Móres.
Qui no s’ha
embolicat i punxat alguna vegada amb les traïdores tiges d’un esbarzer (Rubus
fruticosus), la típica liana mediterrània de bardisses, marges de bosc i de
riu, vores de camins i conreus abandonats? En qualsevol indret amb certa
humitat i ombra, l’esbarzer intentarà ocupar els espais lliures, arrossegant-se
per terra, grimpant per les branques d’altres arbres, ocupant marges i parets
de masos abandonats. Malgrat el comprensible odi que desperta en els pagesos
que s’han de barallar amb les seves indomables tiges, la seva utilitat en l’ecosistema
mediterrani és enorme, ja que conforma espais protegits i de difícil accés on
podran fer nius els ocells i caus els mamífers. A la tardor, a més, els oferirà
generosament una gran abundor de fruits, de gran importància per a la seva
subsistència i les seves migracions.
Les aplicacions remeieres per
als humans comencen en els fruits, que podem menjar frescos i turgents de la
pròpia planta, però també en forma de melmelades, sucs i confitures. Les
propietats antioxidants dels fruitets de colors liles i blaus estan més que
demostrades. Per altra banda, les fulles es poden prendre en infusió, la qual
agafa un gust lleugerament amarg que recorda algun tipus de te. És una
preparació que pot servir de complement als diabètics per controlar els nivells
de sucre i també per a curar la diarrea pel seu caràcter astringent. La seva
cocció serveix per fer gargarismes contra les angines, genives sagnants o
llagues bucals. I tot plegat, sense oblidar que els brots tendres d’esbarzer es
poden menjar com espàrrecs, una mica pelats, arrebossats i fregits.
