Violeta per a la tos

Violetes.

En els boscos humits i en els racons ombrívols de les nostres comarques es fan diverses especies de violes, però la que s’anomena pròpiament violeta (Viola odorata) només es cria espontàniament en les comarques del nord de Catalunya. Tanmateix, són pocs els jardiners o masovers que no aprofiten alguna raconada per escampar aquesta planta baixa, reptant i de fàcil supervivència, que els sabrà recompensar amb el perfum delicat de les seves flors. La viola d’olor forma estolons llargs i fins amb els quals s’escampa fàcilment i necessita més ombra que aigua. Les fulles són ovalades i una mica en forma de cor. Als inicis de cada primavera s’aixequen les flors violeta sobre unes tiges primes i febles, i són de les primeres flors en obrir-se quan encara no hem abandonat l’hivern del tot. La penetrant i romàntica olor que desprenen ha convertit la seva essència, tot i el seu preu caríssim, en una de les preferides de la perfumeria.

La virtut més qualificada de la violeta és la de ser expectorant i calmant de la tos. Serveix per a afeccions que produeixen molta mucositat: grips, constipats, bronquitis, al·lèrgies ... S’aprofiten les flors i també els rizomes en forma d’infusió i també es pot preparar un xarop que es pot guardar per a les necessitats futures. Es pot combinar amb altres flors bèquiques, de propietats semblants, com la malva, la rosella, la blenera, la borratja i la primavera. La violeta ha estat relacionada des de l’antiguitat amb els rituals funeraris, però és també la flor consagrada a Afrodita, la deessa de l’amor. Mort i amor, en definitiva, que simbolitzen la relació de les violetes amb els amors impossibles i ocults. Impossible oblidar la famosa cançó de Cecilia que «... como siempre sin tarjeta, le mandaba un ramito de violetas»!

Borratja: depurativa i digestiva

Flors de la borratja.

La borratja o borratxa (Borago officinalis) és una planta que es pot recollir ja pel mes de desembre. En aquesta època forma rosasses de fulles arran de terra tot aprofitant les vores dels horts o les zones ermes que disposen de certa abundor d’humitat i adob. Aquestes fulles són amples, arrugades, gruixudes i eriçades de pèls blancs una mica punxents. Quan s’acosta el bon temps, comencen a aixecar tiges tendres i grosses, també plenes de pèls, que acabaran en inflorescències de flors blaves i delicades, amb cinc pètals soldats, cinc sèpals peluts i estrellats i cinc estams negres grans i ajuntats.

Les fulles i les tiges són comestibles, depuratives, diürètiques i lleugerament laxants. Són bones per als estómacs delicats. En algunes comarques es cuinen com els espinacs i resulten una verdura laxant i de fàcil assimilació. En altres zones, com a l’Aragó, es conreen varietats més robustes de les quals s’aprofiten bàsicament les tiges o penques també en verdura. Més curiós és el costum nadalenc d’alguns dels nostres pobles d’arrebossar les fulles amb ou o llet i farina, fregir-les i edulcorar-les finalment amb aiguamel. Les flors reben el singular apel·latiu de flors cordials i la seva infusió es considera sudorífica, bona per a la febre, els estats gripals, constipats, tos, etc.

Glinxot: per a la depuració primaveral

Mata de glinxot o créixens.

El glinxot o créixens de cavall (Veronica beccabunga i Veronica anagallis) són dos noms que s’utilitzen en algunes poblacions de les nostres comarques per referir-se a dues herbàcies aquàtiques, de fulles oposades, dentades i tendres que arrelen en els substrats fangosos dels nostres rius i rierols poc profunds. Les seves tiges es mantenen una mica decantades per sobre de l’aigua, mentre que dels nusos submergits broten les arrels. En els nusos superiors s’aparellen les fulles i sobresurten ramets de petites flors blaves i delicades de quatre pètals, que van suggerir a l’imaginari popular un rostre difús com el del llenç de la Verònica de la Passió de Crist.

Les dues veròniques citades tenen tantes semblances morfològiques i remeieres que resulta banal capficar-se en la seva diferenciació. Totes dues acompanyen una llarga llista de plantetes que resulten delicioses a la primavera per preparar amanides depuratives i diürètiques que ens forneixin vitamina C i ens netegin la sang, els ronyons, el fetge i la pell de les toxines acumulades durant l’hivern: fulletes de glinxots, créixens, dolceta, herba dels canonges, dent de lleó, ruques, colitxos…, una fresca i silvestre verdor que podem acolorir i perfumar amb pètals de caputxina, calèndula, violeta o borratja. Salut i bon profit!

Malva: una planta calmant

Flor de la malva (Malva silvestris).

La malva (Malva silvestris) és una herba ben coneguda, que es fa en ambients humanitzats, vores de camins, conreus, escombraries, sòls nitrificats… Les fulles tenen llargs pecíols i són lobulades i una mica dentades. Les flors tenen cinc pètals amples i oberts, del típic color rosat-malva. És essencial guiar-se pel calze per no confondre’s amb altres espècies de la mateixa família: en el cas de la malva veritable, a sota dels cinc sèpals hi ha tres folíols molt estrets i més petits que els sèpals.

Les flors de malva són calmants de la tos; es prenen en infusió, soles o combinades amb altres flors pectorals, com les de rosella, violeta, borratja o blenera. També les fulles fresques, xafades amb oli, es poden aplicar en cataplasma per calmar la irritació de picades, en cremades, grans, furóncols, etc. Les fulles i brots tendres són comestibles i, antigament, es consumien com una verdura.