Baies d'arítjol.
L’arítjol
(Smilax aspera) és una liana espinescent molt abundant en els nostres boscos i
bardisses. Les fulles, en forma de cor, estan eriçades de punxetes, igual que
les tiges sarmentoses i volubles. En els racons on es desenvolupa, es fa
difícil de passar i seria estrany que els agosarats no acabessin enredant-se i
punxant-se entre les seves primes i caòtiques teranyines. Les flors són
blanques i minúscules, surten en grups i floreixen a l’hivern, tot omplint l’ambient
d’un perfum penetrant i dolç, difícil de situar a causa de la insignificança de
les corol·les. Els fruits són raïms de baies, primer vermelles i en la maduresa
gairebé negres.
La part més utilitzada de la
planta ha estat el rizoma, que es considera diürètic, sudorífic i depuratiu. La
seva cocció es beu en casos d’artritis, gota i afeccions diverses del ronyó o
de la pell. En
temps antics s’havia utilitzat també contra la sífilis, però amb efectes més
que dubtosos. Algunes confusions de les seves aplicacions medicinals provenen del
fet d’estar emparentada amb espècies exòtiques molt més potents i efectives,
respecte de les quals el nostre arítjol autòcton és molt menys eficaç. Els fruits,
però sobretot els d’una espècie americana, han estat utilitzats per fer begudes
refrescants, a les quals dóna un toc àcid i particular. El nom castellà de zarzaparrilla es refereix tant a aquesta
beguda com al nom de l’arbust.
