Enciam bord: per calmar les ànsies

Planta d'enciam bord (Lactuca virosa).

Hi ha dos tipus d’enciam silvestre de propietats i característiques semblants, Lactuca virosa i Lactuca serriola, essent la primera més abundant en les muntanyes i prats i la segona més pròpia d’erms i camps de terra baixa. Amb humitat i bona terra, ambdues assoleixen altures de més d’un metre. Les fulles són grans i serrades, unes basals i altres abraçadores entorn de la tija. Unes petites pues recorren les tiges i els nervis principals de les fulles. Les flors són grogues i compostes, com el llecsó i el dent de lleó, i s’aixequen sobre inflorescències terminals força altes. Els fruits són petits angelets amb pelets blancs i fins.

Igual que els enciams de menjar, quan es talla la tija flueix un suc lletós que es va solidificant i enfosquint. Aquesta substància amarga es va recollint al llarg dels dies mentre es va fent el tall una mica més avall. Aquest lactucari, conegut en segles passats com “opi d’enciam”, s’utilitzava per les seves propietats sedants i narcòtiques. És curiós recordar que tots els enciams, fins i tot els domèstics, tenen fama des de temps molt antics de calmar l’erotisme incontrolat i els somnis pecaminosos. El làtex assecat es pot prendre en infusió o en forma de xarop, sol o acompanyat de llúpol, per calmar l’excitació nerviosa, l’ansietat i l’insomni. En dosis excessives pot ésser lleugerament tòxic.

Rosella: per a la tos

Roselles.

No cal donar massa trets característics per descriure la rosella o roella (Papaver rhoeas), ja que és ben coneguda de tothom. Confinada sempre a ambients ruderals i agrícoles, especialment camps de cereals, tant ella com el paisatge amb què s’associava han patit força els efectes dels herbicides, de tal forma que ja no és fàcil contemplar embadalits els camps daurats esquitxats per la sang de les seves flors.

Els pètals medicinals són els que corresponen a l’espècie densament vermella. Es recullen i s’assequen ràpidament, tenint molta cura de remoure’ls per evitar les floridures. Són pectorals, antiespasmòdics i sedants, amb lleus trets narcòtics (cal no oblidar el seu parentesc amb l’opi). Es pot prendre en forma d’infusió o de xarop per tractar la tos, la bronquitis i les angines, sola o associada amb altres flors bèquiques, com la violeta o la malva. Aquesta infusió o la cocció de les càpsules dels fruits també es poden prendre de nit en cas d’insomni i nerviosisme, sol o combinat amb llúpol o valeriana.

Llúpol: unes flors sedants

Llúpol (Humulus lupulus).

El llúpol (Humulus lupulus) és una enfiladissa de tiges flexibles que pot arribar a enfilar-se fins a cinc o sis metres. Té unes fulles amples i palmades que recorden les dels ceps, de tres o cinc lòbuls, dentades i oposades. És una planta unisexual, la part masculina treu uns raïms insignificants de flors amb cinc estams mentre que la femenina és la que guarda el tresor medicinal, unes glàndules groguenques que impregnen les bràctees dels cons que amaguen els pistils. Aquesta planta creix en ambients frescos i humits, a les vores de barrancs i rius, com el Gaià o el Francolí.

Es recol·lecten els cons femenins, els quals s’utilitzen directament o bé són sacsats fins que solten les glàndules on hi ha l’essència remeiera. El llúpol és amarg i aromàtic, per la qual cosa ha estat aprofitat per a la fabricació de cervesa. També és sedant, lleugerament hipnòtic i diürètic, i es pren en infusió o en forma de tintura diluïda en casos d’insomni i nerviosisme. En alguns llocs hi ha el costum d’omplir els coixins amb els cons per aconseguir un dormir plàcid i sense malsons.