques de la regalèssia produeixen un increment de la pressió sanguínia si es prenen en excés, per la qual cosa no és un remei gaire adequat per a persones amb hipertensió.

Bastonets de regalèssia.