Foixarda: tants noms com virtuts

Flors de foixarda.

Foixarda, fuixarda, cruixillarda, escorcellada, escurcillada, cruixillada, escurciada (Globularia alypum)… són noms procedents de diferents localitats de les nostres comarques per referir-se a un petit arbust de floració hivernal que sorprèn enmig de l’aridesa vegetal d’aquesta època amb les seves coronetes blaves i brillants! Sovint tenim la creença que el nostre litoral mediterrani es comporta de la mateixa manera que les muntanyes atlàntiques i europees, desolades pel fred i la neu, ermes de floració. I tanmateix, les nostres serres calcàries, protegides per la calidesa de la costa i regades per les pluges de tardor, són recer en ple hivern d’una preciosa collita de colors: els grocs de les argelagues, els blaus de romanins i foixardes, els rosats del bruc d’hivern …

La foixarda, com demostra la gran diversitat de noms, és un arbust que crida l’atenció i, això no obstant, resulta força desconegut per a l’herbolari modern malgrat la seva reputació en temps antics per a malalties de gruix i empenta –que diria Molière. En efecte, les seves fulles o el seu extracte s’han utilitzat amb bons resultats per tractar el reumatisme articular, la gota i l’excés d’àcid úric, la diabetis, l’acidesa d’estómac, la hipertensió, etc. Cal tenir en compte que també és un bon laxant i que, per tant, cal evitar prendre-la en casos de forta diarrea. També està contraindicada en malalts amb afeccions renals o cardíaques.

Lli per a l'estrenyiment

Camp de lli (Linum usitatissimum).

El lli tradicional (Linum usitatissimum) és una planta conreada, inexistent a la natura, generada des de temps immemorials a partir d’un lli silvestre (Linum angustifolium), el qual apareix de forma poc freqüent en les zones més herboses i humides de les nostres muntanyes. Es caracteritzen per tenir una tija prima i rígida, de més de mig metre d’alçada, al voltant de la qual es disposen de forma alterna una munió de fulles estretes i lanceolades. Al capdamunt, se situen les flors, més aviat petites, amb cinc pètals arrodonits de color blau cel. Dins l’ovari es formarà una desena de llavors llargues i marronoses, que són les que tenen propietats remeieres. Tanmateix, el prestigi del lli prové especialment de l’ús tèxtil de les fibres de la tija i de les aplicacions en pintura i artesania de l’oli de les llavors (oli de llinosa). A les nostres comarques, els llins silvestres més abundants no tenen propietats medicinals, però sí que omplen en canvi de bellesa els boscos i prats muntanyencs amb esclats de colors: el blanc de la maleïda (Linum suffruticosum) i el blau fosc del lli de Narbona (Linum narbonense).

La farina de lli s’ha utilitzat amb finalitats medicinals com a emol·lient, per estovar i sanejar furóncols i grans de mal aspecte, tot aplicant un cataplasma calent sobre la zona afectada. Per altra banda, les llavors de lli són mucilaginoses ja que, macerades en aigua, solten una mena de moc espès; el líquid resultant és calmant, laxant i desinflamatori de les vies digestives i urinàries. En casos d’estrenyiment crònic, és molt útil la maceració durant una nit de llavors de lli i prunes seques en un got d’aigua; la barreja es pren en dejú durant uns quants dies i ajuda molt a fer les deposicions intestinals.

Api bord: aliment i medecina

Mata d'api bord.

L’api bord (Apium graveolens) és l’espècie silvestre que ha donat lloc a les hortalisses domèstiques conreades amb el nom d’api. És una planta lligada a prats humits i salins i, a les nostres comarques, solament troba un hàbitat propici en el delta de l’Ebre. Pertany a la família de les umbel·líferes, caracteritzades per unes inflorescències en forma de paraigües (umbel·les), amb una desena de radis que aguanten minúscules floretes blanquinoses de cinc pètals. Les fulles i les tiges són semblants a les de l’api i desprenen una olor semblant.

El suc de les tiges i fulles, ja sigui liquades o en cocció, és un bon remei per provocar l’orina i en temps antics es donava en malalties del ronyó, del fetge o de la bufeta. La seva arrel formava part d’una fórmula magistral coneguda amb el nom de xarop de les cinc arrels i que servia com a aperitiu, com a diürètic, en estats de debilitat i per provocar la menstruació; es feia amb les arrels del fonoll, esparreguera, julivert, rusc i api. A l’Edat Mitjana, la seva reputació sanativa era tan gran que val la pena esmentar un refrany que s’hi referia: “El teu fill mort i hi ha api a l’hort?” Una admonició que, amb petites variacions, només dues plantes remeieres han tingut l’honor d’assenyalar: l’api i la sàlvia.

Fonoll marí: un suculent aperitiu

Mata de fonoll marí.

El fonoll marí (Crithmum maritimum) és una herba crassa i halòfila, d’un parell de pams, amb les arrels ben arrapades a les esquerdes de la roca, que creix en els penya-segats calcaris del nostre litoral. Les plantes crasses són aquelles que tenen fulles i tiges carnoses, grosses i plenes de suc. Les halòfiles són aquelles que tenen apetència pels ambients salabrosos i que gràcies a un eficaç sistema d’osmosi, acumulen sal en els seus teixits per evitar que l’ambient salí on es desenvolupen les acabi assecant. Amb aquestes característiques, el fonoll marí assoleix un gust molt particular, una mica salat, una mica anisat, una mica amargant, que no deixa indiferent a qui el tasta. A finals d’estiu, els peduncles florals aixequen uns paraigüets d’una vintena de radis, amb petites flors groguenques.

És una planta que acumula sals minerals marines de gran valor per a la salut, com el iode i el brom, essències aromàtiques i vitamina C. En èpoques amb manca de fruita i en oficis com el de mariner, el seu consum era útil per evitar l’escorbut, malaltia provocada per un dèficit de vitamina C. Els bocins de fulles i tiges fresques es poden consumir en aquesta mena d’amanides variades que tan feliçment s’han posat de moda (amb créixens, ruques, canonges, endívies…). Adobades en sal i vinagre poden acompanyar els cogombrets per fer un exòtic aperitiu. En alguns pobles es posen al seitó en salmorra i a les olives, per donar-los el seu especial aroma anisat, tal com es fa amb la farigola o la sajolida. Consumit de qualsevol d’aquestes maneres, el fonoll marí és aperitiu, tònic, mineralitzant i diürètic.

Sanícula: per a les contusions

Mata de sanícula.

La sanícula (Sanicula europaea) és una planta rara a les nostres comarques ja que li cal molta ombra i frescor per prosperar. És per això que el seu ecosistema ideal és la fageda i les rouredes humides que apareixen sobretot al nord de Catalunya. Tanmateix, a casa nostra podem trobar-la en barrancs obacs de les serres de Montsant i Prades, entre altres. Es tracta d’una herbàcia petita, de fulles basals palmades i brillants que surten d’un rizoma poc gruixut. La planta resta ben desapercebuda fins la floració, moment en què enlaira unes tiges d’un parell de pams que aguanten unes delicades inflorescències blanques o rosades, amb moltes floretes diminutes reunides en umbel·les.

Els noms de sanícula (que sana) i herba de Sant Llorenç (el sant fou martiritzat sobre ferros incandescents) fan referència a les seves virtuts cicatritzants i vulneràries. La cocció de les fulles s’aplica per curar úlceres i ferides, així com en gargarismes contra les angines, genives sagnants i llagues bucals. Per altra banda, pot resultar un efectiu producte d’emergència si al llarg d’una excursió patim alguna ferida o contusió, ja que es poden triturar les fulles fresques i aplicar-les directament sobre l’hematoma o la lesió.

Espunyidella groga: el quallallet olorós

Espunyidella groga.

Si caminem un dia d’estiu pels prats de les nostres muntanyes mitjanes, és possible que ens arribi a l’olfacte la sensació perfumada de mel i de cera que emana de l’espunyidella o espunyidera groga (Galium verum). Cerquem pel voltant i veurem que, ací i allà, s’aixequen entre les herbes uns densos raïms de minúscules flors grogues, sobre tiges febles i bellugadisses. Cada una de les floretes està formada per quatre pètals en creu i les fulletes, primíssimes, s’agrupen en verticils estrellats de sis a dotze, al voltant dels nusos de la tija. La floració s’allarga durant tot l’estiu a partir de Sant Joan, d’on ve el nom de hierba sanjuanera que se li dóna en alguns llocs d’Espanya.

Dues etimologies ens poden orientar sobre els usos particulars d’aquesta planta. Per una banda, el nom de quallallet fa referència a l’ús que se’n feia per quallar la llet: en realitat hi ha plantes millors per fer aquesta feina, però si s’hi combina l’espunyidella, el formatge assoleix un color i un gust molt característics. Aquesta facultat és també útil per quallar o coagular la sang, en cas de ferides o de petites hemorràgies, d’on procedeix un altre nom català ben orientatiu: herba de talls. A nivell intern, la seva infusió es considera antiespasmòdica i diürètica i en altres èpoques es donava en cas de crisis convulsives i epilèpsia.

Melilot: per a les varices

Flors del melilot.

El melilot o trèvol olorós (Melilotus officinalis) és una herbàcia lleguminosa de quasi un metre d’alçada, amb les típiques fulles trifoliades dels trèvols, però més allargades i dentades, que van sortint dels nusos de la tija. Les flors grogues, petites i papilionàcies formen raïms densos llargament pedunculats en la part superior de la planta. La paraula melilot es refereix a la marcada preferència de les abelles per aquesta planta mel·lífera de llarga floració. Quan la planta s’asseca desprèn una agradable olor que procedeix d’una substància medicinal anomenada cumarina, per la qual cosa s’utilitza per a l’obtenció de perfums. A les nostres comarques apareix sobretot en terra baixa calcària, en vores de camins i de conreus.

És una planta antiinflamatòria, sedant i antiespasmòdica que s’ha utilitzat contra la tos, la bronquitis, el nerviosisme i l’insomni. També és efectiva en banys i cataplasmes oculars com a remei per als ulls cansats, els mussols de les parpelles i la conjuntivitis. Tanmateix, la seva aplicació farmacèutica més difosa, ja sigui en fórmula d’herbes o en extracte, és per tractar les varices, ja que ajuda a fluïdificar la sang i a millorar la circulació venosa. És una planta que s’ha de prendre amb precaució i amb un procés precís d’assecatge. No s’ha de consumir combinada amb altres medicaments anticoagulants.

Vulnerària: l’herba de les ferides

Flor de la vulnerària.

La vulnerària (Anthyllis vulneraria) és una modesta herba, petita i enganxada al sòl. A les nostres comarques prefereix els terrenys calcaris, els prats secs i les clarianes assolellades dels altiplans i muntanyes d’altura mitjana. A pesar de la seva abundància, no és fàcil de distingir per als poc experts a causa de l’escassa singularitat dels seus trets. Les fulles basals són d’un sol folíol i les superiors compostes de quatre o cinc parells. Com totes les lleguminoses, té unes flors papilionàcies, agrupades en glomèruls terminals, de pètals grogosos o rogencs, i calze pilós i inflat. Existeixen moltes varietats de la mateixa espècie, amb lleugeres modificacions.

Si el mot “vulnerari” s’utilitza per descriure la facultat de determinades plantes o medecines per curar llagues i ferides, resulta més que evident l’ús popular d’aquesta humil planta que ha estat batejada amb el mateix nom. En efecte, la infusió degudament colada de la vulnerària resulta molt útil per rentar ferides, desinflamar contusions i cicatritzar les llagues i cremades de la pell. Per via interna, la mateixa infusió s’utilitza en algunes contrades per depurar, “rebaixar i purificar la sang”.

Enciam bord: per calmar les ànsies

Planta d'enciam bord (Lactuca virosa).

Hi ha dos tipus d’enciam silvestre de propietats i característiques semblants, Lactuca virosa i Lactuca serriola, essent la primera més abundant en les muntanyes i prats i la segona més pròpia d’erms i camps de terra baixa. Amb humitat i bona terra, ambdues assoleixen altures de més d’un metre. Les fulles són grans i serrades, unes basals i altres abraçadores entorn de la tija. Unes petites pues recorren les tiges i els nervis principals de les fulles. Les flors són grogues i compostes, com el llecsó i el dent de lleó, i s’aixequen sobre inflorescències terminals força altes. Els fruits són petits angelets amb pelets blancs i fins.

Igual que els enciams de menjar, quan es talla la tija flueix un suc lletós que es va solidificant i enfosquint. Aquesta substància amarga es va recollint al llarg dels dies mentre es va fent el tall una mica més avall. Aquest lactucari, conegut en segles passats com “opi d’enciam”, s’utilitzava per les seves propietats sedants i narcòtiques. És curiós recordar que tots els enciams, fins i tot els domèstics, tenen fama des de temps molt antics de calmar l’erotisme incontrolat i els somnis pecaminosos. El làtex assecat es pot prendre en infusió o en forma de xarop, sol o acompanyat de llúpol, per calmar l’excitació nerviosa, l’ansietat i l’insomni. En dosis excessives pot ésser lleugerament tòxic.

Eucaliptus: per a bronquitis i constipats

Fulles d'eucaliptus.

L’avantatge d’aquesta planta és que no necessita presentació. En gairebé tots els nostres pobles, hi ha un lloc o un altre on s’ha plantat aquest espectacular arbre procedent d’Austràlia i Tasmània. Els plançons solen derivar en grandiosos exemplars gràcies al seu ràpid creixement, cosa que aconsegueixen amb un sistema d’arrels àvides d’aigua que liquiden pràcticament les possibilitats de supervivència d’altres espècies. És per aquesta raó que es van plantar en zones deltaiques i pantanoses a fi d’assecar els aiguamolls i reconvertir-los en terres de conreu. També han estat útils per aconseguir fusta ràpida i a bon preu per a les indústries papereres. La seva eficàcia econòmica xoca, tanmateix, amb la seva utilitat ecològica, no només per la competència deslleial sobre les espècies autòctones sinó també per la seva facilitat incendiària. Les essències aromàtiques que ens curen són també les que ens destrueixen el paisatge quan s’inflamen igual que la gasolina.

El principi actiu principal d’aquesta essència és l’eucaliptol, que s’extreu bàsicament de les fulles més velles. Forma part de nombrosos preparats farmacèutics pel seu caràcter antisèptic, bactericida i febrífug. Es pot utilitzar a nivell extern per fer fregues en malalties pectorals, dolors articulars o reumàtics. A nivell tradicional, les fulles es fan bullir per fer bafs o banys contra l’asma, la bronquitis, el constipat, la grip i altres malalties de l’aparell respiratori. A nivell intern, es poden prendre en infusió o en forma de xarop, combinades amb altres plantes expectorants i antisèptiques, com la farigola, la murtra o l’orenga.

Narcís: el narcòtic

Narcisos.

Al gener, dels bulbs enterrats en els jardins comencen a estirar-se els peduncles florals dels nostres narcisos més primerencs. Solen ser els de flors més petites, blanques i grogues, quasi sempre agrupades en denses inflorescències. Una mica més tard apareixen a les muntanyes els nostres narcisos autòctons: les jonquilles (Narcissus juncifolius) són petites, grogues i molt oloroses; les grandalles (Narcissus poeticus) són més grans, blanques i solitàries. Ja ben entrada la primavera, floreixen en els jardins o les muntanyes pirinenques els narcisos trompeters, molt més grans i de moltes varietats.

Qui hagi sucumbit a la temptació d’olorar aquestes flors potser s’haurà fet càrrec de la intensitat del perfum atordidor, lànguid, melancòlic, quasi somnífer… Evocant la mitologia del jove Narcís, dramàticament atret per la seva imatge reflectida en l’aigua, també nosaltres ens deixem seduir per la tramposa olor que ens embriaga i ens endormisca (nárke és ‘son’ en grec clàssic). I quedem-nos aquí aquesta vegada en el profit de les nostres plantes! L’ús medicinal dels bulbs és perillós; a nivell intern són vomitius, tot i que, a nivell extern, es poden xafar damunt de cremades i luxacions. Les grans flors grogues dels narcisos trompeters s’han utilitzat tradicionalment com a sedants i antispasmòdiques i s’han pres en infusió en estats de nerviosisme, asma i tos convulsiva, però no estan exemptes de toxicitat i també poden produir vòmits segons la dosi.

Corniol: la perillosa seducció del violeta

Flor del corniol.

El corniol (Aquilegia vulgaris) és una bellíssima planta primaveral que apareix i desapareix en raconades humides i barrancs obacs de les nostres muntanyes calcàries. És cap al maig i juny que, a la vora d’algun senderó del Montsant, dels Ports o de les serres de Prades ens sorprendrà amb les seves curioses flors blaves i violetes, reunides en vistoses inflorescències pendulars. Els cinc sèpals s’assimilen al blau de la corol·la i els cinc pètals es perllonguen cap al darrere en una mena d’urpa o banya corbada (d’on ve el nom de corniol, o aquilègia, recordant les urpes de les àguiles); al bell mig d’aquest conjunt plàstic, sobresurt un dens grupet d’estams de grogues anteres. La bellesa d’aquestes flors ha produït etimologies tan poètiques com “columbina”, “gants de Notre-Dame”, “perfetto amore”, “paxariños” …

Fins al segle xix fou una planta de gran reputació medicinal. Per via interna s’utilitzava contra malalties especialment greus: diftèria, xarampió, verola, fetge, etc. Per via externa, s’aplicava contra la tinya, la sarna o les úlceres. Tanmateix, estudis posteriors han demostrat que la planta posseeix substàncies cianhídriques molt tòxiques que poden provocar vòmits, convulsions i, si se’n pren en excés, la mort. La veritat és que no és l’única flor que, sota la malenconiosa seducció de violetes i blaus intensos, amaga un perill latent: acònit, mandràgora, belladona, morrons, dolçamara… ens adverteixen que no sempre trobarem en el camí la ingènua i inofensiva aroma de les violetes.

Farigola: una farmaciola a casa

Mata de farigola.

Encara no havia fet esment de la panacea mediterrània més nostrada i més humil. Tal com acostuma a esdevenir a totes les cases, allò que es té més a prop, més segur i més quotidianament reconegut, acaba essent objecte de la indiferència i de la vulgaritat. I en canvi, aquest petit arbust, de fulles i flors petites, resulta petit en tot menys en les seves propietats. Mentre el nom de farigola és el nom comú a les terres del Camp, s’utilitza el nom de timó (del llatí Thymus vulgaris) cap a les comarques més meridionals i occidentals. Es dispersa abundosament en qualsevol indret assolellat, argilós o calcari, relativament sec, amb preferència pels espais oberts i poc arboris, entre els quals escampa el seu particular perfum.

Tant la planta fresca o seca com les essències que se n’extreuen (timol i altres) han estat utilitzats en medicina, en perfumeria, en química, a la cuina, etc. La cocció o infusió de la planta és antisèptica, antispasmòdica, digestiva, cicatritzant… i en cada poble del país hi ha aplicacions ancestrals que podrien omplir llibres. De totes elles, ens quedem amb el seu benèfic ús en cas de digestions pesades o inflamacions estomacals, en malalties respiratòries (grip, bronquitis, tos…), per desinfectar llagues, picades o ferides. Això sense oblidar el seu ús a la cuina mediterrània per aromatitzar estofats i rostits, olives i sopes. Aprofitem ara que ve la Pasqua i estan les mates en plena floració per fer-ne una mesurada provisió. Ah! I sobretot sense arrencar-les d’arrel perquè puguin tornar a rebrotar!

Codony: un perfumat astringent

Codonys.

El codony és a casa nostra molt més conegut per la seva dolça forma de conservar-lo: el codonyat. Una preparació amb sucre que permetia, no sols combatre’n la desagradosa astringència, sinó també allargar-ne el consum durant els mesos d’hivern, en èpoques en què mancava la presència de fruita fresca. Els fruits del codonyer (Cydonia vulgaris) foren ja molt estimats pels grecs, equiparats a les mitiques pomes d’or del jardí de les Hespèrides i representats en els relleus del temple de Zeus a Olímpia. Pel seu agradable perfum, els codonys foren símbol de les ofrenes d’amor i dels rituals de noces. Això sense oblidar el tradicional costum de posar-los als armaris per perfumar la roba, en aquells feliços dies en què les al·lèrgies i les aromes químiques encara no s’havien inventat.

A més del seu ús alimentari, en compota, al forn o en forma de codonyat, aquest fruit ha estat utilitzat per la medicina popular pel seu potent caràcter astringent. Sense arribar a les exageracions de la medicina antiga, en què es considerava la panacea contra tot tipus de verí, la maceració en vi i la cocció amb aigua, en forma de xarop o de gelea, serveix per fer gargarismes i glopeigs contra les angines, les genives inflamades o les llagues a la boca. També es pot consumir el xarop que es fa amb el suc de la cocció i sucre per combatre episodis de diarrea. Les llavors senceres macerades en aigua produeixen una gelea mucilaginosa molt útil per a les inflamacions de la pell i dels ulls, per a les cremades, els penellons, etc.

Marduix per als dolors

Marduix.

El marduix (Origanum majorana) és una herba aromàtica procedent de l’Àsia i Àfrica oriental i que va ser introduïda a l’edat mitjana en el nostre país. Es cria fàcilment en horts i torretes. Pertany a la mateixa família que la nostra silvestre orenga i, com ella, té unes fulles petites, oposades i ovalades que exhalen una olor forta i característica. Les tiges estan recobertes d’una borra blanca i en les summitats apareixen atapeïdes inflorescències de petites flors blanquinoses.

La planta té fama d’analgèsica, digestiva, sedant i antispasmòdica. A nivell extern, forma part de diverses receptes d’olis, ungüents i pomades contra els dolors en les articulacions, musculars, reumàtics i neuràlgics. A nivell intern, la seva infusió resulta apropiada per al tractament d’espasmes nerviosos, tensió muscular, ansietat, migranyes i dolors gastrointestinals d’origen nerviós. Una cocció de marduix, agrimònia i espernallac ajuda a desinflamar les torçades de peu i les contusions, aplicant alternativament sobre la zona adolorida una bossa de gel i compreses calentes del líquid resultant de la cocció.

Malví per a la tos

Malví.

El malví (Althaea officinalis) és una planta no autòctona, originària d’Àsia, però establerta en el nostre país des d’èpoques molt antigues. El seu àmbit ecològic se situa prop de zones inundables d’aigua dolça, però apareix de forma molt aleatòria, ací i allà, en raconades dels rius que porten un cabal més estable o que mantenen una capa freàtica superficial prou important. Així, es pot localitzar prop de la desembocadura del riu Gaià, en alguns trams dels rius Francolí, Siurana, Montsant, etc. El malví desenvolupa unes arrels llargues i robustes de les quals s’eleven tiges de més d’un metre d’alçada, poc ramificades, amb fulles lobulades i triangulars. Les flors són semblants a les de la malva, però més pàl·lides i petites. No és una planta excessivament abundant, per la qual cosa és recomanable acudir a botigues especialitzades i evitar la recol·lecció pel propi compte.

Va ser cultivada com a planta remeiera en els monestirs medievals, des dels quals es deuria estendre i naturalitzar. Si bé les fulles i flors tenen també efectes bèquics i emol·lients, és sobretot en l’arrel recol·lectada a la tardor on es concentra major quantitat de mucílag i pectina, substàncies que es desprenen amb la cocció i que deixen un líquid suau, dolcenc i gelatinós. Aquest líquid es pot prendre per desinflamar la boca, la gola i els bronquis, en processos de tos, angines, bronquitis, genives irritades, llagues bucals, etc. També contraresta l’acidesa estomacal i els efectes de les gastritis i úlceres d’estómac. De fet, les seves aplicacions remeieres són interminables i és una planta que va tenir un gran prestigi en l’antiguitat.

Verdolaga: una senyora amanida

Verdolaga.

La verdolaga (Portulaca oleracea) és una “mala herba” que s’escampa pels horts cap a finals d’estiu, cobreix el terra amb les seves tiges esteses, plenes de fulles carnoses, sense pèls i que deixen anar un suc gelatinós si es premen amb els dits. És una planta anual, procedent de l’Orient i que s’ha reproduït incontroladament en el nostre país gràcies a les nombroses llavoretes que cada petita flor és capaç de produir. Tinguda pels pagesos en poca estima per la competència que provoca sobre les plantes conreades en regadiu, ha perdut el prestigi d’antany que fins i tot li valgué apel·latius tan pomposos com enciam de senyor, fent referència al seu valor alimentari. És una llàstima que ara que s’han posat tant de moda altres plantes silvestres com els créixens o les ruques, aquesta encara hagi d’esperar a rebre l’atenció dels cuiners famosos per incorporar-la a les vistoses amanides de la nova cuina.

La verdolaga es pot menjar en amanida o en minestra i resulta una font important de vitamina C, lleugerament laxant, depurativa, diürètica i calmant de les irritacions de les vies urinàries. S’utilitzava també a nivell extern en forma d’emplastre contra les inflamacions i dolors de cap, ulls i altres parts, formant part de receptes complexes com l’ungüent de carbassa per refrescar i calmar les inflamacions.

Teix: mira’m i no em toquis

Fruits del teix.

El teix (Taxus baccata) és un arbre de gran importància ecològica en els nostres boscos a causa del seu escàs nombre, tant per la tala abusiva de què fou objecte en altre temps com pels seus especials requeriments ambientals: sòls calcaris, humitat suficient, altures mitjanes, barrancs i vessants ombrívols, manca de gelades primaverals… Tot plegat, la seva presència resulta tan bella i escadussera que ha donat lloc a nombrosos topònims (Font del Teix, Coll de la Teixeta…). I és que la teixeda, amb el seu verd fort i llustrós, branques i fulles que recorden els avets, apareix sempre com una comunitat misteriosa, com una singularitat aliena, enmig de les monòtones pinedes i alzinars mediterranis. Contemplar els pocs teixos centenaris que encara queden en punts concrets del Montsant o de les serres de Prades és com obrir una finestra a un passat boirós i llunyà. Cal no oblidar que a Catalunya, el teix és una planta protegida legalment.

El teix té exemplars masculins i femenins, i aquests són els que conformen una mena de fruitets vermellosos que protegeixen la llavor. A nivell medicinal, les fulles, l’escorça i les llavors contenen una substància molt tòxica per als éssers humans i alguns animals, la taxina, que actua de forma dràstica sobre el cor i el sistema nerviós. En canvi, la càpsula vermella que envolta la llavor és comestible i pectoral, però, francament, seria un gran benefici per a la fauna i per a la nostra pròpia tranquil·litat, deixar-la en exclusiva per al gaudi dels ocells i mamífers, que saben que no els afecta. Cal dir, no obstant això, que s’han realitzat estudis amb components químics del teix que han comprovat la seva activitat sobre determinats càncers.

Carbassina: uns espàrrecs diferents

Carbassina o truca.

La carbassina del Camp o la truca de les terres de l’Ebre (Bryonia dioica) fa referència a una planta enfiladissa, de tiges febles i primes, amb circells recargolats que li serveixen per aferrar-se a troncs i marges. Durant l’hivern resta en repòs sota terra, reduïda a una arrel més gruixuda que un nap. A la primavera emergeixen nombrosos ulls que, de manera semblant als espàrrecs, esdevindran llargues i volubles tiges que s’escamparan per sobre de qualsevol suport. En els nusos sortiran unes fulletes palmades semblants a les del cep, però més petites. Més endavant apareixeran les flors unisexuals, insignificants i sovint inadvertides, les masculines en unes tiges i les femenines en unes altres. Aquestes es convertiran en unes boletes vermelles de gran toxicitat —una dotzena pot matar un infant. És una planta que surt en indrets humits i obacs, prop de rius i rierols, però també en els marges més frescos dels camps de conreu poc tractats amb herbicides o tractors.

Les virtuts més importants de la planta es refereixen a l’arrel, la qual era raspada i picolada per aplicar en forma de cataplasma sobre contusions, dolors reumàtics, ciàtica, artritis… a causa del seu caràcter calorífic i rubefaent sobre la pell. També se’n feien preparats amb oli contra les cremades, arrugues, pigues, furóncols, taques, hematomes, etc. Aquest ús medicinal no està exempt de risc ja que pot provocar irritació i ulceracions. El perill és encara més gran per via interna i, tanmateix, la medicina popular l’ha utilitzat sovint com un purgant dràstic, malgrat que una dosi excessiva pot provocar vòmits i diarrees violentes, i fins i tot la mort. En canvi, els ulls tendres primaverals es consideren comestibles i ja eren consumits pels grecs i romans, costum que s’ha mantingut en moltes zones, on es mengen en truita com si fossin espàrrecs.

Glinxot: per a la depuració primaveral

Mata de glinxot o créixens.

El glinxot o créixens de cavall (Veronica beccabunga i Veronica anagallis) són dos noms que s’utilitzen en algunes poblacions de les nostres comarques per referir-se a dues herbàcies aquàtiques, de fulles oposades, dentades i tendres que arrelen en els substrats fangosos dels nostres rius i rierols poc profunds. Les seves tiges es mantenen una mica decantades per sobre de l’aigua, mentre que dels nusos submergits broten les arrels. En els nusos superiors s’aparellen les fulles i sobresurten ramets de petites flors blaves i delicades de quatre pètals, que van suggerir a l’imaginari popular un rostre difús com el del llenç de la Verònica de la Passió de Crist.

Les dues veròniques citades tenen tantes semblances morfològiques i remeieres que resulta banal capficar-se en la seva diferenciació. Totes dues acompanyen una llarga llista de plantetes que resulten delicioses a la primavera per preparar amanides depuratives i diürètiques que ens forneixin vitamina C i ens netegin la sang, els ronyons, el fetge i la pell de les toxines acumulades durant l’hivern: fulletes de glinxots, créixens, dolceta, herba dels canonges, dent de lleó, ruques, colitxos…, una fresca i silvestre verdor que podem acolorir i perfumar amb pètals de caputxina, calèndula, violeta o borratja. Salut i bon profit!