Pericó: l’herba màgica de Sant Joan

Pericó o herba de Sant Joan.


Poques herbes tenen a Catalunya més fama i virtuts ancestrals que l’humil pericó (Hypericum perforatum). El seu altre nom, herba de Sant Joan, fa referència a l’època de la seva floració, que és també la més venerada per bruixots, fetilleres i curanderes per a la recol·lecció de plantes sagrades i l’obtenció de les energies còsmiques més favorables. El pericó té mig metre d’alçada, de tija rígida i fulles petites plenes de glàndules, petits punts que semblen foradets en contemplar-los a contrallum (d’on prové el seu nom científic: perforatum). Els pètals grocs, grans i lluminosos, també puntejats de glàndules negres, conformen unes inflorescències denses i atractives.


Aquestes glàndules de fulles i flors, plenes d’essències químiques molt diverses, són les responsables de les múltiples propietats d’aquesta planta. La més tradicional és el famós oli de pericó, que es fa macerant la planta fresca amb oli d’oliva i que serveix per curar cremades, ferides, llagues, mal d’esquena i cops. A nivell intern, el pericó es considera digestiu, tònic i antidepressiu. Conegut per algun medi publicitari com el «prozac» vegetal, ajuda a curar les depressions lleus i els estats anímics de poca vitalitat. La planta, doncs, que ja servia a l’Edat Mitjana per foragitar el Mal, serveix ara per foragitar el Mal més famós de l’època moderna. Compte amb un ús perllongat d’aquesta planta, ja que produeix hipersensibilització a la llum solar, cosa que pot derivar en taques i despigmentacions a la pell!


Dent de lleó: una amanida depurativa

Fulles de dent de lleó.


La dent de lleó és el nom genèric amb què es coneixen diverses espècies afins al Taraxacum officinale. En general, totes presenten unes fulles basals llargues, llustroses, sense pèls i amb dents irregulars (d’on ve el nom). Al mig de les fulles broten uns llargs peduncles on s’insereixen uns capítols florals grans i vistosos, completament grocs, que es convertiran posteriorment en els típics angelets, una munió de llavors enganxades a pèls fins, conformant una mena de globet que es dispersa amb la clàssica bufada dels infants. Abunda sobretot en els prats i camps abandonats que tinguin una certa humitat; a les nostres comarques es troba més aviat en zones muntanyoses o prop de rius.


El nom de pixallits, amb què també és coneguda aquesta planta, ja orienta sobre la seva funcionalitat i les virtuts que se li atribueixen: diürètica, depurativa, aperitiva i tònica. La cocció de les fulles o, millor, el consum cru en amanides o sucs tonifica el fetge i la producció de bilis, millora l’astènia primaveral i aporta vitamines A (més que la pastanaga) i C, «purifica» de toxines l’aparell circulatori i l’aparell digestiu, neteja l’aparell urinari, desintoxica la pell d’impureses i en millora les afeccions, alleuja les crisis de gota, reumatisme i urea. La primavera és el millor moment per aportar el seu toc amarg a les modernes i sanes amanides, combinant-la amb créixens, ruques, herba dels canonges, enciams, etc.


Noguer: ratafia i altres coses

Nou de la noguera.


El noguer (Juglans regia) és un arbre d’ambient selectiu, més fàcil de trobar en masies i camps de conreu que en estat silvestre, tot i que està acreditada científicament la seva presència natural a Catalunya des de fa milers d’anys. La seva valuosa fusta i el seu escàs nombre ha impedit que hagin arribat fins als nostres dies exemplars centenaris. Els noguers són arbres lligats a valors mítics positius i negatius: punts de trobada de bruixes i la dubtosa fama de ser danyosos per a qualsevol que en dormi a l’ombra.

Les nous tenen un gran valor alimentari, riques en vitamines B i E, antioxidants, àcids orgànics i minerals. El seu consum continuat i moderat ajuda a prevenir problemes de cor i a controlar l’arterioesclerosi, la pressió arterial i el colesterol. En l’antiguitat, en canvi, es consideraven pernicioses per a l’estómac i, en comptes de producte alimentari, eren més aviat un producte terapèutic que s’utilitzava contra els verins mortífers, gangrenes, mossegades d’animals, etc. Al nostre país, les nous tendres picades amb la pell són l’element bàsic de les ratafies tradicionals. Respecte a les fulles, tenen una gran proporció de tanins i substàncies astringents i antisèptiques; la seva cocció serveix per a rentats externs contra tot tipus de llagues, hemorroides, penellons, etc. També es pot beure per tractar les infeccions d’orina, les diarrees i per disminuir la proporció de sucre a la sang. Això sense oblidar altres propietats, com la fabricació de tints naturals o per posar a les olives macerades i evitar que s’estovin.


Mercurial: en ales del déu Mercuri

Mercurial o malcoragte.


El mercurial o malcoratge (Mercurialis annua) és, conjuntament amb l’ortiga petita, una de les típiques males herbes hivernals. Acostuma a proliferar durant els primers mesos de l’any per les vores i marges dels horts i dels camps, amb certa preferència per l’ombra i el nitrogen. És una herbàcia fràgil, d’uns dos pams d’alçada, que es ramifica en tiges oposades, amb fulles ovalades i dentades, d’un verd llustrós. Tanmateix, en el moment de la floració, us podeu adonar que, mentre uns peus aixequen espigues de petites flors grogoses que aguanten els estams masculins, altres peus semblen absents de flors ja que amaguen en les bifurcacions de les tiges unes càpsules verdoses i arrodonides amb els òvuls femenins.

Aquesta curiositat unisexual deuria cridar l’atenció dels nostres avantpassats, així que, sota l’aura benefactora del déu Mercuri, missatger de les decisions generatives de l’Olimp, li foren atribuïdes virtuts d’enginyeria genètica que tan sols hem estat capaços d’imitar en la darrera dècada. Tot plegat, deien els savis grecs, que si la dona volia concebre una filla, havia de consumir i aplicar-se en el lloc corresponent fulles xafades de la planta femella i, si volia concebre un fill, el mateix de la planta mascle. La divertida història es va perllongar més enllà de l’època medieval. Constateu, no obstant, l’intel·ligent dubte existencial d’un savi doctor del segle XVI: «si això fos cert, no naixeria mai cap filla en el món, maleïdes com són pel perill i costos que porten, i així aviat desapareixeria la raça humana». No sé encara si és millor donar gràcies a Mercuri per la ineficàcia del seu remei o al feminista metge del pontífex Juli III per l’agudesa de la seva observació.

Pi: per a la bronquitis

Pinya del pi blanc.



A les nostres comarques es localitzen diverses classes de pins. Els cinc més importans són: el pi blanc (Pinus halepensis) a les terres baixes, el pi roig (Pinus silvestris) a la muntanya mitjana, el pinastre (Pinus pinaster) en sòls àcids de granit i gres, el pi pinyer (Pinus pinea) en rieres i sòls arenosos i la pinassa (Pinus nigra) a la muntanya mitjana més seca. La seva identificació s’aconsegueix amb l’observació de les fulles, més llargues o més curtes, i de les pinyes, més grans o més petites. Excepte els grans pinyons del pi pinyer, tan apreciats en la nostra alimentació, els altres pinyons són petits i enganxats a una aleta, essent fonamentals en la dieta de molts animalons del bosc.


La reïna o la trementina que se’n destil·la són les substàncies més tradicionals i reconegudes per la medicina popular. Se’n feien ungüents i locions per a malalties de la pell, respiratòries, dolors musculars, reuma, inflamacions urinàries, etc. Tanmateix, tenen el risc de produir irritació i una forta rubefacció, per la qual cosa s’han de diluir amb una formulació adequada. És més fàcil i menys perillós aprofitar les fulles i, sobretot, les gemes tendres primaverals, amb les quals es poden fer infusions, xarops, caramels, bafs i banys medicinals. Tenen propietats antisèptiques, expectorants i balsàmiques i ajuden en la curació de les malalties respiratòries: bronquitis, asma, ronquera, tos, etc.

Oliver: per a la sang

Olivera.


L’oliver (Olea europaea) és l’arbre mediterrani per excel·lència. La varietat agrícola que coneixem deuria sorgir a l’Orient mitjà, des d’on fou escampada per tot els països mediterranis gràcies a les incursions comercials de fenicis i grecs. La seva forma silvestre és l’ullastre, arbret espinós de fulles més petites i que forma part dels nostres ecosistemes litorals. L’oli d’oliva ha estat ingredient bàsic de receptes mil·lenàries per elaborar ungüents i maceracions de tota mena gràcies a la seva capacitat d’absorció de les essències i substàncies contingudes en els òrgans vegetals.


Deixarem per a una altra ocasió les innombrables propietats medicinals de les olives i de l’oli d’oliva per referir-nos exclusivament a les de les fulles de l’oliver, que no són tan conegudes. Tant les fulles dels arbres conreats com les dels silvestres tenen reconegudes propietats hipotensores, diürètiques i vulneràries. La tradició popular n’ha parlat sempre com un eficaç remei per ‘rebaixar la sang’, fent referència a l’eficàcia de la seva infusió per abaixar els nivells de la pressió arterial. De la mateixa manera, se l’ha trobat útil per reduir els nivells de sucre i la retenció de líquids.

Càdec: la ginebra mediterrània

Mata de càdec.


El càdec (Juniperus oxycedrus) és un arbust molt semblant al ginebre (Juniperus communis) tot i que ocupen nínxols ecològics separats. Tots dos tenen fulles rígides, curtes, aciculars i punxegudes, però mentre el ginebre sols té una ratlla blanca a l’anvers, el càdec en té dues. Per altra banda, els fruits o gàlbuls madurs del ginebre són blaus i negrosos, mentre que els del càdec són bruns i roginosos. El ginebre és propi dels climes més freds i s’enfila per sobre dels 2.000 metres d’altitud i sestén cap a l’Europa més atlàntica i continental. En canvi, el càdec ocupa els ambients més mediterranis, secs i càlids. Aquesta situació adjacent es fa palesa en qualsevol excursió que pugi des de la terra baixa fins als altiplans de la Mussara, Montsant o els Ports: passarem irremeiablement del domini de romanins, argelagues i càdecs al de boixos, grèvols i ginebres.


Els fruitets del càdec s’han utilitzat com els del ginebre en la medicina popular: diürètics, estimulants del ronyó, digestius, carminatius (gasos intestinals), cistitis i afeccions urinàries, reumatisme, gota, infeccions respiratòries, etc. Fins i tot, la llarga estada dels anglesos a Menorca, on el ginebre falta absolutament, va obligar a fabricar ginebra amb els succedanis gàlbuls del càdec, que produeixen un destil·lat menys fi i aromàtic que l’original anglès però que encara avui dia és típic de l’illa. Un dels usos més tradicionals del càdec és la miera o oli de càdec, que s’extreu de la destil·lació dels troncs i arrels gruixudes. Aquesta mena de suc xaropós i reïnós s’utilitzava per curar radicalment les llagues, afeccions cutànies i inflamacions articulars, tant en persones com en animals.



Esquitxagossos: un cogombre a reacció

Flor de l'esquitxagossos.


És aquesta una curiosa planta (Echallium elaterium) que s’arrossega sobre terrenys erms i residuals dels afores de pobles i ciutats, en indrets més aviat calorosos i sòls prou nitrogenats. Les tiges allargades, herbàcies, peludes i sucoses s’escampen horitzontalment fins cobrir un metre quadrat de terreny. Les fulles són bastes, amplament dentades i triangulars. Les flors són groguenques i unisexuals; els ovaris de les femenines es converteixen en el fruit que dóna origen al peculiar nom de la planta. Té la forma d’un cogombret, verd, carnós i eriçat de pèls. Quan a l’estiu arriba a la seva maduresa, esclata al mínim contacte (un gos, una persona), tot soltant-se bruscament del peduncle i projectant en direcció contrària un esquitx sorollós de llavors i sucs espessos. Els noms d’esquitxagossos, cogombre amarg o carbassó bord juguen amb la forma i propietats del curiós fruit.


Tota la planta és un poderós purgant. En altre temps, s’extreia dels fruits un extracte anomenat elateri que s’utilitzava amb la finalitat esmentada en casos d’atonia intestinal, com a depuratiu i diürètic. Tanmateix, la prescripció per via interna resulta desaconsellable i perillosa per la irritació que produeix en l’aparell digestiu i altres riscos associats, com el d’avortament. Per via externa, en moltes localitats del país és un remei tradicional fregir-ne els fruits en oli d’oliva i utilitzar-lo per fer friccions contra el reuma, neuràlgies, gota i dolors diversos. El seu ús, certificat en el Papir d’Ebers, mostra que la planta ja era coneguda i apreciada pels metges egipcis.




Fruit de l'esquitxagossos.


Donzell: la mare del vermut

Mata de donzell.

Ja passa sovint que quan la fama dels fills ultrapassa la dels pares, els noms d’aquests esdevenen invisibles, desconeguts i substituïts pels dels hereus que s’han fet més populars. Poca gent ha sentit parlar d’una herba que es diu donzell (Artemisia absinthium), d’entre mig i un metre d’alçada, de tiges desordenades i desmanegades, color verd grisós i argentat, fulles molt retallades i capítols florals groguets, arraïmats i pendulars. No és una planta molt estesa a les nostres comarques, apareix ací i allà sense regles establertes: afores de ciutats, ribera d’algun riu, voral d’una carretera... Resulta més freqüent a les valls del Pirineu, en ambients humits i nitrogenats. Ben segur, en canvi, que molta més gent coneix el vermut o l’absenta, begudes espirituoses que tenen la seva base en les essències del donzell.

En efecte, l’amargor aromàtica d’aquesta herba va propiciar-ne l’ús en molts països d’Europa per elaborar licors. La paraula Wermut significa donzell en alemany i l’absenta ha estat un dels licors més populars de França durant segles. També a Catalunya l’incorporen algunes ratafies en la seva fórmula. Tanmateix, el donzell té substàncies perilloses que, si se’n prenen en excés, poden produir addicció i intoxicacions greus dels sistema nerviós (absintisme). Els licors derivats limiten els components més perjudicials i la seva comercialització està controlada. L’ús remeier d’aquesta planta es troba ja citat pels egipcis i la medicina antiga el considerava una panacea contra molts mals: d’estómac, menstruació, febre, cucs intestinals, apetit... Francament, havent-hi alternatives menys perilloses i amargues, jo gairebé em quedaria amb un got de vermut de tant en tant: el toc d’amarg just, ni més ni menys.


Arboç: un fruit embriagador

Arboç.

És a finals de tardor i principis d’hivern que l’arboç (Arbutus unedo) ofereix a ocells, mamífers i excursionistes l’agradable sorpresa dels seus penjolls de fruits vermellosos i ataronjats. Coneguts amb el nom de cireretes d’arboç o de pastor, segons la comarca, constitueixen un aliment de gran importància ecològica en una època en què les reserves alimentàries del bosc es troben ja en forta regressió. El nom d’aquest arbust, que pot arribar perfectament a convertir-se en un arbre de mida mitjana, ha produït nombrosos topònims (l’Arboç, l’Arbocet, les Arboceres) i és de tots ben coneguda la seva presència en l’escut de Madrid. Tot plegat, ens indica la seva singularitat en el paisatge mediterrani. Tot i ser abundant, evita els sòls calcaris i prefereix el substrat àcid que li proporcionen roques com el gres o el granit. Les fulles són perennes, llustroses, lanceolades i dentades. Les flors són petites campanetes blanques, molt oloroses i mel·líferes.

No destaca gaire a nivell medicinal. Les fulles, astringents i antisèptiques, s’utilitzen en casos de diarrea, malalties urinàries, angines, etc. Més curiós resulta el consum popular dels fruits, ja que poden arribar a fermentar encara a l’arbre i, per tant, poden provocar un cert estat narcòtic, d’ebrietat o de mal de cap, per la presència d’alcohol en la polpa. Sembla que el nom unedo de la seva denominació llatina aconsella precisament que cal consumir-ne ‘només un’, per si de cas, tot i que també es pot referir al fet que el seu gust fat i insuls no desperta l’ànim de consumir-ne gaires més.