Corniol: la perillosa seducció del violeta

Flor del corniol.


El corniol (Aquilegia vulgaris) és una bellíssima planta primaveral que apareix i desapareix en raconades humides i barrancs obacs de les nostres muntanyes calcàries. És cap al maig i juny que, a la vora d’algun senderó del Montsant, dels Ports o de les serres de Prades ens sorprendrà amb les seves curioses flors blaves i violetes, reunides en vistoses inflorescències pendulars. Els cinc sèpals s’assimilen al blau de la corol·la i els cinc pètals es perllonguen cap al darrere en una mena d’urpa o banya corbada (d’on ve el nom de corniol, o aquilègia, recordant les urpes de les àguiles); al bell mig d’aquest conjunt plàstic, sobresurt un dens grupet d’estams de grogues anteres. La bellesa d’aquestes flors ha produït etimologies tan poètiques com “columbina”, “gants de Notre-Dame”, “perfetto amore”, “paxariños” …


Fins al segle xix fou una planta de gran reputació medicinal. Per via interna s’utilitzava contra malalties especialment greus: diftèria, xarampió, verola, fetge, etc. Per via externa, s’aplicava contra la tinya, la sarna o les úlceres. Tanmateix, estudis posteriors han demostrat que la planta posseeix substàncies cianhídriques molt tòxiques que poden provocar vòmits, convulsions i, si se’n pren en excés, la mort. La veritat és que no és l’única flor que, sota la malenconiosa seducció de violetes i blaus intensos, amaga un perill latent: acònit, mandràgora, belladona, morrons, dolçamara… ens adverteixen que no sempre trobarem en el camí la ingènua i inofensiva aroma de les violetes.