Fumària per al fetge

Flor de la fumària.

La fumària (Fumaria officinalis) formaria part d’aquest menyspreat món de les “males herbes” on els herbicides fan injustament estralls. És una herba que té molts noms populars: gallgalleret, angelets, julivert bord… És una planta molt fullosa, sense pèls, de port humil i flexible. Les fulles són tendres i molt retallades, d’on prové el nom de julivert bord. Les floretes, amb quatre pètals estrets i ajuntats, formen sobre el verd esquitxos de color rosa, semblants a petits peuets. És una herba molt comú a les nostres comarques, pròpia dels camps de regadiu, de les vores ombrívoles de camins i marges, sempre en ambients humanitzats i una mica frescos.

La fumària és una herbàcia amarga, molt adequada en les cures depuratives de primavera. Es recomana per estimular el fetge i la secreció de bilis, en la prevenció de càlculs biliars i en digestions pesades. El seu caràcter depuratiu ajuda en el tractament d’al·lèrgies i afeccions de la pell (acne, èczemes, psoriasi), aplicada en forma de compreses i consumida en forma d’infusions. També es pot prendre en forma de suc, liquant-la amb altres herbes de característiques remeieres semblants: dent de lleó, enciam, xicoira, créixens… Amb una mica de sucre o mel, el gust es fa més acceptable i la barreja es pot conservar millor. És un remei de temporada i convé no allargar el període de consum, ja que, en dosis altes, pot provocar algun efecte secundari.

Fonoll marí: un suculent aperitiu

Mata de fonoll marí.

El fonoll marí (Crithmum maritimum) és una herba crassa i halòfila, d’un parell de pams, amb les arrels ben arrapades a les esquerdes de la roca, que creix en els penya-segats calcaris del nostre litoral. Les plantes crasses són aquelles que tenen fulles i tiges carnoses, grosses i plenes de suc. Les halòfiles són aquelles que tenen apetència pels ambients salabrosos i que gràcies a un eficaç sistema d’osmosi, acumulen sal en els seus teixits per evitar que l’ambient salí on es desenvolupen les acabi assecant. Amb aquestes característiques, el fonoll marí assoleix un gust molt particular, una mica salat, una mica anisat, una mica amargant, que no deixa indiferent a qui el tasta. A finals d’estiu, els peduncles florals aixequen uns paraigüets d’una vintena de radis, amb petites flors groguenques.

És una planta que acumula sals minerals marines de gran valor per a la salut, com el iode i el brom, essències aromàtiques i vitamina C. En èpoques amb manca de fruita i en oficis com el de mariner, el seu consum era útil per evitar l’escorbut, malaltia provocada per un dèficit de vitamina C. Els bocins de fulles i tiges fresques es poden consumir en aquesta mena d’amanides variades que tan feliçment s’han posat de moda (amb créixens, ruques, canonges, endívies…). Adobades en sal i vinagre poden acompanyar els cogombrets per fer un exòtic aperitiu. En alguns pobles es posen al seitó en salmorra i a les olives, per donar-los el seu especial aroma anisat, tal com es fa amb la farigola o la sajolida. Consumit de qualsevol d’aquestes maneres, el fonoll marí és aperitiu, tònic, mineralitzant i diürètic.

Verdolaga: una senyora amanida

Verdolaga.

La verdolaga (Portulaca oleracea) és una “mala herba” que s’escampa pels horts cap a finals d’estiu, cobreix el terra amb les seves tiges esteses, plenes de fulles carnoses, sense pèls i que deixen anar un suc gelatinós si es premen amb els dits. És una planta anual, procedent de l’Orient i que s’ha reproduït incontroladament en el nostre país gràcies a les nombroses llavoretes que cada petita flor és capaç de produir. Tinguda pels pagesos en poca estima per la competència que provoca sobre les plantes conreades en regadiu, ha perdut el prestigi d’antany que fins i tot li valgué apel·latius tan pomposos com enciam de senyor, fent referència al seu valor alimentari. És una llàstima que ara que s’han posat tant de moda altres plantes silvestres com els créixens o les ruques, aquesta encara hagi d’esperar a rebre l’atenció dels cuiners famosos per incorporar-la a les vistoses amanides de la nova cuina.

La verdolaga es pot menjar en amanida o en minestra i resulta una font important de vitamina C, lleugerament laxant, depurativa, diürètica i calmant de les irritacions de les vies urinàries. S’utilitzava també a nivell extern en forma d’emplastre contra les inflamacions i dolors de cap, ulls i altres parts, formant part de receptes complexes com l’ungüent de carbassa per refrescar i calmar les inflamacions.

Glinxot: per a la depuració primaveral

Mata de glinxot o créixens.

El glinxot o créixens de cavall (Veronica beccabunga i Veronica anagallis) són dos noms que s’utilitzen en algunes poblacions de les nostres comarques per referir-se a dues herbàcies aquàtiques, de fulles oposades, dentades i tendres que arrelen en els substrats fangosos dels nostres rius i rierols poc profunds. Les seves tiges es mantenen una mica decantades per sobre de l’aigua, mentre que dels nusos submergits broten les arrels. En els nusos superiors s’aparellen les fulles i sobresurten ramets de petites flors blaves i delicades de quatre pètals, que van suggerir a l’imaginari popular un rostre difús com el del llenç de la Verònica de la Passió de Crist.

Les dues veròniques citades tenen tantes semblances morfològiques i remeieres que resulta banal capficar-se en la seva diferenciació. Totes dues acompanyen una llarga llista de plantetes que resulten delicioses a la primavera per preparar amanides depuratives i diürètiques que ens forneixin vitamina C i ens netegin la sang, els ronyons, el fetge i la pell de les toxines acumulades durant l’hivern: fulletes de glinxots, créixens, dolceta, herba dels canonges, dent de lleó, ruques, colitxos…, una fresca i silvestre verdor que podem acolorir i perfumar amb pètals de caputxina, calèndula, violeta o borratja. Salut i bon profit!

Dent de lleó: una amanida depurativa

Fulles de dent de lleó.

La dent de lleó és el nom genèric amb què es coneixen diverses espècies afins al Taraxacum officinale. En general, totes presenten unes fulles basals llargues, llustroses, sense pèls i amb dents irregulars (d’on ve el nom). Al mig de les fulles broten uns llargs peduncles on s’insereixen uns capítols florals grans i vistosos, completament grocs, que es convertiran posteriorment en els típics angelets, una munió de llavors enganxades a pèls fins, conformant una mena de globet que es dispersa amb la clàssica bufada dels infants. Abunda sobretot en els prats i camps abandonats que tinguin una certa humitat; a les nostres comarques es troba més aviat en zones muntanyoses o prop de rius.

El nom de pixallits, amb què també és coneguda aquesta planta, ja orienta sobre la seva funcionalitat i les virtuts que se li atribueixen: diürètica, depurativa, aperitiva i tònica. La cocció de les fulles o, millor, el consum cru en amanides o sucs tonifica el fetge i la producció de bilis, millora l’astènia primaveral i aporta vitamines A (més que la pastanaga) i C, «purifica» de toxines l’aparell circulatori i l’aparell digestiu, neteja l’aparell urinari, desintoxica la pell d’impureses i en millora les afeccions, alleuja les crisis de gota, reumatisme i urea. La primavera és el millor moment per aportar el seu toc amarg a les modernes i sanes amanides, combinant-la amb créixens, ruques, herba dels canonges, enciams, etc.

Créixems: mineralitzants i vitamínics

Créixens.

Els créixems (Nasturtium officinale) són fàcils d’aconseguir avui dia en qualsevol botiga ben assortida de verdures on probablement la anormalització lingüística del país els catalogarà amb el nom més conegut de berros. Tot i així, val la pena ressaltar que és una planta ben autòctona, amb noms també autòctons com clenxes o glinxes, que es pot trobar en rius i rierols de les nostres comarques, en indrets en què l’aigua quedi una mica estancada, poc fonda i amb una certa aportació de matèria orgànica no contaminant. Les fulles compostes, amb folíols ovalats i carnosos de gust picant, van brotant de tiges llargues i horitzontals, una mica submergides i arrelades a l’aigua. Les flors són importants de conèixer: crucíferes, amb quatre pètals blancs petits i agrupades en inflorescències que van estirant bajoquetes al llarg de la tija. Aquest detall i la picantor de les fulles ens pot permetre distingir-les d’altres plantes aquàtiques que comparteixen ecosistema i els noms de les quals ja adverteixen que no és or tot el que lluu: créixens de cavall, créixens bords i clenxots.

Els créixems són un deliciós aperitiu en amanides, però, a més, aporten vitamines C, B i A i minerals com el calci o el ferro en quantitats molt superiors a la major part de verdures i hortalisses habituals. Aquesta qualitat alimentària aconsella el seu consum en tractaments depuratius i tònics del fetge i de la pell, en la convalescència o en la prevenció de malalties, en anèmies, etc.