Apegalosa: per depurar i desinflamar

Apegalosa (Galium aparine).

L’apegalosa (Galium aparine) és una herba que durant la primavera és fàcil de veure com s’estén per horts, conreus, marges de camins, bardisses… indrets amb una certa presència d’ombra, humitat i matèria orgànica. Té unes tiges molt llargues, primes i flexibles, amb uns ganxets que en recobreixen les vores cantelludes. Les fulles són lanceolades i estretes, també amb pèls ganxuts, i formen verticils de 6-8 en els nusos de la tija. Les flors són blanques i molt petites, imperceptibles gairebé, que es converteixen en uns fruitets també pilosos. No cal dir que tota l’estratègia de la planta s’enfoca a enredar-se i adherir-se a arbres, arbustos i qualsevol ésser viu que s’hi apropi.

L’apegalosa, fresca o seca, serveix per millorar la circulació i el sistema limfàtic, actua com a desinflamatòria, depurativa i diürètica. Dues o tres tasses d’infusió al dia ajuden en el tractament intern d’edemes, contusions amb inflamació, amigdalitis i problemes de circulació. El suc fresc, aplicat en cas de ferides o hemorràgies nasals, atura la sortida de sang i ajuda a cicatritzar.

Herba fetgera: per al fetge?

Herba fetgera (Hepatica nobilis).

L’herba fetgera (Hepatica nobilis) és una de les primeres plantes que floreixen en les obagues dels nostres boscos, tan bon punt comencen a finir els freds més extremats de l’hivern. Resulta fascinant l’espectacle de les seves flors vistose, erectes però gràcils, de sis a nou pètals blancs o d’un blau lilós, seguint la vorera de qualsevol sender encara remullat, de bon matí, per les gotes de rosada o els cristallets de gebre. Les fulles de tres lòbuls marcats, aguantades per llargs pecíols basals, prenen a la tardor una coloració rogenca, semblant precisament a la del fetge.

Aquesta semblança hepàtica va portar durant segles a considerar aquesta herba com un bon remei per a les malalties del fetge. La teoria dels senyals, imperant a l’edat mitjana, que atribuïa les virtuts a les plantes segons els senyals providencials (semblances morfològiques) que la divinitat anava deixant en aquelles per a guia i orientació de la ignorància humana, va contribuir a aquesta i moltes altres confusions. A part del seu caràcter mitjanament astringent i de la seva pura bellesa, no sembla que avui dia l’empirisme hagi corroborat cap dels suposats beneficis hepàtics d’aquesta popular planta; més aviat és de lamentar una certa toxicitat, sobretot si es consumeix fresca.

Romaní: tònic i revitalitzant

Mata de romaní.

El romer o romaní (Rosmarinus officinalis) és l’arbust aromàtic mediterrani per excel·lència, tan conegut per tothom que la descripció gairebé sobra. Al·ludirem per tant a algunes fórmules de l’antiguitat que ja es feien ressò de les seves virtuts, per exemple l’elixir de joventut anomenat Aigua de la Reina d’Hongria, un destil·lat del segle xvi fet amb les alcoholatures de romaní, espígol i poniol, al qual es van atribuir grans propietats cosmètiques. De la tradició grega i aràbiga prové l’ungüent balsàmic de flors de romer i oli d’oliva, recomanat especialment contra els dolors musculars i les llagues.

La infusió de fulles i flors de romaní té propietats tòniques i estimulants dels òrgans del cos, així per via interna és útil contra l’astènia, l’esgotament, la depressió, la pèrdua de memòria, problemes de fetge, la manca d’estímul sexual… També forma part de locions per tonificar el cabell, els músculs i la pell. En algunes zones es recomana per rebaixar la pressió de la sang, però aquesta propietat és més que dubtosa i, fins i tot, podria servir just per al contrari.

Orquídies: la força de la bellesa

Orquídia.

Acostumats a l’exuberància de les orquídies exòtiques que d’uns anys ençà han proliferat en floristeries i centres de jardineria, poca gent és conscient que a Catalunya existeixen unes vuitanta espècies de la mateixa família. Més discretes i arrelades a la terra que les seves altives i arborícoles parentes tropicals, les nostres petites orquídies no deixen de produir esclats de color enmig dels prats i dels boscos, quan es produeix la seva efímera floració en els mesos primaverals. Solen mesurar un pam o dos, amb una tija ben erecta que aguanta les delicades flors i que s’aixeca d’una roseta de fulles enteres, d’un verd brillant, a vegades maculat de taques fosques. Les flors tenen tres sèpals, dos pètals laterals i un de central més ample i espectacular on s’inclouen els òrgans reproductors, tot conformant una hàbil estratègia per acollir insectes pol·linitzadors ben específics. Les del gènere Orchys solen formar denses inflorescències i són més petites. Les del gènere Ophrys són més grans i adopten un característic aspecte d’abella o d’insecte pelut.

La raó de presentar les orquídies en aquest recull de plantes remeieres obeeix a una mera curiositat etnogràfica i morfològica. La paraula orquídia procedeix d’un mot grec que significa testicle. Això es deu a la presència de dos petits tubercles globulars en la base de la major part de les espècies. La semblança amb els famosos atributs masculins —amanit encara més pel fet que un dels tubercles és sempre més llustrós i vigorós que l’altre— produí en els antics el miratge dels “signes reveladors” i la suposició de miraculoses expectatives afrodisíaques. Res de l’altre món! —com sol passar ben sovint. La farina dels tubercles no és ni més ni menys alimentosa que la fècula de la patata. Més val, doncs, que busqueu el miracle en la deliciosa contemplació d’unes flors que, elles sí, són realment un miracle de bellesa.