Lloreret: el dràstic remei de la pobresa

Lloreret o lloriola.

El lloreret o lloriola (Daphne laureola) és un petit arbust de tiges verticals, flexibles i poc ramificades, de menys d’un metre d’alçada i aspecte herbaci. Al llarg de les tiges, però sobretot al capdamunt, se situen les fulles verdes i llustroses, de limbe ovalat i rígid. També en la part superior apareixen unes flors petites, amb el calze tubular i acabat en cinc pètals grocs i aguts. Els fruits són baies negres i brillants que pengen de les tiges. És una planta molt abundant en els nostres alzinars, rouredes i pinedes ombrívoles.

Tant el nom popular com el científic ja fan referència a la semblança que les seves fulles tenen amb les del llorer. Res no podria ser més enganyós! Afortunadament, l’olor inconfusible del culinari i medicinal llorer no apareix en aquest cas i, excepte en ments molt atrevides, dubtem que ningú gosés afegir-les a un guisat ja que les conseqüències serien desastroses. En efecte, el lloreret és una planta terriblement purgant a nivell intern, que ha estat utilitzada en medicina popular quan un restrenyiment crònic i intensiu no deixava a la gent pobra cap altra opció. Les fulles i els fruits mossegats produeixen en la boca i en la gola una gran coïssor. Altrament, l’escorça tendra de les tiges té els mateixos components vesicants i càustics que altres plantes de la família, com el matapoll. Aquesta escorça, aplicada sobre la pell, produeix una forta inflamació que, si es manté, deriva en butllofes i llagues. També els malaurats pobres d’antany feien ús d’aquesta propietat per fer-se llagues capaces de moure a compassió davant les portes de les esglésies.

Gatmaimó: per a qualsevol contusió

Fruit del gatmaimó.

El gatmaimó (Tamus communis) és una enfiladissa prima i herbàcia que es doblega a l’entorn de branques i troncs a la recerca de la llum que li tapen els boscatges i barrancs ombrívols on acostuma a viure. S’asseca a l’hivern i rebrota amb força cada primavera del seu gros rizoma subterrani. Les fulles en forma de cor recorden les de l’arítjol, però el gatmaimó no té punxes. Les floretes són minúscules i unisexuals, amb estams i pistils en plantes diferents. Els fruits formen grups de boletes amb un atractiu i brillant vermell que recorda les groselles. Tanmateix, són verinosos i produeixen vòmits, diarrea i afeccions neurològiques. Com altres baies d’aquest estil i color (grèvol, galzeran, teix, gerds, arç blanc, arboç) són un aliment molt important per als ocells de bosc, però els humans hem d’anar amb compte a reconèixer-les exactament per evitar intoxicacions.

La part medicinal del gatmaimó és el rizoma: gruixut, carnós, com un gran nap, negre de fora i blanquinós de dintre. És tòxic per via interna. Aquest rizoma es tritura i es cou, la pasta resultant es xafa i s’aplica com un cataplasma sobre els cops amb hematoma, esquinços, blaus i contusions. Les mateixes propietats hemolítiques té l’extracte fluid. Més dubtosa és la tradició d’aplicar-lo fresc i ratllat en les zones afectades de reumatisme o ciàtica, sobre les quals produeix una gran rubefacció i irritacions indesitjables. A França una de les seves denominacions és herbe aux femmes battues, que significa ‘planta per a dones colpejades’. Ja veieu que, fins i tot en la botànica, el masclisme ha deixat la seva empremta.