Mata de càdec.
El càdec (Juniperus oxycedrus) és un arbust molt
semblant al ginebre (Juniperus communis) tot i que ocupen nínxols ecològics
separats. Tots dos tenen fulles rígides, curtes, aciculars i punxegudes, però
mentre el ginebre sols té una ratlla blanca a l’anvers, el càdec en té dues.
Per altra banda, els fruits o gàlbuls madurs del ginebre són blaus i negrosos,
mentre que els del càdec són bruns i roginosos. El ginebre és propi dels climes
més freds i s’enfila per sobre dels 2.000 metres d’altitud i s’estén cap a
l’Europa més atlàntica i continental. En canvi, el càdec ocupa els ambients més
mediterranis, secs i càlids. Aquesta situació adjacent es fa palesa en
qualsevol excursió que pugi des de la terra baixa fins als altiplans de la
Mussara, Montsant o els Ports: passarem irremeiablement del domini de romanins,
argelagues i càdecs al de boixos, grèvols i ginebres.
Els fruitets del càdec s’han utilitzat com els
del ginebre en la medicina popular: diürètics, estimulants del ronyó,
digestius, carminatius (gasos intestinals), cistitis i afeccions urinàries,
reumatisme, gota, infeccions respiratòries, etc. Fins i tot, la llarga estada
dels anglesos a Menorca, on el ginebre falta absolutament, va obligar a
fabricar ginebra amb els succedanis gàlbuls del càdec, que produeixen un
destil·lat menys fi i aromàtic que l’original anglès però que encara avui dia
és típic de l’illa. Un dels usos més tradicionals del càdec és la miera o oli
de càdec, que s’extreu de la destil·lació dels troncs i arrels gruixudes.
Aquesta mena de suc xaropós i reïnós s’utilitzava per curar radicalment les llagues,
afeccions cutànies i inflamacions articulars, tant en persones com en animals.
