Flor del corniol.
El corniol (Aquilegia vulgaris) és una bellíssima
planta primaveral que apareix i desapareix en raconades humides i barrancs
obacs de les nostres muntanyes calcàries. És cap al maig i juny que, a la vora
d’algun senderó del Montsant, dels Ports o de les serres de Prades ens
sorprendrà amb les seves curioses flors blaves i violetes, reunides en vistoses
inflorescències pendulars. Els cinc sèpals s’assimilen al blau de la corol·la i
els cinc pètals es perllonguen cap al darrere en una mena d’urpa o banya
corbada (d’on ve el nom de corniol, o aquilègia, recordant les urpes de les
àguiles); al bell mig d’aquest conjunt plàstic, sobresurt un dens grupet
d’estams de grogues anteres. La bellesa d’aquestes flors ha produït etimologies
tan poètiques com “columbina”, “gants de Notre-Dame”, “perfetto amore”,
“paxariños” …
Fins al
segle xix fou una planta de gran
reputació medicinal. Per via interna s’utilitzava contra malalties
especialment greus: diftèria, xarampió, verola, fetge, etc. Per via externa,
s’aplicava contra la tinya, la sarna o les úlceres. Tanmateix, estudis
posteriors han demostrat que la planta posseeix substàncies cianhídriques molt
tòxiques que poden provocar vòmits, convulsions i, si se’n pren en excés, la mort. La
veritat és que no és l’única flor que, sota la malenconiosa seducció de
violetes i blaus intensos, amaga un perill latent: acònit, mandràgora,
belladona, morrons, dolçamara… ens adverteixen que no sempre trobarem en el
camí la ingènua i inofensiva aroma de les violetes.
