Vulnerària: l’herba de les ferides

Flor de la vulnerària.


La vulnerària (Anthyllis vulneraria) és una modesta herba, petita i enganxada al sòl. A les nostres comarques prefereix els terrenys calcaris, els prats secs i les clarianes assolellades dels altiplans i muntanyes d’altura mitjana. A pesar de la seva abundància, no és fàcil de distingir per als poc experts a causa de l’escassa singularitat dels seus trets. Les fulles basals són d’un sol folíol i les superiors compostes de quatre o cinc parells. Com totes les lleguminoses, té unes flors papilionàcies, agrupades en glomèruls terminals, de pètals grogosos o rogencs, i calze pilós i inflat. Existeixen moltes varietats de la mateixa espècie, amb lleugeres modificacions.

Si el mot “vulnerari” s’utilitza per descriure la facultat de determinades plantes o medecines per curar llagues i ferides, resulta més que evident l’ús popular d’aquesta humil planta que ha estat batejada amb el mateix nom. En efecte, la infusió degudament colada de la vulnerària resulta molt útil per rentar ferides, desinflamar contusions i cicatritzar les llagues i cremades de la pell. Per via interna, la mateixa infusió s’utilitza en algunes contrades per depurar, “rebaixar i purificar la sang”.

Enciam bord: per calmar les ànsies

Planta d'enciam bord (Lactuca virosa).


Hi ha dos tipus d’enciam silvestre de propietats i característiques semblants, Lactuca virosa i Lactuca serriola, essent la primera més abundant en les muntanyes i prats i la segona més pròpia d’erms i camps de terra baixa. Amb humitat i bona terra, ambdues assoleixen altures de més d’un metre. Les fulles són grans i serrades, unes basals i altres abraçadores entorn de la tija. Unes petites pues recorren les tiges i els nervis principals de les fulles. Les flors són grogues i compostes, com el llecsó i el dent de lleó, i s’aixequen sobre inflorescències terminals força altes. Els fruits són petits angelets amb pelets blancs i fins.


Igual que els enciams de menjar, quan es talla la tija flueix un suc lletós que es va solidificant i enfosquint. Aquesta substància amarga es va recollint al llarg dels dies mentre es va fent el tall una mica més avall. Aquest lactucari, conegut en segles passats com “opi d’enciam”, s’utilitzava per les seves propietats sedants i narcòtiques. És curiós recordar que tots els enciams, fins i tot els domèstics, tenen fama des de temps molt antics de calmar l’erotisme incontrolat i els somnis pecaminosos. El làtex assecat es pot prendre en infusió o en forma de xarop, sol o acompanyat de llúpol, per calmar l’excitació nerviosa, l’ansietat i l’insomni. En dosis excessives pot ésser lleugerament tòxic.