Fulles de dent de lleó.
La dent de lleó és el nom genèric amb què es coneixen
diverses espècies afins al Taraxacum officinale. En general, totes presenten
unes fulles basals llargues, llustroses, sense pèls i amb dents irregulars (d’on
ve el nom). Al mig de les fulles broten uns llargs peduncles on s’insereixen
uns capítols florals grans i vistosos, completament grocs, que es convertiran
posteriorment en els típics angelets, una munió de llavors enganxades a pèls
fins, conformant una mena de globet que es dispersa amb la clàssica bufada dels
infants. Abunda sobretot en els prats i camps abandonats que tinguin una certa
humitat; a les nostres comarques es troba més aviat en zones muntanyoses o prop
de rius.
El nom de pixallits, amb què també és coneguda
aquesta planta, ja orienta sobre la seva funcionalitat i les virtuts que se li
atribueixen: diürètica, depurativa, aperitiva i tònica. La cocció de les fulles
o, millor, el consum cru en amanides o sucs tonifica el fetge i la producció de
bilis, millora l’astènia primaveral i aporta vitamines A (més que la pastanaga)
i C, «purifica» de toxines l’aparell circulatori i l’aparell digestiu, neteja l’aparell
urinari, desintoxica la pell d’impureses i en millora les afeccions, alleuja
les crisis de gota, reumatisme i urea. La primavera és el millor moment per
aportar el seu toc amarg a les modernes i sanes amanides, combinant-la amb
créixens, ruques, herba dels canonges, enciams, etc.
