Saüc pudent: per a les contusions i dolors

Mata de saüc pudent.

Es tracta d’una planta herbàcia de llargs rizomes que rebrota cada any tot formant tiges altes i robustes que aixequen al capdamunt amples corimbes de flors blanques. Les fulles són grans i compostes i desprenen una olor forta. A finals d’estiu, apareixen els fruits, unes baies negres que deixen anar un suc vermellós que va ser utilitzat com a colorant en l’antiguitat. El nom de saüc pudent fa referència a les semblances que té amb el saüc normal, tant per les fulles, les flors o els fruits. Per això és important distingir-los ja que el pudent no està exempt de toxicitat. Cal tenir en compte, per aclarir dubtes, que el benaurat saüc és un arbre o arbust de troncs llenyosos, mentre que el saüc pudent només té tiges herbàcies i rígides que moren cada any i desprèn una olor més aviat desagradable. És una planta que a les nostres comarques creix en sòls fèrtils i humits, més aviat argilosos, prop de pobles de muntanya, de rierols, de fonts, de marges de camins.

A nivell extern, les fulles són cicatritzants i desinflamatòries i resulten un remei d’emergència en cas de contusions, esquinços, cremades, llagues, mossegades d’animals. Es xafen i s’apliquen en forma de cataplasma sobre la zona afectada. També es poden coure en aigua i aplicar a llagues i ferides. Igualment se’n pot fer un ungüent amb oli i cera, per a inflamacions, dolors, gota, etc. Els fruits són tòxics i per això és important no confondre’ls amb els del saüc ver, que tenen meravelloses propietats medicinals. A nivell intern, la cocció de fulles i arrels és purgant. En temps en què no existien els insecticides, s’arruixaven les habitacions amb el líquid de la cocció de fulles de saüc pudent per eliminar mosques i altres insectes.

Fruits de saüc.

Esbarzer: molt més que móres

Móres.

Qui no s’ha embolicat i punxat alguna vegada amb les traïdores tiges d’un esbarzer (Rubus fruticosus), la típica liana mediterrània de bardisses, marges de bosc i de riu, vores de camins i conreus abandonats? En qualsevol indret amb certa humitat i ombra, l’esbarzer intentarà ocupar els espais lliures, arrossegant-se per terra, grimpant per les branques d’altres arbres, ocupant marges i parets de masos abandonats. Malgrat el comprensible odi que desperta en els pagesos que s’han de barallar amb les seves indomables tiges, la seva utilitat en l’ecosistema mediterrani és enorme, ja que conforma espais protegits i de difícil accés on podran fer nius els ocells i caus els mamífers. A la tardor, a més, els oferirà generosament una gran abundor de fruits, de gran importància per a la seva subsistència i les seves migracions.

Les aplicacions remeieres per als humans comencen en els fruits, que podem menjar frescos i turgents de la pròpia planta, però també en forma de melmelades, sucs i confitures. Les propietats antioxidants dels fruitets de colors liles i blaus estan més que demostrades. Per altra banda, les fulles es poden prendre en infusió, la qual agafa un gust lleugerament amarg que recorda algun tipus de te. És una preparació que pot servir de complement als diabètics per controlar els nivells de sucre i també per a curar la diarrea pel seu caràcter astringent. La seva cocció serveix per fer gargarismes contra les angines, genives sagnants o llagues bucals. I tot plegat, sense oblidar que els brots tendres d’esbarzer es poden menjar com espàrrecs, una mica pelats, arrebossats i fregits.

Arítjol: depuratiu i refrescant

Baies d'arítjol.

L’arítjol (Smilax aspera) és una liana espinescent molt abundant en els nostres boscos i bardisses. Les fulles, en forma de cor, estan eriçades de punxetes, igual que les tiges sarmentoses i volubles. En els racons on es desenvolupa, es fa difícil de passar i seria estrany que els agosarats no acabessin enredant-se i punxant-se entre les seves primes i caòtiques teranyines. Les flors són blanques i minúscules, surten en grups i floreixen a l’hivern, tot omplint l’ambient d’un perfum penetrant i dolç, difícil de situar a causa de la insignificança de les corol·les. Els fruits són raïms de baies, primer vermelles i en la maduresa gairebé negres.

La part més utilitzada de la planta ha estat el rizoma, que es considera diürètic, sudorífic i depuratiu. La seva cocció es beu en casos d’artritis, gota i afeccions diverses del ronyó o de la pell. En temps antics s’havia utilitzat també contra la sífilis, però amb efectes més que dubtosos. Algunes confusions de les seves aplicacions medicinals provenen del fet d’estar emparentada amb espècies exòtiques molt més potents i efectives, respecte de les quals el nostre arítjol autòcton és molt menys eficaç. Els fruits, però sobretot els d’una espècie americana, han estat utilitzats per fer begudes refrescants, a les quals dóna un toc àcid i particular. El nom castellà de zarzaparrilla es refereix tant a aquesta beguda com al nom de l’arbust.