Gatmaimó: per a qualsevol contusió

Fruit del gatmaimó.

El gatmaimó (Tamus communis) és una enfiladissa prima i herbàcia que es doblega a l’entorn de branques i troncs a la recerca de la llum que li tapen els boscatges i barrancs ombrívols on acostuma a viure. S’asseca a l’hivern i rebrota amb força cada primavera del seu gros rizoma subterrani. Les fulles en forma de cor recorden les de l’arítjol, però el gatmaimó no té punxes. Les floretes són minúscules i unisexuals, amb estams i pistils en plantes diferents. Els fruits formen grups de boletes amb un atractiu i brillant vermell que recorda les groselles. Tanmateix, són verinosos i produeixen vòmits, diarrea i afeccions neurològiques. Com altres baies d’aquest estil i color (grèvol, galzeran, teix, gerds, arç blanc, arboç) són un aliment molt important per als ocells de bosc, però els humans hem d’anar amb compte a reconèixer-les exactament per evitar intoxicacions.

La part medicinal del gatmaimó és el rizoma: gruixut, carnós, com un gran nap, negre de fora i blanquinós de dintre. És tòxic per via interna. Aquest rizoma es tritura i es cou, la pasta resultant es xafa i s’aplica com un cataplasma sobre els cops amb hematoma, esquinços, blaus i contusions. Les mateixes propietats hemolítiques té l’extracte fluid. Més dubtosa és la tradició d’aplicar-lo fresc i ratllat en les zones afectades de reumatisme o ciàtica, sobre les quals produeix una gran rubefacció i irritacions indesitjables. A França una de les seves denominacions és herbe aux femmes battues, que significa ‘planta per a dones colpejades’. Ja veieu que, fins i tot en la botànica, el masclisme ha deixat la seva empremta.

Arboç: un fruit embriagador

Arboç.

És a finals de tardor i principis d’hivern que l’arboç (Arbutus unedo) ofereix a ocells, mamífers i excursionistes l’agradable sorpresa dels seus penjolls de fruits vermellosos i ataronjats. Coneguts amb el nom de cireretes d’arboç o de pastor, segons la comarca, constitueixen un aliment de gran importància ecològica en una època en què les reserves alimentàries del bosc es troben ja en forta regressió. El nom d’aquest arbust, que pot arribar perfectament a convertir-se en un arbre de mida mitjana, ha produït nombrosos topònims (l’Arboç, l’Arbocet, les Arboceres) i és de tots ben coneguda la seva presència en l’escut de Madrid. Tot plegat, ens indica la seva singularitat en el paisatge mediterrani. Tot i ser abundant, evita els sòls calcaris i prefereix el substrat àcid que li proporcionen roques com el gres o el granit. Les fulles són perennes, llustroses, lanceolades i dentades. Les flors són petites campanetes blanques, molt oloroses i mel·líferes.

No destaca gaire a nivell medicinal. Les fulles, astringents i antisèptiques, s’utilitzen en casos de diarrea, malalties urinàries, angines, etc. Més curiós resulta el consum popular dels fruits, ja que poden arribar a fermentar encara a l’arbre i, per tant, poden provocar un cert estat narcòtic, d’ebrietat o de mal de cap, per la presència d’alcohol en la polpa. Sembla que el nom unedo de la seva denominació llatina aconsella precisament que cal consumir-ne ‘només un’, per si de cas, tot i que també es pot referir al fet que el seu gust fat i insuls no desperta l’ànim de consumir-ne gaires més.

Arç blanc per al sistema circulatori (Crataegus monogyna)

Arç blanc.

L’arç blanc sol presentar-se a les nostres comarques en forma d’arbust, però pot arribar a convertir-se en un petit arbre de fins a sis metres d’alçada. Les branques posseeixen unes punxes esparses, fortes i agudes. Les fulles caduques estan dividides en uns quants lòbuls profunds. Les flors són blanques i fines, amb cinc pètals i cinc sèpals, amb la típica aparença de la família de les rosàcies (pruneres, pomeres, cirerers...). El fruit és comestible, vermell, petit i farinós, de poca qualitat, i ja va ser consumit en la prehistòria, tal com mostren les recerques antropològiques. És anomenat en alguns indrets cirereta de pastor, tot i que aquest nom sol aplicar-se en els nostres pobles als fruits de l’arboç. Ocupa barrancs, marges de boscos, vores de riu, sempre en llocs humits o frescals.

Les flors de l’arç blanc tenen propietat antiespasmòdiques, sedants i regularitzadores del sistema circulatori i del cor. S’assequen i es prenen en forma d’infusió en tractaments per a la hipertensió, l’arterioesclerosi, les palpitacions i arítmies del cor, els espasmes nerviosos, l’angoixa i l’insomni. No sembla justificada la barreja de flors i fulles d’aquesta planta tal com s’ofereix en algunes botiges de plantes medicinals.

Fruits de l'arç blanc.