Melissa per als nervis i l’aparell digestiu

Fulles de melissa.

La melissa o tarongina (Melissa officinalis) és una herbàcia vivaç, amb rizomes, de mig metre d’alçada, que creix espontània en zones molt fresques i humides dels nostres boscos, barrancs i rierols. No és una planta molt freqüent en estat silvestre, però es pot adquirir en qualsevol centre de jardineria i plantar en un racó fresc i ombrívol del tros o jardí, on es desenvoluparà amb facilitat. Les fulles són ovades, dentades i oposades, amb un tacte tendre i fi, i amb una olor suau i allimonada. Les flors són petites, blanques i labiades.

La infusió de les fulles és antiespasmòdica, tònica, sedant i digestiva. És molt útil per als estómacs delicats, els mals de ventre, la indigestió, el vòmit i les flatulències. Resulta molt indicat per a aquelles persones a qui «se’ls posen els nervis a la panxa», tal com diu la parla popular. El seu caràcter sedant la fa molt recomanable per a les crisis nervioses, insomni, vertigen, ansietat, estrès, etc. Cal no oblidar que la seva essència és la base de la famosa aigua del Carme, reputada garantia de la població de segles anteriors contra les crisis histèriques. La melissa s’aprofita també en la composició de nombrosos licors estomacals (chartreuse, benedictí, ratafia, etc). Darrerament, la seva essència o la seva infusió s’ha utilitzat amb bons resultats per alleujar els efectes d’altres malalties, com els herpes o l’hipertiroïdisme.

Violeta per a la tos

Violetes.

En els boscos humits i en els racons ombrívols de les nostres comarques es fan diverses especies de violes, però la que s’anomena pròpiament violeta (Viola odorata) només es cria espontàniament en les comarques del nord de Catalunya. Tanmateix, són pocs els jardiners o masovers que no aprofiten alguna raconada per escampar aquesta planta baixa, reptant i de fàcil supervivència, que els sabrà recompensar amb el perfum delicat de les seves flors. La viola d’olor forma estolons llargs i fins amb els quals s’escampa fàcilment i necessita més ombra que aigua. Les fulles són ovalades i una mica en forma de cor. Als inicis de cada primavera s’aixequen les flors violeta sobre unes tiges primes i febles, i són de les primeres flors en obrir-se quan encara no hem abandonat l’hivern del tot. La penetrant i romàntica olor que desprenen ha convertit la seva essència, tot i el seu preu caríssim, en una de les preferides de la perfumeria.

La virtut més qualificada de la violeta és la de ser expectorant i calmant de la tos. Serveix per a afeccions que produeixen molta mucositat: grips, constipats, bronquitis, al·lèrgies ... S’aprofiten les flors i també els rizomes en forma d’infusió i també es pot preparar un xarop que es pot guardar per a les necessitats futures. Es pot combinar amb altres flors bèquiques, de propietats semblants, com la malva, la rosella, la blenera, la borratja i la primavera. La violeta ha estat relacionada des de l’antiguitat amb els rituals funeraris, però és també la flor consagrada a Afrodita, la deessa de l’amor. Mort i amor, en definitiva, que simbolitzen la relació de les violetes amb els amors impossibles i ocults. Impossible oblidar la famosa cançó de Cecilia que «... como siempre sin tarjeta, le mandaba un ramito de violetas»!

Saüc per desinflamar

Flor del saüquer.

El saüc o saüquer és un arbret d’escorça berrugosa i arrugada, plantat en horts i masos, però que a vegades es fa espontani en vores de rius i barrancs. Els branquillons nous són tous i fràgils, amb una medul·la blanca i flexible. Les fulles són oposades i compostes, amb cinc o set folíols dentats. Les flors formen grans corimbes en forma de paraigua aplanat, curulls de petites flors oloroses, amb cinc pètals blancs. Els fruits són unes baies de color negre violat, àcides i comestibles. És un arbre màgic, commemoratiu d’antigues tradicions, que es considera portador de bona sort i que no es pot destruir sense algun ritual de precaució.

Totes les parts del saüc són remeieres. La segona escorça, de color verd, serveix per elaborar ungüents per a les afeccions de la pell. Amb els fruits madurs es pot fer un xarop molt bo per desintoxicar els òrgans interns, útil per a la gota i el fetge, i darrerament comercialitzat en extracte per alleugerir i escurçar els símptomes de la grip. Quant a les flors, es cullen i s’assequen en un indret obac i ben ventilat. En les zones muntanyenques es recomana fer-ho en la diada màgica de Sant Joan, però a la plana del Camp la floració és molt més primerenca. Tenen propietats desinflamatòries reconegudes: en compresa tèbia la seva infusió s’aplica sobre els ulls cansats i la conjuntivitis i es poden beure dues o tres tasses per combatre les afeccions respiratòries, constipats, grip, bronquitis, febre, al·lèrgia,  etc. Fins i tot, en moltes contrades del país, hi ha el costum de consumir les flors arrebossades i fregides, igual que amb les flors del carabassó. En definitiva, una autèntica panacea que tothom hauria de plantar al seu tros.

Fumària per al fetge

Flor de la fumària.

La fumària (Fumaria officinalis) formaria part d’aquest menyspreat món de les “males herbes” on els herbicides fan injustament estralls. És una herba que té molts noms populars: gallgalleret, angelets, julivert bord… És una planta molt fullosa, sense pèls, de port humil i flexible. Les fulles són tendres i molt retallades, d’on prové el nom de julivert bord. Les floretes, amb quatre pètals estrets i ajuntats, formen sobre el verd esquitxos de color rosa, semblants a petits peuets. És una herba molt comú a les nostres comarques, pròpia dels camps de regadiu, de les vores ombrívoles de camins i marges, sempre en ambients humanitzats i una mica frescos.

La fumària és una herbàcia amarga, molt adequada en les cures depuratives de primavera. Es recomana per estimular el fetge i la secreció de bilis, en la prevenció de càlculs biliars i en digestions pesades. El seu caràcter depuratiu ajuda en el tractament d’al·lèrgies i afeccions de la pell (acne, èczemes, psoriasi), aplicada en forma de compreses i consumida en forma d’infusions. També es pot prendre en forma de suc, liquant-la amb altres herbes de característiques remeieres semblants: dent de lleó, enciam, xicoira, créixens… Amb una mica de sucre o mel, el gust es fa més acceptable i la barreja es pot conservar millor. És un remei de temporada i convé no allargar el període de consum, ja que, en dosis altes, pot provocar algun efecte secundari.

Sarronets per a les hemorràgies

Sarronet o bossa de pastor.

Els sarronets o bosses de pastor (Capsella bursa-pastoris) és una “mala herba” dels camps conreats, vores de camins, jardins i erms amb certa presència de nitrogen. És una herbeta senzilla i feble, d’un parell de pams d’alçada, fulles retallades i una tija prima sobre la qual es van obrint de forma esglaonada petites i insignificants floretes de color blanc, amb quatre pètals, com totes les crucíferes. Aquestes flors es converteixen en fruits secs (síliqües), triangulars, petits i amb una forma característica de la qual procedeix el nom vulgar: bossetes que recorden els sarrons dels pastors o petits formatges.

Tota la planta fresca és antiinflamatòria, astringent i hemostàtica, és a dir, amb capacitat per aturar les hemorràgies i regular el flux sanguini excessiu. El seu suc fresc s’ha utilitzat com a remei d’emergència per aplicar sobre ferides, sagnat de les fosses nasals, blaus, trencaments capil·lars, etc. També es pot fer una cocció de la planta, preferiblement fresca, i aplicar un cataplasma sobre la part afectada. A nivell intern, la seva infusió es pot prendre en cas de menorràgia o irregularitats en el cicle menstrual, començant uns dies abans del suposat primer dia de la regla; és recomanable acompanyar-la de plantes com l’artemísia o la camamilla. També es poden fer glopeigs per a les genives sagnants, banys per a les hemorroides i infusions per millorar l’estat de varices i úlceres gàstriques.

Ginebre per a l’aparell urinari

Mata de ginebre.

El ginebre (Juniperus communis) creix en la muntanya mitjana de les nostres comarques, gairebé sempre com un arbust, però, de fet, pot arribar a formar arbrets de fins a sis metres d’altura en regions i països de millors condicions climàtiques i menys pressió forestal. És una planta que fuig de l’excessiva calor però, en canvi, és una de les plantes més resistents al fred i a l’altura, abatent les seves rames i arraulint-se contra el sòl, deixant que la neu el cobreixi com un paraigua protector i acompanyant el pi negre i el neret en les darreres incursions de la vegetació en l’alta muntanya pirinenca. Les fulles són com petites agulles d’un verd fort i amb una ratlla blanca al seu revers. Aquesta característica el diferencia del seu cosí, el càdec, més adaptat a la calor mediterrània, i que presenta dues ratlletes blanques a les fulles. Els fruits del ginebre, anomenats ginebrons, són boletes de color blau negrós quan són madures i tenen un gust aspre i agredolç (les del càdec són de color vermellós-marronós).

Els ginebrons van ser considerats a l’edat mitjana una panacea i servien de remei per a desenes de dolences. Les més comprovades són les seves propietats diürètiques, aperitives i antisèptiques. Així doncs, s’utilitzen per a infeccions del sistema urinari, com la cistitis, tot i que el seu ús perllongat pot produir irritacions contraproduents. A nivell extern, serveixen per rentar i desinfectar ferides. Tenen també propietats digestives i carminatives, és a dir, que ajuden a combatre els còlics i els gasos intestinals. També tenen usos culinaris, per exemple per a la fabricació de xucrut o col fermentada, embotits, guisats de carn, etc. Amb la seva destil·lació donen a la ginebra el seu aroma característic. L’oli essencial de ginebre té aplicacions externes per alleujar els dolors de les articulacions i neuràlgies. L’ús d’aquesta planta és desaconsellat en cas d’embaràs i inflamacions del ronyó.

Salze per a la febre

Salze.

El salze blanc o simplement salze (Salix alba) és un arbre que creix a les vores de rius i fonts. Té branques rectes i flexibles. El seu aspecte no té res a veure amb el desmai, que és un salze exòtic. Les fulles són estretes i lanceolades, dentades, blanquinoses i sedoses pel revers. Les flors són unisexuals i s’agrupen en gatells. Les masculines són groguenques i formen estrets plomalls. Les femenines són càpsules on maduren petites llavors envoltades de pèls molt fins.

Des de temps molt antics, s’ha fet servir el salze per combatre la febre. S’utilitzen les branques de tres o més anys per extreure’n l’escorça. La seva cocció té propietats febrífugues, sedants, antiinflamatòries i analgèsiques, gràcies a la presència de la salicina, substància precursora de l’àcid salicílic que els laboratoris sintetitzaran per fer la famosa aspirina. La cocció de l’escorça seca o la seva tintura es pren per combatre el reumatisme, el dolor muscular, els dolors articulars, els símptomes de la grip (mal de cap, febre), etc. També és una planta sedant que ajuda a controlar els nervis i el descontrol de la temperatura corporal, per la qual cosa pot ésser un bon remei per mitigar les sufocacions i els efectes de la menopausa.

Galzeran per a la circulació

Fruit del galzeran.

El galzeran (Ruscus aculeatus) és una planta perenne típica dels alzinars obacs de les nostres muntanyes. Té una alçada de mig metre a un metre aproximadament. Les seves tiges rígides i verdes surten d’un rizoma que va serpentejant per sota terra. Sobre les tiges apareixen una mena de falses fulles que són, en realitat, tiges modificades, dures, en forma de llança i acabades en punxa. Al mig de la fulla-tija (fil·locladi) surt una flor blanca i insignificant que es convertirà en ple hivern en una bola vermella, brillant i vistosa. Aquest fruit nadalenc no és comestible, tot i que té poca toxicitat.

El rizoma és la part medicinal de la planta. S’ha de recollir a la tardor sense excés. Tot i que el galzeran no està protegit, cal evitar la seva sobreexplotació, ja que és un element important de l’ecologia de l’alzinar. El rizoma s’asseca a bocins petits i es prepara en forma de cocció. El líquid resultant activa la circulació venosa i és útil en tractaments contra les hemorroides, edemes i varices, per a la qual cosa es recepta també en forma de pomada. També es pren com a regulador menstrual per provocar la regla. Té una acció diürètica i serveix per combatre la gota o els càlculs renals. Un famós remei tradicional contra aquestes afeccions urinàries, anomenat xarop de les cinc arrels, es prepara amb les arrels i tiges subterrànies del fonoll, api, espàrrec, julivert i galzeran.

Orenga per a la tos i el dolor

Mata d’orenga.

L’orenga (Origanum vulgare) és una herbàcia perenne de mig metre d’alçada aproximadament, que va escampant les seves tiges airoses en sòls frescos i una mica humits. Al llarg de les tiges, creixen de forma oposada les fulles petites, ovalades, enteres i amb una mica de borra. En la part superior apareixen corimbes densos de floretes rosades o blanquinoses. Tota la planta exhala, quan la toques, un perfum agradable i suau. És una planta freqüent en els boscos i prats muntanyencs de totes les nostres comarques. Es recol·lecta sovint per a usos culinaris ja que aporta un gust i aroma característic als sofregits de tomaca, pizzes, guisats, etc.

L’orenga té virtuts analgèsiques, antisèptiques i digestives i la seva infusió s’ha utilitzat per a múltiples malalties: digestions pesades i gasos, dolors articulars, infeccions per fongs, menstruació irregular... Escalfant-la en oli o aigua, s’aplica sobre zones adolorides del cos, com en el cas de torticoli, cops i neuràlgies (dolor en algun nervi). Les seves propietats desinfectants la fan aconsellable per glopejar o netejar llagues i ferides. Una combinació d’orenga, sàlvia i agrimònia és molt efectiva per fer gargarismes en afeccions de gola, tos, angines i faringitis. Comercialitzada en forma d’oli essencial, es considera un dels antisèptics més efectius que hi ha, capaç d’eliminar amb el seu contacte tota mena de bacteris, virus i paràsits.

Herba de les set sagnies: per rebaixar la sang

Flors de l’herba de les set sagnies.

Amb el nom d’herba de les set sagnies, sanguinària o herbeta de la sang (Lithospermum fruticosum) es coneix una mata llenyosa i perenne, petita i ramificada, de tacte aspre a causa dels rígids pèls que ericen les seves fulletes. Sense flors s’assembla una mica al romaní, però sense fer olor. Les flors es reparteixen per les diferents branques, bàsicament al capdamunt dels brots. La corol·la és molt bonica, d’un a dos centímetres, i està formada per cinc pètals de color blau fort. Floreix a la primavera i principis d’estiu i el seu color intens crida l’atenció enmig dels paratges esteparis i secs. A les nostres comarques s’escampa per les muntanyes calcàries, des de la terra baixa fins a la muntanya mitjana. Els seus ecosistemes preferits són els terrenys oberts, amb poc arbrat, secs i molt assolellats. Tot i ser present pertot arreu, és destacable la seva presència a la serra de Montsant.

És una planta que té molta reputació arreu dels Països Catalans per rebaixar la sang, és a dir, per als qui pateixen hipertensió. També ha estat utilitzada contra la febre i els catarros. A nivell extern, serveix per rentar ferides. Per controlar la pressió alta, la infusió s’acostuma a prendre en dejú.