Lloreret: el dràstic remei de la pobresa

Lloreret o lloriola.

El lloreret o lloriola (Daphne laureola) és un petit arbust de tiges verticals, flexibles i poc ramificades, de menys d’un metre d’alçada i aspecte herbaci. Al llarg de les tiges, però sobretot al capdamunt, se situen les fulles verdes i llustroses, de limbe ovalat i rígid. També en la part superior apareixen unes flors petites, amb el calze tubular i acabat en cinc pètals grocs i aguts. Els fruits són baies negres i brillants que pengen de les tiges. És una planta molt abundant en els nostres alzinars, rouredes i pinedes ombrívoles.

Tant el nom popular com el científic ja fan referència a la semblança que les seves fulles tenen amb les del llorer. Res no podria ser més enganyós! Afortunadament, l’olor inconfusible del culinari i medicinal llorer no apareix en aquest cas i, excepte en ments molt atrevides, dubtem que ningú gosés afegir-les a un guisat ja que les conseqüències serien desastroses. En efecte, el lloreret és una planta terriblement purgant a nivell intern, que ha estat utilitzada en medicina popular quan un restrenyiment crònic i intensiu no deixava a la gent pobra cap altra opció. Les fulles i els fruits mossegats produeixen en la boca i en la gola una gran coïssor. Altrament, l’escorça tendra de les tiges té els mateixos components vesicants i càustics que altres plantes de la família, com el matapoll. Aquesta escorça, aplicada sobre la pell, produeix una forta inflamació que, si es manté, deriva en butllofes i llagues. També els malaurats pobres d’antany feien ús d’aquesta propietat per fer-se llagues capaces de moure a compassió davant les portes de les esglésies.

Gatmaimó: per a qualsevol contusió

Fruit del gatmaimó.

El gatmaimó (Tamus communis) és una enfiladissa prima i herbàcia que es doblega a l’entorn de branques i troncs a la recerca de la llum que li tapen els boscatges i barrancs ombrívols on acostuma a viure. S’asseca a l’hivern i rebrota amb força cada primavera del seu gros rizoma subterrani. Les fulles en forma de cor recorden les de l’arítjol, però el gatmaimó no té punxes. Les floretes són minúscules i unisexuals, amb estams i pistils en plantes diferents. Els fruits formen grups de boletes amb un atractiu i brillant vermell que recorda les groselles. Tanmateix, són verinosos i produeixen vòmits, diarrea i afeccions neurològiques. Com altres baies d’aquest estil i color (grèvol, galzeran, teix, gerds, arç blanc, arboç) són un aliment molt important per als ocells de bosc, però els humans hem d’anar amb compte a reconèixer-les exactament per evitar intoxicacions.

La part medicinal del gatmaimó és el rizoma: gruixut, carnós, com un gran nap, negre de fora i blanquinós de dintre. És tòxic per via interna. Aquest rizoma es tritura i es cou, la pasta resultant es xafa i s’aplica com un cataplasma sobre els cops amb hematoma, esquinços, blaus i contusions. Les mateixes propietats hemolítiques té l’extracte fluid. Més dubtosa és la tradició d’aplicar-lo fresc i ratllat en les zones afectades de reumatisme o ciàtica, sobre les quals produeix una gran rubefacció i irritacions indesitjables. A França una de les seves denominacions és herbe aux femmes battues, que significa ‘planta per a dones colpejades’. Ja veieu que, fins i tot en la botànica, el masclisme ha deixat la seva empremta.

Beatamaria: el reial segell de Salomó

Beatamaria.

La beatamaria (Polygonatum officinale) és una planta herbàcia de la família dels lliris que posseeix un rizoma carnós i amb nusos, cada un dels quals marca un cicle vital. Es coneix també amb el nom de segell de Salomó, fent referència precisament a aquesta marca arrodonida que queda en el rizoma quan, en arribar la tardor, s’asseca la tija aèria. Aquesta és rígida i angulosa, de mig metre aproximadament, amb fulles ovalades de nerviació remarcada, disposades en dues files a banda i banda. De les axil·les de les fulles pengen les flors blanques, que tenen un tub acabat en sis puntes. El fruit és una boleta negrosa i molt verinosa, que pot provocar greus intoxicacions en cas de ser ingerida. És una planta escassa, que creix en indrets boscosos i força humits. Apareix ací i allà a les muntanyes de Prades i als Ports de Tortosa-Beseit.

En medicina popular s’utilitza la cocció del rizoma com a digestiva i per calmar els dolors intestinals. També s’ha utilitzat per combatre les diabetis d’origen alimentari. Un ús també remarcable és el de fer cataplasmes amb la pasta del rizoma aixafat i aplicat sobre contusions, blaus, nyanyos, taques de la pell... De fet, també té aplicacions en cosmètica per produir locions de bellesa i per a afeccions de la pell. Als Ports es prepara un licor de beatamaria per a digestions pesades i mals de ventre.

Didaleres: el cor a vida o mort

Didalera.

Amb el nom de didaleres es designen a Catalunya tres espècies que es caracteritzen per aixecar uns ramells alts i preciosos de flors en forma de didals. Les de la didalera pròpiament dita (Digitalis purpurea) són grans i rosades, les de la didalera groga (Digitalis lutea) són grogues i més petites i les de la didalera negra o corrigia (Digitalis obscura) són ataronjades. D’aquestes tres didaleres, la primera es troba més cap al Pirineu, la groga es localitza en algunes barrancades humides de les muntanyes de Prades i la tercera es troba en les serres calcàries de ponent i del sud, com les del Pradell, els Ports, etc. Cal dir que totes són d’una gran bellesa.

Les didaleres contenen una sèrie de substàncies molt tòxiques, com la digitoxina, digitalina, digitoxigenina, digoxina… Aquestes substàncies tenen efectes cardiotònics sobre el cor, per la qual cosa han estat emprades per la indústria farmacèutica per obtenir medicaments en cas d’insuficiència circulatòria aguda, taquicàrdies, etc. No cal dir que només una estricta regulació mèdica i farmacològica pot determinar les dosis adequades i que utilitzar a nivell intern qualsevol de les tres didaleres és pràcticament jugar amb la mort. La seva toxicitat es tradueix en vòmits, afecció cardíaca, arítmies, trastorns neuronals, convulsions… La didalera negra, coneguda també com a corrigia, escorrocia o manxiuleta, és la més freqüent a les nostres comarques. Té usos populars i remeiers en veterinària mitjançant aplicacions externes sobre la pell. Són nombrosos els pobles de les comarques del sud i del País Valencià que la citen per curar ferides, gangrenes, llagues, contusions, tinya… aplicant compreses de la seva cocció tant a animals com a persones.

Herba gatera: alegria per a gats i persones

Mata d’herba gatera.

La nepta o herba gatera (Nepeta cataria) és una herbàcia que, per la forma i l’olor de les fulles i flors, recorda vagament la menta, però les fulles són més amples i triangulars i l’aroma menys delicada. S’escampa fàcilment a través dels seus rizomes. Les flors formen llargues espigues, amb petites corol·les labiades de color púrpura i blanc. Quan es refrega amb les mans escampa una olor aspra i forta, una mica mentolada. Aquesta olor té la particularitat d’exercir sobre els gats una atracció irresistible que els incita a refregar-s’hi amb sensacions gairebé orgàsmiques. Apareix de forma erràtica, enmig de runes, murs de castells, pobles abandonats, entorns de monestirs… potser escapada d’antigues masies i jardins monàstics on la seva presència estava assegurada. No és una planta autòctona, ja que procedeix de la Mediterrània oriental.

Mentre que els rizomes tenien fama de provocar excitació i fúria si eren mastegats, la infusió de les fulles i flors ha estat considerada gairebé com una panacea. «La nepta tot mal repta», diu el refrany. Serveix per calmar el nerviosisme i l’insomni. També forma part de preparacions per combatre la tos i la bronquitis. Cura el mal de ventre i la diarrea i es pot utilitzar per calmar els espasmes intestinals dels infants. També serveix per provocar la regla i alleujar les menstruacions doloroses. Se’n fan coccions per rentar ferides i llagues. Gats contents, amos i mestresses contents, què més es pot demanar?

Saüc pudent: per a les contusions i dolors

Mata de saüc pudent.

Es tracta d’una planta herbàcia de llargs rizomes que rebrota cada any tot formant tiges altes i robustes que aixequen al capdamunt amples corimbes de flors blanques. Les fulles són grans i compostes i desprenen una olor forta. A finals d’estiu, apareixen els fruits, unes baies negres que deixen anar un suc vermellós que va ser utilitzat com a colorant en l’antiguitat. El nom de saüc pudent fa referència a les semblances que té amb el saüc normal, tant per les fulles, les flors o els fruits. Per això és important distingir-los ja que el pudent no està exempt de toxicitat. Cal tenir en compte, per aclarir dubtes, que el benaurat saüc és un arbre o arbust de troncs llenyosos, mentre que el saüc pudent només té tiges herbàcies i rígides que moren cada any i desprèn una olor més aviat desagradable. És una planta que a les nostres comarques creix en sòls fèrtils i humits, més aviat argilosos, prop de pobles de muntanya, de rierols, de fonts, de marges de camins.

A nivell extern, les fulles són cicatritzants i desinflamatòries i resulten un remei d’emergència en cas de contusions, esquinços, cremades, llagues, mossegades d’animals. Es xafen i s’apliquen en forma de cataplasma sobre la zona afectada. També es poden coure en aigua i aplicar a llagues i ferides. Igualment se’n pot fer un ungüent amb oli i cera, per a inflamacions, dolors, gota, etc. Els fruits són tòxics i per això és important no confondre’ls amb els del saüc ver, que tenen meravelloses propietats medicinals. A nivell intern, la cocció de fulles i arrels és purgant. En temps en què no existien els insecticides, s’arruixaven les habitacions amb el líquid de la cocció de fulles de saüc pudent per eliminar mosques i altres insectes.

Fruits de saüc.

Esbarzer: molt més que móres

Móres.

Qui no s’ha embolicat i punxat alguna vegada amb les traïdores tiges d’un esbarzer (Rubus fruticosus), la típica liana mediterrània de bardisses, marges de bosc i de riu, vores de camins i conreus abandonats? En qualsevol indret amb certa humitat i ombra, l’esbarzer intentarà ocupar els espais lliures, arrossegant-se per terra, grimpant per les branques d’altres arbres, ocupant marges i parets de masos abandonats. Malgrat el comprensible odi que desperta en els pagesos que s’han de barallar amb les seves indomables tiges, la seva utilitat en l’ecosistema mediterrani és enorme, ja que conforma espais protegits i de difícil accés on podran fer nius els ocells i caus els mamífers. A la tardor, a més, els oferirà generosament una gran abundor de fruits, de gran importància per a la seva subsistència i les seves migracions.

Les aplicacions remeieres per als humans comencen en els fruits, que podem menjar frescos i turgents de la pròpia planta, però també en forma de melmelades, sucs i confitures. Les propietats antioxidants dels fruitets de colors liles i blaus estan més que demostrades. Per altra banda, les fulles es poden prendre en infusió, la qual agafa un gust lleugerament amarg que recorda algun tipus de te. És una preparació que pot servir de complement als diabètics per controlar els nivells de sucre i també per a curar la diarrea pel seu caràcter astringent. La seva cocció serveix per fer gargarismes contra les angines, genives sagnants o llagues bucals. I tot plegat, sense oblidar que els brots tendres d’esbarzer es poden menjar com espàrrecs, una mica pelats, arrebossats i fregits.

Arítjol: depuratiu i refrescant

Baies d'arítjol.

L’arítjol (Smilax aspera) és una liana espinescent molt abundant en els nostres boscos i bardisses. Les fulles, en forma de cor, estan eriçades de punxetes, igual que les tiges sarmentoses i volubles. En els racons on es desenvolupa, es fa difícil de passar i seria estrany que els agosarats no acabessin enredant-se i punxant-se entre les seves primes i caòtiques teranyines. Les flors són blanques i minúscules, surten en grups i floreixen a l’hivern, tot omplint l’ambient d’un perfum penetrant i dolç, difícil de situar a causa de la insignificança de les corol·les. Els fruits són raïms de baies, primer vermelles i en la maduresa gairebé negres.

La part més utilitzada de la planta ha estat el rizoma, que es considera diürètic, sudorífic i depuratiu. La seva cocció es beu en casos d’artritis, gota i afeccions diverses del ronyó o de la pell. En temps antics s’havia utilitzat també contra la sífilis, però amb efectes més que dubtosos. Algunes confusions de les seves aplicacions medicinals provenen del fet d’estar emparentada amb espècies exòtiques molt més potents i efectives, respecte de les quals el nostre arítjol autòcton és molt menys eficaç. Els fruits, però sobretot els d’una espècie americana, han estat utilitzats per fer begudes refrescants, a les quals dóna un toc àcid i particular. El nom castellà de zarzaparrilla es refereix tant a aquesta beguda com al nom de l’arbust.

Pensaments de camp: delicats i depuratius

Flor de pensament silvestre.

Tots coneixeu els pensaments, aquestes flors que comprem a la primavera en botigues i centres de jardineria per ornamentar les nostres terrasses i balcons. Potser ignoreu, tanmateix, que procedeixen d’un pensament silvestre del qual a les nostres comarques tenim una varietat (Viola tricolor ssp. arvensis). Aquest pensament de camp té les fulles i les flors més petites que els de jardí, una alçada d’un pam aproximadament, fulles ovalades i serrades i unes floretes de cinc pètals amb gran diversitat de colors (groc, blanc, lila i violeta). La forma de papallona que adopta la corol·la i les ratlles i matisos amb què els colors es degraden donen a la planta una gran delicadesa estètica.

Els pensaments de camp es fan en prats i herbassars muntanyencs i també en camps de cereals. Cal recol·lectar la planta sencera ben de matí i assecar-la amb rapidesa, a l’ombra i amb bona ventilació. La seva infusió és depurativa, astringent i cicatritzant. Serveix per curar èczemes, grans, herpes, psoriasi i altres malalties de la pell. A més de prendre-la per via interna, es pot sucar una compresa i aplicar-la sobre la zona malalta. L’únic efecte secundari, si se’n pren en gran quantitat, és que provoca en l’orina una olor una mica desagradable.

Savina: la solució abortiva de la nova llei?

Fruits de savina.

La savina que es fa al nostre territori (Juniperus phoenicea) té les fulles semblant a les d’un xiprer, però els seus fruits o gàlbuls són més petits i de color vermellós. Encara que pot convertir-se en un arbret, el port general és arbustiu i apareix disseminada en sòls pobres i secs. En serres com el Montsant es doblega i s’encongeix sobre els lloms calcaris i esquitxa el blanc de la roca de taques d’un verd molt fosc. A vegades, com a les costes de Tarragona, arriba a conformar masses boscoses de certa entitat i amb una alçada d’uns cinc metres.

La savina, ara que tothom està que trina amb la llei Gallardon, podria convertir-se en l’alternativa de l’avortament terapèutic digne. Potser hi ha qui vol tornar a les èpoques primitives en què les dones es prenien qualsevol cosa per interrompre una gestació no desitjada. En aquest sentit, la savina compliria tots els requisits: «les dones utilitzen aquest remei per avortar i solen pagar la pena de la seva detestable culpa, perquè quasi sempre exciten tan horrible flux de sang que es converteixen en tomba del fill a qui van intentar treure la vida». Frases que pertanyen a un text antic podrien incloure’s ara en el text de la nova llei. A part d’aquest ús perillosíssim, els fruitets de la savina han estat objecte de pràctiques esotèriques ben curioses: eliminar les berrugues del cos. Les referències existeixen en pobles ben diversos, especialment del País Valencià, i solen coincidir en una pràctica ritual: agafar tants gàlbuls de savina com berrugues, amagar-los sota una pedra en algun camí per on no s’hagi de tornar a passar i deixar que mentre els gàlbuls s’assequin ho facin igualment les indesitjables berrugues.

Herba queixalera: l’herba de les bruixes

Flor de queixalera.

La queixalera (Hyoscyamus niger) té una gran diversitat de noms a les nostres comarques: herba del mal de queixal, tabac de paret, tabac bord, esquelleta. És una herbàcia robusta i tota peluda, de més de mig metre d’alçada, amb fulles gruixudes i retallades en dents amples i triangulars. Les flors surten als extrems de les tiges i tenen també molta borra en el calze. La corol·la és grogosa i forma un embut que s’obre cap a l’exterior en cinc pètals arrodonits; dins la gola de l’embut el color és fosc i violaci. Els fruits que guarden les llavors formen unes càpsules seques protegides pel calze persistent i una tapa dura en la part superior, tot plegat com una mena d’esquelletes. És una herba que necessita sòls molt nitrogenats i humits, per la qual cosa sol créixer en poblacions rurals de muntanya, prop de masos i corrals, entre marges i runes on hi hagi abundància de fems i orins.

Les fulles i llavors de la queixalera produeixen efectes singulars que no estan exempts de toxicitat. Per una banda, provoquen la dilatació de la pupil·la i alteren de forma molt irregular la pressió de la sang. Per altra banda, actuen sobre el sistema nerviós i el cervell provocant sensacions hipnòtiques i d’ingravidesa, les mateixes que podrien tenir unes bruixes pujant cap al cel amb una escombra. És una planta calmant i sedant, per la qual cosa s’emprava en malalties com el Parkinson, tremolors i insomni. El fum de les llavors enceses té propietats analgèsiques que, com tants noms populars indiquen, el feien eficaç per als mals de queixal. Les fulles enrotllades com el tabac (un altre nom popular) servien per fer cigarrets antiasmàtics. A nivell extern, es feien ungüents contra els dolors, neuràlgies, morenes i per produir efectes narcòtics. De fet, aquesta herba, juntament amb la belladona, l’estramoni i la mandràgora, és una de les plantes més utilitzades en la bruixeria popular per elaborar verins, filtres d’amor, begudes màgiques i ungüents al·lucinatoris.

Agrimònia: per a la gola

Mata d'agrimònia.

L’agrimònia (Agrimonia eupatoria) és una herbàcia perenne que creix a les vores de prats, camins, bardisses —sempre en ambients frescos i una mica humits. No és una planta gaire abundant i cal cercar l’indret adequat. Forma una roseta basal de fulles compostes, tovetes, una mica semblants a les del roser o la servera (a la Conca de Barberà li diuen serverina), amb 7/9 folíols dentats, que són blanquinosos i peludets pel revers. Als mesos de juliol i agost, brota de la base una tija llarga i prima, amb fulles esparses i espigues erectes plenes de petites flors, amb cinc pètals de color groc.

La cocció amb mel de les fulles i sumitats florides és astringent i desinflamatòria. Resulta molt indicada per a les malalties de la gola, com faringitis, afonia, angines, etc. Els gargarismes amb el líquid resultant són de gran utilitat per a aquelles persones que, a causa de la seva professió, forcen molt la veu, com mestres i cantants. La cocció també es pot aplicar per rentar llagues i ferides i la seva infusió és molt recomanable en cas de diarrea i afeccions intestinals.

Flors d'agrimònia.