Serveres i els seus fruits comestibles

Fruit de la servera.

En els boscos de les nostres comarques creixen tres arbres del gènere Sorbus amb diverses denominacions populars: la moixera (Sorbus aria), la moixera de pastor (Sorbus torminalis) i la servera (Sorbus domestica). Els seus ecosistemes preferits són les rouredes i alzinars, amb uns mínims requeriments d’alçada i humitat. Les fulles són caduques i a la tardor es pinten de colors bruns, groguencs i vermellosos, tot esquitxant els boscos mediterranis d’un cromatisme preciós. Les flors formen inflorescències blanques. La moixera té fulles ovalades i dentades, blanques en el revers, amb raïms de fruits petits i vermells, una mica àcids i farinosos. La moixera de pastor té fulles lobulades i molt retallades, amb fruits bruns i ovats. La servera o server té fulles compostes amb molts folíols dentats i fruits petits i molt aspres, en forma de pera, que a la tardor es torna grogosa i rogenca. Diversos topònims ben coneguts com el Puigcerver fan referència a l’abundor de les serveres en el seu entorn.

Tots tres arbres tenen fruits comestibles, més o menys astringents. Els més utilitzats són els de la servera pròpiament dita, però per ser consumits en fresc cal deixar-los madurar a casa perquè perdin la seva aspror i es tornin mústics i marronosos. També es poden coure i elaborar-ne melmelades, gelees o xarops que ablaneixen la tos i tallen la diarrea. Fins i tot hi ha receptes tradicionals per fer vinagres o licors. En realitat, i tenint en compte l’escàs aprofitament de fruits tan petits, és més aconsellable i ecològic deixar-los en els arbres perquè siguin consumits pels ocells i els mamífers salvatges.

Els roures i les seves propietats astringents

Gla del roure.

La família Quercus està constituïda, en general, pels arbres que anomenem alzines i roures, però mentre que les alzines o carrasques tenen la fulla perenne, els roures són caducifolis. La fulla dels roures és retallada i amb dents més o menys arrodonides i els seus fruits, com en tota la família, són les glans. A les nostres comarques hi ha una gran diversitat d’espècies que difereixen entre elles precisament per la mida de les fulles, la seva major o menor pilositat, la profunditat dels retalls o l’aspecte de les glans: roure martinenc, de fulla gran, reboll, de fulla petita, etc.

Els roures tenen propietats astringents, és a dir, capacitat per restrènyer les mucoses i els teixits del cos, contraient la pell i desinfectant les zones superficials. Aquesta astringència es deu a la presència de tanins i àcids que han estat aprofitats durant segles en l’adob de les pells. L’escorça i les agalles són les parts més actives. Les agalles o cassanelles són unes boles marronoses que es formen en els brots tendres com a reacció defensiva de la planta a la posta d’un petit insecte a fi d’aïllar-lo. L’escorça dels tronquets més joves s’asseca i s’utilitza esmicolada mitjançant una cocció per fer banys, compreses o gargarismes contra diverses afeccions: hemorràgies, hemorroides, angines, penellons, genives sagnants, llagues, etc. Per via interna serveix per estroncar la diarrea i la disenteria, però cal evitar que el tractament s’allargui massa temps.

Com a curiositat morbosa i divertida, les agalles servien en altres temps per elaborar la «pomada virginal o de la comtessa», una mena d’ungüent que, segons el famós metge castellà del segle xvi Andrés De Laguna, «aprieta y cierra las partes bajas ... que se pueden vender mil veces por vírgenes las que desean más parecer que ser doncellas». Vosaltres mateixes!

Til•ler per als nervis

Flors del til·ler.

En les nostres comarques tenim dos til·lers amb propietats medicinals: el de fulla petita (Tilia cordata) i el de fulla gran (Tilia platyphyllos). El primer sol fer molts llucs i rebrots en la base del tronc i té les fulles cordades, més suaus, sense pèls al revers i força simètriques. El segon les té més asimètriques en la base i més piloses en el revers. Els til·lers de jardí, tan abundants avui dia en les nostres ciutats, i que es caracteritzen per unes fulles de revers blanquinós, no tenen qualitats remeieres. Les flors són grogues i oloroses i estan enganxades a una bràctea o ala, la qual, un cop convertida la flor en llavor, en permetrà la dispersió mitjançant el vent. Els til·lers es poden trobar en boscos frescos de la muntanya mitjana, prop de barrancs i rius. Sovint han estat plantats en masies i jardins per la suavitat de l’ombra que fa i l’olor de les flors, a més de la seva ancestral utilitat.

La virtut popularment més apreciada d’aquests arbres es troba en la til·la, que consisteix en la infusió de les flors groguenques amb bràctees o sense. Si es recullen, cal assecar-les amb rapidesa i airejar-les sovint, ja que es poden florir. Des de sempre s’ha considerat aquesta infusió sedant i antiespasmòdica, molt recomanable per als nervis, l’ansietat, l’insomni, les palpitacions i l’acidesa d’estómac. També té propietats sudorífiques i ajuda a millorar els estats gripals i de febre en general. La part interna de l’escorça del til·ler s’utilitza en decocció per ajudar a depurar el fetge, eliminar l’àcid úric i tractar les migranyes.