Herba queixalera: l’herba de les bruixes

Flor de queixalera.


La queixalera (Hyoscyamus niger) té una gran diversitat de noms a les nostres comarques: herba del mal de queixal, tabac de paret, tabac bord, esquelleta. És una herbàcia robusta i tota peluda, de més de mig metre d’alçada, amb fulles gruixudes i retallades en dents amples i triangulars. Les flors surten als extrems de les tiges i tenen també molta borra en el calze. La corol·la és grogosa i forma un embut que s’obre cap a l’exterior en cinc pètals arrodonits; dins la gola de l’embut el color és fosc i violaci. Els fruits que guarden les llavors formen unes càpsules seques protegides pel calze persistent i una tapa dura en la part superior, tot plegat com una mena d’esquelletes. És una herba que necessita sòls molt nitrogenats i humits, per la qual cosa sol créixer en poblacions rurals de muntanya, prop de masos i corrals, entre marges i runes on hi hagi abundància de fems i orins.

Les fulles i llavors de la queixalera produeixen efectes singulars que no estan exempts de toxicitat. Per una banda, provoquen la dilatació de la pupil·la i alteren de forma molt irregular la pressió de la sang. Per altra banda, actuen sobre el sistema nerviós i el cervell provocant sensacions hipnòtiques i d’ingravidesa, les mateixes que podrien tenir unes bruixes pujant cap al cel amb una escombra. És una planta calmant i sedant, per la qual cosa s’emprava en malalties com el Parkinson, tremolors i insomni. El fum de les llavors enceses té propietats analgèsiques que, com tants noms populars indiquen, el feien eficaç per als mals de queixal. Les fulles enrotllades com el tabac (un altre nom popular) servien per fer cigarrets antiasmàtics. A nivell extern, es feien ungüents contra els dolors, neuràlgies, morenes i per produir efectes narcòtics. De fet, aquesta herba, juntament amb la belladona, l’estramoni i la mandràgora, és una de les plantes més utilitzades en la bruixeria popular per elaborar verins, filtres d’amor, begudes màgiques i ungüents al·lucinatoris.






Agrimònia: per a la gola

Mata d'agrimònia.


L’agrimònia (Agrimonia eupatoria) és una herbàcia perenne que creix a les vores de prats, camins, bardisses —sempre en ambients frescos i una mica humits. No és una planta gaire abundant i cal cercar l’indret adequat. Forma una roseta basal de fulles compostes, tovetes, una mica semblants a les del roser o la servera (a la Conca de Barberà li diuen serverina), amb 7/9 folíols dentats, que són blanquinosos i peludets pel revers. Als mesos de juliol i agost, brota de la base una tija llarga i prima, amb fulles esparses i espigues erectes plenes de petites flors, amb cinc pètals de color groc.


La cocció amb mel de les fulles i sumitats florides és astringent i desinflamatòria. Resulta molt indicada per a les malalties de la gola, com faringitis, afonia, angines, etc. Els gargarismes amb el líquid resultant són de gran utilitat per a aquelles persones que, a causa de la seva professió, forcen molt la veu, com mestres i cantants. La cocció també es pot aplicar per rentar llagues i ferides i la seva infusió és molt recomanable en cas de diarrea i afeccions intestinals.



Flors d'agrimònia.