Flor de verònica.
De veròniques a les nostres comarques en
tenim una desena, la major part de les quals amb tendència arvense, és a dir,
amb preferència per sòls conreats o erms. Quasi totes són herbes humils que
presenten unes petites flors blaves de minúscula bellesa. La verònica amb més
reputació remeiera (Veronica officinalis)
viu en les clarianes dels nostres boscos humits i ombrívols. És arrossegadissa
i de fulles ovalades i dentades. Del rizoma serpentejant s’aixeca a la
primavera uns ramets de menys d’un pam, erectes i delicats, amb petites flors
de color malva i blau clar.
Fou una planta de reputació medicinal
notable en segles passats, però actualment es considera que els seus principis
actius no justifiquen les atribucions que se li donaven per curar moltes
malalties respiratòries i digestives, fins i tot la tisi. El seu lleuger gust
amarg la fa recomanable per prendre com un te digestiu, que ajuda a tractar
diarrees i gastritis i que beneficia la neteja del ronyó i del fetge. També
ajuda a combatre la tos i la bronquitis. A nivell extern, la seva infusió
serveix per rentar èczemes i irritacions cutànies. La verònica formava part,
juntament amb setze plantes més (brotònica, romer, orenga, sàlvia...), del
famós compost vulnerari del qual es feien preparacions per curar ferides,
llagues i tota mena d’afeccions de la pell. Va ser fins i tot anomenada herba
dels leprosos per la seva suposada virtut en la curació d’un rei francès.
