Fel de la terra: un amarg aperitiu

Flors de fel de la terra.

Aquesta herba humil, coneguda com fel de la terra (Centaurium erythraea) per la seva amargor, passa quasi desapercebuda quan roman en estat vegetatiu, però crida verament l’atenció quan en la floració aixeca una tigeta erecta de 30-50 cm acabada en una inflorescència delicadíssima de flors roses molt nombroses que, enmig de la uniformitat vegetal del paisatge estival, brilla en la penombra de senders i camins de bosc. Les fulles, estretes i enteres, formen una roseta basal i van pujant oposades tot al llarg de la tija floral. Creix en boscos una mica ombrejats i frescos de tot arreu.

Tal com insinua el curiós nom popular, és aquesta una planta amarga com el fel, de la qual es recol·lecten les summitats florides i s’assequen ràpidament perquè en mantinguin el color rosat. Com altres amargues similars, s’utilitza per fer infusions o vins aperitius que obrin la gana —a l’estil del vermut— ja que estimula la secreció de sucs digestius, tonifica el fetge i l’estómac, evita les fermentacions i gasos, etc. Malauradament, el seu gust tan amarg exigeix que sigui consumida amb algun edulcorant o barrejada amb altres plantes més aromàtiques, com l’anís.

Boix: per als cabells

Fulles de boix.

El boix (Buxus sempervivens) és un arbust propi de totes les nostres muntanyes calcàries, adaptat a colonitzar ambients ben diversos i que fuig tan sols dels més eixuts i propers al mar. Les fulles denses, ovalades, dures, petites i persistents el fan també molt preuat en jardins i en ornamentació. Presenta a l’estiu una verdor lluent i a la tardor-hivern adopta uns verds més grogosos i vermellencs. Les flors i els fruits són insignificants. Forma part de l’estrat arbustiu típic de l’alzinar i de la pineda de pi roig.

La seva reputació remeiera ha anat a la baixa, però s’ha conservat encara en alguns llocs el seu ús tradicional per fer bastons, gaiates i coberts de fusta. Els antics escrits medicinals recomanen especialment la cocció de les fulles per fer locions tonificants del cabell, així com en casos de psoriasi o dermatitis associada al cuir cabellut. Per via interna, el seu ús com a laxant, febrífug i hepatobiliar pot presentar efectes secundaris tòxics.

Pimpinella petita: per a les hemorràgies

Flor de la pimpinella.

Aquesta pimpinella (Sanguisorba minor) és una herba humil que passa molt desapercebuda, ja que ni les fulles destaquen ni les flors criden l’atenció, per la manca d’aroma, nèctar i color. Té uns dos pams d’altura, d’aspecte prim i desvalgut, les fulles són compostes, amb bastants folíols dentats, ovalats i d’un color verd claret. Les flors no tenen pètals i presenten en la mateixa inflorescència flors masculines i femenines, aquelles amb els estams grogosos penjant. Es fa pertot arreu, tant en boscos clars com en terrenys agrícoles i vores de camins, acceptant tant els llocs humits com els més pobres i assolellats.

Un altre nom vulgar, herba dels talls, fa ja esment a la propietat hemostàtica i cicatritzant de tota la planta, la qual pot actuar com un remei d’emergència durant alguna excursió en cas de ferides, hemorràgies i cremades, aplicant-la fresca i picada com un cataplasma. El caràcter astringent de la seva cocció, sobretot de l’arrel, la fa també útil per tallar les diarrees, contra la irritació de la gola, per rentar les hemorroides i les llagues, etc. Un altre nom vulgar, enciam de cavaller, testimonia el costum de menjar-ne també els brots tendres en amanides.

Senet de pobre: per purgar

Flor del senet.

El senet de pobre (Globularia vulgaris) és una herbàcia vivaç que forma part de les comunitats vegetals que colonitzen els roquissars calcaris secs i esquerps de la muntanya mitjana, com els que podem trobar a la serra de Montsant, els Motllats, etc. Té una roseta de fulles basals ovalades i una mica dures, d’on arrenca una tija floral erecta i simple, amb una flor d’un blau viu, formada per un capítol esfèric en el qual s’agrupen nombrosos pètals i estams d’aquell color.

Més digna de destacar per les notes de blau amb què pinta els aspres paisatges calcaris que pel seu poder medicinal, el seu nom ja ens indica tanmateix que fou utilitzada en altre temps per la gent sense recursos que no podia comprar els purgants més dràstics i famosos, els senets o sens d’Alexandria i de l’Índia (Cassia sp.). La seva infusió resulta ser, doncs, un purgant moderat que en medicina popular s’utilitza en casos d’estrenyiment. Cal ser curós amb les dosis i no superar els 50 g de fulles per litre. Un tractament llarg pot afectar indirectament les emissions d’orina.

Camamilla: per desinflamar

Flor de camamilla.

La camamilla (Matricaria chamomilla) a què fem referència és la que també s’anomena camamilla fina o d’Aragó. És una herba humil, de fulles molt primes i dividides que creix entre els sembrats de cereals o per les vores de camins. Les floretes són blanques i grogues, més petites que les típiques margaridetes, perfumades, esparses i abundants, amb les lígules una mica caigudes sota el receptacle groc.

La infusió de les flors té propietats antiinflamatòries, digestives, antiespasmòdiques i sedants. Per via interna, ajuda a desinflamar i és útil en tota mena de malalties gastrointestinals; les seves propietats sedants la fan recomanable en casos d’ansietat, insomni infantil, nervis. També és útil per calmar els espasmes i dolors produïts a causa de la menstruació. Per via externa, serveix per desinflamar els ulls, rentar ferides i llagues bucals, així com per fer pomades contra els èczemes i irritacions de la pell.

Rosella: per a la tos

Roselles.

No cal donar massa trets característics per descriure la rosella o roella (Papaver rhoeas), ja que és ben coneguda de tothom. Confinada sempre a ambients ruderals i agrícoles, especialment camps de cereals, tant ella com el paisatge amb què s’associava han patit força els efectes dels herbicides, de tal forma que ja no és fàcil contemplar embadalits els camps daurats esquitxats per la sang de les seves flors.

Els pètals medicinals són els que corresponen a l’espècie densament vermella. Es recullen i s’assequen ràpidament, tenint molta cura de remoure’ls per evitar les floridures. Són pectorals, antiespasmòdics i sedants, amb lleus trets narcòtics (cal no oblidar el seu parentesc amb l’opi). Es pot prendre en forma d’infusió o de xarop per tractar la tos, la bronquitis i les angines, sola o associada amb altres flors bèquiques, com la violeta o la malva. Aquesta infusió o la cocció de les càpsules dels fruits també es poden prendre de nit en cas d’insomni i nerviosisme, sol o combinat amb llúpol o valeriana.

Boixerola: per desinfectar les vies urinàries

Mata de boixerola.

La boixerola (Arctostaphylos uva-ursi) és un subarbust de tiges baixes que s’arrosseguen sobre el terra, tot formant àmplies catifes verdes per sota dels pins. Les fulles són arrodonides, enteres, lluents i persistents. Les flors són petites campanetes rosades que pengen tímidament entre les fulles. Els fruits maduren a l’estiu i són vermells i farinosos, de poc gust, però comestibles i útils per a la fauna, tal com esmenta el seu nom popular de raïm d’ós. Al Camp, la boixerola creix en les parts més altes de les serres, a partir de 800 metres, prefereix certa obaga i té poques exigències quant a humitat i fertilitat.

Les fulles són molt apreciades com a diürètiques i antisèptiques de les vies urinàries. La cocció de les fulles s’ha de beure tres o quatre cops al dia durant un llarg període de temps. Ajuda a combatre la cistitis, el mal de pedra, l’enuresi i diverses malalties del ronyó i de la bufeta.

Grèvol: per tonificar el Nadal

Mata de grèvol.

Com el vesc, de què parlàvem fa un temps, el grèvol (Ilex aquifolium) és una altra de les típiques plantes nadalenques, la utilització excessiva de la qual a efectes ornamentals ha determinat la seva protecció en algunes comunitats, com ara Catalunya. I és que les fulles lluents i espinoses i els fruits vermells i arraïmats, tot just madurs en ple hivern, l’han convertit en obscur objecte de desig per part de les tribus urbanes, a risc de deixar els nostres boscos sense un dels complements energètics que diversos ocells i mamífers necessiten per suportar una època no precisament sobrera en recursos alimentaris.

Com a medicinal, el grèvol és una planta de dubtosa reputació, tant ecològica com sanitària, i que pot ser fàcilment substituït per altres plantes amb resultats idèntics. Tanmateix, ni que sigui per motius etnològics, la citem per la virtut reconeguda de les fulles com a tòniques, antiespasmòdiques, febrífugues i diürètiques. Aquestes propietats el fan indicat en cas d’inapetència, grips, bronquitis, reumatisme, etc. Els atractius fruits, com en el cas del vesc, ni tastar-los! Són purgants i vomitius dràstics i poden ser mortals si són consumits per infants.

Brotònica: una panacea caiguda en l’oblit

Flor de la brotònica.

L’herba brotònica (Stachys betonica) és una herbàcia vivaç que rebrota cada any del seu rizoma. Prefereix els ambients ombrívols i humits i, per tant, evita els boscos i les garrigues de la mediterrània més seca. Es pot trobar en alzinars, rouredes, pinedes de pi roig i bosquets de vora riu, tot ocupant petites clarianes, vores de senders i racons de sotabosc, sobretot a les muntanyes de Prades. No és mai massa abundant. Els brots de fulles ovalades i amb dents arrodonides passen desapercebudes al caminant fins que, en la floració estival, s’espiguen unes tiges de mig metre amb denses inflorescències de flors labiades, púrpures i rosades, que destaquen en la foscor del bosc.

Fou una de les plantes més populars de la medicina egípcia, grega, romana i medieval. Es recomanava com una panacea, per a quasi tot. Fins i tot, se li atribuïen propietats màgiques i formava part d’amulets contra la bogeria, la por, el mal de cap... La història s’acaba com tantes coses i persones amb fama de valer per a tot: que al final no són veritablement valuoses per a res. Així, la nostra brotònica ha acabat reduïda a un trist paper en la farmacopea i les herboristeries modernes. La propietat més valorada de les fulles i flors és la de sedant del sistema nerviós i de la cefalea tensional, útil també en casos d’hiperactivitat, per millorar la circulació cerebral, etc. Un cataplasma fresc o una compresa de la seva cocció ajuda a cicatritzar ferides i llagues.