Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris menta. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris menta. Mostrar tots els missatges

Herba gatera: alegria per a gats i persones

Mata dherba gatera.


La nepta o herba gatera (Nepeta cataria) és una herbàcia que, per la forma i l’olor de les fulles i flors, recorda vagament la menta, però les fulles són més amples i triangulars i l’aroma menys delicada. S’escampa fàcilment a través dels seus rizomes. Les flors formen llargues espigues, amb petites corol·les labiades de color púrpura i blanc. Quan es refrega amb les mans escampa una olor aspra i forta, una mica mentolada. Aquesta olor té la particularitat d’exercir sobre els gats una atracció irresistible que els incita a refregar-s’hi amb sensacions gairebé orgàsmiques. Apareix de forma erràtica, enmig de runes, murs de castells, pobles abandonats, entorns de monestirs… potser escapada d’antigues masies i jardins monàstics on la seva presència estava assegurada. No és una planta autòctona, ja que procedeix de la Mediterrània oriental.



Mentre que els rizomes tenien fama de provocar excitació i fúria si eren mastegats, la infusió de les fulles i flors ha estat considerada gairebé com una panacea. «La nepta tot mal repta», diu el refrany. Serveix per calmar el nerviosisme i l’insomni. També forma part de preparacions per combatre la tos i la bronquitis. Cura el mal de ventre i la diarrea i es pot utilitzar per calmar els espasmes intestinals dels infants. També serveix per provocar la regla i alleujar les menstruacions doloroses. Se’n fan coccions per rentar ferides i llagues. Gats contents, amos i mestresses contents, què més es pot demanar?


Menta: digestiva, antisèptica i estimulant

Menta.


Des que la gelosa Persèfone transformà la bella nimfa Mintha en aromàtica herba, l’àmbit geogràfic de la coneguda menta no ha cessat d’augmentar des d’Ibèria fins a Xina, cercant sempre els indrets frescos i aigualosos que potser recorden el rierol on la nimfa prenia el seu  mitològic bany. Des d’aleshores, la menta ha mutat en múltiples  espècies que tenen en comú el rizoma subterrani, les fulles oposades d’un verd intens i llustrós, i l’essència aromàtica que desprèn quan es toca. Les diferències són subtils: les flors rosades en espigues més o menys allargades, més o menys arrodonides; la qualitat de l’aroma, més forta o més suau, més aspra o més dolça.


Els usos i propietats de la menta són interminables: analgèsica, afrodisíaca, digestiva, antisèptica, antispasmòdica, estimulant. Aquestes propietats depenen especialment del percentatge de mentol emmagatzemat en les fulles, raó per la qual és preferible acudir a les espècies cultivades que deriven de la Mentha piperita. Si més que medecina el que voleu és una tisana estomacal que substitueixi el cafè i aromatitzi la sobretaula, en aquest cas decanteu-vos pel delicat perfum i el dolç sabor de la Mentha pulegium, popularitzada amb el nom de «poleo-menta». Totes dues espècies les podem adquirir en qualsevol centre de jardineria i plantar-les en una raconada humida de l’hort o del jardí. Una digestió pesada, un còlic intestinal, mal alè a la boca, bronquitis o tos, desànim, tensió nerviosa, migranyes, ferides... res no hi ha que la menta no ajudi a resoldre! Fins i tot diuen que els efluvis eròtics de la nimfa que va seduir el déu Plutó ens poden impulsar i acompanyar pels complexos viaranys de l’amor!