Gatmaimó: per a qualsevol contusió

Fruit del gatmaimó.

El gatmaimó (Tamus communis) és una enfiladissa prima i herbàcia que es doblega a l’entorn de branques i troncs a la recerca de la llum que li tapen els boscatges i barrancs ombrívols on acostuma a viure. S’asseca a l’hivern i rebrota amb força cada primavera del seu gros rizoma subterrani. Les fulles en forma de cor recorden les de l’arítjol, però el gatmaimó no té punxes. Les floretes són minúscules i unisexuals, amb estams i pistils en plantes diferents. Els fruits formen grups de boletes amb un atractiu i brillant vermell que recorda les groselles. Tanmateix, són verinosos i produeixen vòmits, diarrea i afeccions neurològiques. Com altres baies d’aquest estil i color (grèvol, galzeran, teix, gerds, arç blanc, arboç) són un aliment molt important per als ocells de bosc, però els humans hem d’anar amb compte a reconèixer-les exactament per evitar intoxicacions.

La part medicinal del gatmaimó és el rizoma: gruixut, carnós, com un gran nap, negre de fora i blanquinós de dintre. És tòxic per via interna. Aquest rizoma es tritura i es cou, la pasta resultant es xafa i s’aplica com un cataplasma sobre els cops amb hematoma, esquinços, blaus i contusions. Les mateixes propietats hemolítiques té l’extracte fluid. Més dubtosa és la tradició d’aplicar-lo fresc i ratllat en les zones afectades de reumatisme o ciàtica, sobre les quals produeix una gran rubefacció i irritacions indesitjables. A França una de les seves denominacions és herbe aux femmes battues, que significa ‘planta per a dones colpejades’. Ja veieu que, fins i tot en la botànica, el masclisme ha deixat la seva empremta.

Teix: mira’m i no em toquis

Fruits del teix.

El teix (Taxus baccata) és un arbre de gran importància ecològica en els nostres boscos a causa del seu escàs nombre, tant per la tala abusiva de què fou objecte en altre temps com pels seus especials requeriments ambientals: sòls calcaris, humitat suficient, altures mitjanes, barrancs i vessants ombrívols, manca de gelades primaverals… Tot plegat, la seva presència resulta tan bella i escadussera que ha donat lloc a nombrosos topònims (Font del Teix, Coll de la Teixeta…). I és que la teixeda, amb el seu verd fort i llustrós, branques i fulles que recorden els avets, apareix sempre com una comunitat misteriosa, com una singularitat aliena, enmig de les monòtones pinedes i alzinars mediterranis. Contemplar els pocs teixos centenaris que encara queden en punts concrets del Montsant o de les serres de Prades és com obrir una finestra a un passat boirós i llunyà. Cal no oblidar que a Catalunya, el teix és una planta protegida legalment.

El teix té exemplars masculins i femenins, i aquests són els que conformen una mena de fruitets vermellosos que protegeixen la llavor. A nivell medicinal, les fulles, l’escorça i les llavors contenen una substància molt tòxica per als éssers humans i alguns animals, la taxina, que actua de forma dràstica sobre el cor i el sistema nerviós. En canvi, la càpsula vermella que envolta la llavor és comestible i pectoral, però, francament, seria un gran benefici per a la fauna i per a la nostra pròpia tranquil·litat, deixar-la en exclusiva per al gaudi dels ocells i mamífers, que saben que no els afecta. Cal dir, no obstant això, que s’han realitzat estudis amb components químics del teix que han comprovat la seva activitat sobre determinats càncers.