Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris endívia. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris endívia. Mostrar tots els missatges

Fonoll marí: un suculent aperitiu

Mata de fonoll marí.

El fonoll marí (Crithmum maritimum) és una herba crassa i halòfila, d’un parell de pams, amb les arrels ben arrapades a les esquerdes de la roca, que creix en els penya-segats calcaris del nostre litoral. Les plantes crasses són aquelles que tenen fulles i tiges carnoses, grosses i plenes de suc. Les halòfiles són aquelles que tenen apetència pels ambients salabrosos i que gràcies a un eficaç sistema d’osmosi, acumulen sal en els seus teixits per evitar que l’ambient salí on es desenvolupen les acabi assecant. Amb aquestes característiques, el fonoll marí assoleix un gust molt particular, una mica salat, una mica anisat, una mica amargant, que no deixa indiferent a qui el tasta. A finals d’estiu, els peduncles florals aixequen uns paraigüets d’una vintena de radis, amb petites flors groguenques.

És una planta que acumula sals minerals marines de gran valor per a la salut, com el iode i el brom, essències aromàtiques i vitamina C. En èpoques amb manca de fruita i en oficis com el de mariner, el seu consum era útil per evitar l’escorbut, malaltia provocada per un dèficit de vitamina C. Els bocins de fulles i tiges fresques es poden consumir en aquesta mena d’amanides variades que tan feliçment s’han posat de moda (amb créixens, ruques, canonges, endívies…). Adobades en sal i vinagre poden acompanyar els cogombrets per fer un exòtic aperitiu. En alguns pobles es posen al seitó en salmorra i a les olives, per donar-los el seu especial aroma anisat, tal com es fa amb la farigola o la sajolida. Consumit de qualsevol d’aquestes maneres, el fonoll marí és aperitiu, tònic, mineralitzant i diürètic.



Xicoira: l’amiga del fetge

Xicoira.


La xicoira salvatge (Cichorium intybus) creix per tots els sòls incultes del país: vores de camins, erms, secans, etc. Mentre la base foliar presenta fulles grans i retallades, les tiges que s’enlairen són obertes, anguloses i rígides, amb fulles escasses i petites. Entremig, hi creixen flors compostes, de pètals d’un blau pur i cridaner, molt abundants i escampades, i que destaquen al matí enmig de la tonalitat seca i esgrogueïda que pren la vegetació de «males herbes» a principis d’estiu.


La xicoira era ja un clàssic remei en temps dels egipcis i dels grecs. Sola o combinada amb altres plantes amargues, se’n feia infusió o xarop molt beneficiosos per al fetge, en el sentit de millorar la producció de bilis, depurar i tonificar l’organisme. Aquestes virtuts van propiciar-ne la domesticació agrícola, de la qual procedeixen les conegudes escaroles i endívies. Les fulles més tendres de la base de la xicoira es poden consumir crues, en amanides primaverals d’alt valor depuratiu i aperitiu. També l’arrel, en varietats millorades per a tal fi, és utilitzada per a la producció de succedanis del cafè, ben coneguts per tothom. De la infusió poc concentrada de flors i fulles, en resulta una infusió amarga, digestiva i diürètica que va molt bé després d’algun àpat excessiu.