Didalera.
Amb el nom de
didaleres es designen a
Catalunya tres espècies que es caracteritzen per aixecar uns
ramells alts i preciosos de flors en forma de didals. Les de la didalera
pròpiament dita (Digitalis purpurea) són grans i rosades, les de la didalera
groga (Digitalis lutea) són grogues i més petites i les de la didalera negra o
corrigia (Digitalis obscura) són ataronjades. D’aquestes tres didaleres, la
primera es troba més cap al Pirineu, la groga es localitza en algunes
barrancades humides de les muntanyes de Prades i la tercera es troba en les
serres calcàries de ponent i del sud, com les del Pradell, els Ports, etc. Cal
dir que totes són d’una gran bellesa.
Les didaleres contenen una
sèrie de substàncies molt tòxiques, com la digitoxina, digitalina,
digitoxigenina, digoxina… Aquestes substàncies tenen efectes cardiotònics sobre
el cor, per la qual cosa han estat emprades per la indústria farmacèutica per
obtenir medicaments en cas d’insuficiència circulatòria aguda, taquicàrdies, etc.
No cal dir que només una estricta regulació mèdica i farmacològica pot
determinar les dosis adequades i que utilitzar a nivell intern qualsevol de les
tres didaleres és pràcticament jugar amb la mort. La seva toxicitat es tradueix en vòmits,
afecció cardíaca, arítmies, trastorns neuronals, convulsions… La didalera
negra, coneguda també com a corrigia, escorrocia o manxiuleta, és la més
freqüent a les nostres comarques. Té usos populars i remeiers en veterinària
mitjançant aplicacions externes sobre la pell. Són nombrosos els pobles de les comarques
del sud i del País Valencià que la citen per curar ferides, gangrenes, llagues,
contusions, tinya… aplicant compreses de la seva cocció tant a animals com a
persones.
