Flors de la regalèssia.
Acostumats
a prendre cada vegada més aquesta planta en la forma i el color amb què se’n
presenta l’extracte, quasi hem oblidat que no fa gaires anys era costum entre
la canalla de mastegar durant hores els bastonets dolços que es tallaven dels
seus llargs rizomes. La regalèssia (Glycyrrhiza
glabra) produeix, en efecte, en els indrets en què pot expandir-se, un
llargs rizomes llenyosos dels quals creixen tiges erectes i poc ramificades,
amb fulles compostes i inflorescències liles de petites flors papilionàcies, de
color i forma semblant a altres lleguminoses com l’alfals. El seu hàbitat
preferit són les vores argilosos de rius amb cabal permanent que conformin sòls
profunds i humits. La ribera del riu Ebre és, doncs, l’indret on es podrà
trobar amb més facilitat, tot i que també apareix de forma escadussera en
altres dels nostres rius menys cabalosos.
Els rizomes es tallen quan ja tenen
un gruix de quasi un centímetre. A més de consumir-se com feien els infants
d’abans, també es poden efectuar coccions tallant-los a bocinets. El líquid
resultant es pot prendre per combatre la tos, la bronquitis, l’acidesa
estomacal, l’estrenyiment i també les úlceres bucals i gàstriques. No cal dir
que l’extracte negre de regalèssia es pot prendre amb efectes similars o
millors, i tots coneixem una munió de pastilles de farmàcia que en contenen.
Una advertència, tanmateix: les substàncies químiques de la regalèssia
produeixen un increment de la pressió sanguínia si es prenen en excés, per la
qual cosa no és un remei gaire adequat per a persones amb hipertensió.
Bastonets de regalèssia.
