Fruit del gatmaimó.
El gatmaimó (Tamus
communis) és una enfiladissa prima i herbàcia que es doblega a l’entorn de
branques i troncs a la recerca de la llum que li tapen els boscatges i barrancs
ombrívols on acostuma a viure. S’asseca a l’hivern i rebrota amb força cada
primavera del seu gros rizoma subterrani. Les fulles en forma de cor recorden
les de l’arítjol, però el gatmaimó no té punxes. Les floretes són minúscules i
unisexuals, amb estams i pistils en plantes diferents. Els fruits formen grups
de boletes amb un atractiu i brillant vermell que recorda les groselles.
Tanmateix, són verinosos i produeixen vòmits, diarrea i afeccions neurològiques.
Com altres baies d’aquest estil i color (grèvol, galzeran, teix, gerds, arç
blanc, arboç) són un aliment molt important per als ocells de bosc, però els
humans hem d’anar amb compte a reconèixer-les exactament per evitar
intoxicacions.
La part medicinal del gatmaimó és el rizoma: gruixut, carnós, com un gran nap,
negre de fora i blanquinós de dintre. És tòxic per via interna. Aquest rizoma
es tritura i es cou, la pasta resultant es xafa i s’aplica com un cataplasma
sobre els cops amb hematoma, esquinços, blaus i contusions. Les mateixes
propietats hemolítiques té l’extracte fluid. Més dubtosa és la tradició d’aplicar-lo
fresc i ratllat en les zones afectades de reumatisme o ciàtica, sobre les quals
produeix una gran rubefacció i irritacions indesitjables. A França una de les
seves denominacions és herbe aux femmes
battues, que significa ‘planta per a dones colpejades’. Ja veieu que, fins
i tot en la botànica, el masclisme ha deixat la seva empremta.
