Trencapedres: del sòl i del ronyó

Flor del morritort.


El morritort salvatge o trencapedres (Lepidium latifolium) és una herbàcia perenne que disposa d’un rizoma molt flexible, capaç d’esquivar pedres i altres obstacles i permetre escampar la planta cap als indrets més favorables en humitat i frescor. Al llarg del rizoma es formen nusos d’on surten les fulles lanceolades i dentades i, més tard, les tiges florals coronades amb denses inflorescències de flors blanques molt petites. Creix de forma natural en els marges o en els llits dels nostres rius irregulars, però no és una espècie gaire freqüent. Si es planta en un hort, s’escampa amb molta facilitat i persistència.


El morritort salvatge és una planta de gust picant com la mostassa, per la qual cosa en diversos països s’hi refereixen amb mots de la mateixa arrel que pebre: poivré, peverella, piperitis… És una planta que es pot menjar fresca i tendra en amanida, com a aperitiva, tònica i antiescorbútica. Es poden fer cataplasmes de fulles picades contra els dolors de les articulacions i neuràlgies. També s’utilitza la planta contra diverses afeccions urinàries: “trencar” les pedres, facilitar l’eliminació dels càlculs renals, reduir els nivells d’àcid úric, desinflamar la pròstata, rentats vaginals i prevenció de les infeccions urinàries. Sembla que té substàncies poc adequades per a persones amb hipotiroïdisme. No sabem fins a quin punt la seva aplicació contra les malalties del ronyó no es veuria reforçada per la famosa Teoria dels Signes, tot comprovant la seva potència per esquivar pedres i trencar el sòl.





Passacamins: la sanguinària medieval

Flor del passacamins.


El passacamins (Polygonum aviculare) és una planta coneguda també com a herba de cent nusos, corriola i altres noms populars. És una herbàcia anual que s’arrossega per camins i terrenys erms a través d’unes tiges flexibles i resistents que van ocupant el sòl horitzontalment. Les petites fulles surten alternes dels nusos de les tiges i de les seves axil·les broten minúscules flors rosades i sense pètals.


Es considera una planta hemostàtica, diürètica i astringent. Coneguda antigament com herba sanguinària, s’aplicava per tallar les hemorràgies i se’n bevia la cocció en cas de malalties pulmonars quan hi havia hemoptisi, és a dir, quan s’expulsava sang per l’aparell respiratori. Les seves qualitats astringents la fan molt útil en casos de gastroenteritis i diarrea, normal o amb sang. Serveix també per calmar la set ardent dels qui han patit febres o diabetis. Per les seves propietats diürètiques, es pot donar contra la retenció de líquids, com a preventiu de càlculs renals i per ajudar en les afeccions urinàries. Pel seu contingut en silici, es considera també una planta remineralitzadora.




Marialluïsa: relaxant i digestiva

Marialluïsa.


La marialluïsa (Lippia triphylla), tot i ser un arbust procedent d’Amèrica del Sud, s’ha generalitzat molt a les nostres comarques i resulta fàcil trobar-lo en parcs, jardins, horts i masies. Les fulles són lanceolades i formen verticils de tres al llarg de les tiges. Les flors, que formen raïms en els brots superiors de les tiges, són petites i de color lilós. Tota la planta exhala un perfum suau i allimonat quan l’acarones amb la palma de la mà. Pertany a la mateixa família que la berbena, una planta autòctona de gran reputació medicinal entre els grecs i els romans. Però l’agradable gust i aroma de la seva parenta americana deuria ser decisiu perquè la remeiera de tota la vida fos bandejada per les noves begudes importades. Us sona?


Com a medicinal, la marialluïsa serveix per fer infusions per al que podríem anomenar “malestars d’ús comú”: mal de panxa, nervis, constipats… La seva infusió és digestiva i relaxant, ideal per després dels àpats, per als gasos, per als dolors d’estómac i d’intestins, sobretot quan procedeixen de la tensió nerviosa. Combinada amb altres plantes sedants, com la melissa o la til·la ─totes elles molt aromàtiques─ ajuda en estats d’ansietat, insomni i nerviosisme. També ajuda a pal·liar els símptomes de mareig, vòmits i vertigen. En fi, sense esperar grans miracles, sempre resulta reconfortant prendre medecines que deixen en els sentits del gust i de l’olfacte sensacions tan agradables.


Vidalba: lianes que més val que no t’enredin

Flors de la vidalba.


La vidalba i vidauba (Clematis vitalba) és una planta enfiladissa que es retorça al voltant de troncs i murs gràcies a les seves tiges flexibles i als pecíols abraçadors de les fulles. En condicions òptimes d’humitat pot arribar a grans altures i formar troncs gruixuts com un braç. Les flors són petites, blanques i oloroses, amb quatre sèpals blancs que assumeixen la funció dels pètals. Creix en barrancs, vores de rius, marges i boscos humits de tot el territori.


Les seves fulles fresques i xafades produeixen una important acció rubefaent i vesicant. Aplicades sobre la pell, produeixen una ràpida reacció de cremor i envermelliment que pot derivar en la formació de llagues i èczemes. Aquesta qualitat era aprofitada en cas de neuràlgies i dolors que demanessin un fort escalfament de la zona afectada. Antany era la planta preferida dels captaires per provocar butllofes i nafres sobre la pell, a fi de despertar la compassió del proïsme i recaptar alguna almoina; per aquesta raó és també anomenada “herba de llagues”. Quan les lianes s’assequen, els tronquets perden gran part de la seva toxicitat i, gràcies a la seva xarxa de vasos porosos, cremen i deixen passar el fum amb facilitat. Aquesta facultat era aprofitada abans per la canalla per gaudir, si n’és la paraula adequada, de les primeres experiències fumadores.


Epilobi per a la pròstata


Matajaia.


A les nostres comarques tenim dos epilobis: l’anomenat matajaia (Epilobium hirsutum) i l’epilobi de flor petita (Epilobium parviflorum). A les zones humides del Pirineu és molt més visible el llorer de Sant Antoni (Epilobium angustifolium), de flors roses grans i espectaculars. Els nostres epilobis es fan a les vores de rius (marges del Brugent, Siurana, Glorieta…) i en zones humides prop d’alguna font. Tots dos tenen rizomes, tiges erectes, flors rosades agrupades en corimbes, amb quatre pètals escotats i fulles lanceolades i dentades. La matajaia és, però, més alta i robusta, de més d’un metre, peluda i amb flors i fulles més grans. L’epilobi de flor petita és tot ell més petit, mig metre aproximadament, més fràgil, no tan pelut i les flors d’un rosa menys intens.


Els epilobis no foren gaire reconeguts per la medicina tradicional, a part d’alguns tractaments per a la diarrea o les llagues, pel seu caràcter astringent. Tanmateix, la farmacologia moderna s’hi ha començat a fixar a través de diverses investigacions pel seu potencial en el tractament de malalties relacionades amb la pròstata i el sistema urinari. Així, hi ha conclusions positives sobre l’efecte de les substàncies contingudes en els epilobis (sobretot l’Epilobium parviflorum) en la hiperplàsia benigna de pròstata, tumors, prostatitis, etc. De fet, són nombroses les empreses especialitzades en productes naturals que estan comercialitzant l’epilobi de flor petita per a diverses malalties: afeccions prostàtiques, caiguda del cabell, inflamacions, cistitis, etc.

Herba de Sant Jordi per als nervis


Flor de l'herba de Sant Jordi


L’herba de Sant Jordi (Centranthus ruber) és una de les herbàcies més boniques de les nostres comarques. Acostuma a fer-se entre roques i penyals calcaris de vores de riu, murs humits i pedruscalls argilosos. La bellesa de la seva floració fa que sovint es planti en jardins, ja que té poca necessitat d’aigua i de tractaments. Té un rizoma ben desenvolupat que rebrota cada primavera, amb tiges gruixudes i sense pèls de mig metre d’altura. Les fulles són oposades i llustroses i les flors, rosades i petites, formen inflorescències denses al capdamunt de les tiges. Tot i que en les zones més càlides floreix per Sant Jordi, en els barrancs de muntanya allarga la floració cap a l’estiu.


És una planta de la mateixa família que la valeriana (inexistent a les nostres comarques) i en la seva soca subterrània s’emmagatzemen substàncies amb la mateixa estructura química. Es considera una planta antiespasmòdica i sedant. Amb el seu rizoma dessecat es prepara una infusió relaxant, útil per als moments d’estrès, nervis, insomni, irritació i ansietat. En algunes zones hi havia el costum de posar-la en saquets sota el coixí per calmar el neguit dels infants. És una planta força desconeguda i que, en canvi, combina molt bé amb d’altres més utilitzades, com la passiflora, la tarongina o la til·la.