Vesc: planta sagrada i antitumoral

Vesc.

El vesc (Viscum album) és la planta sagrada dels celtes, la que recollia la sacerdotessa Norma mentre dirigia a la Casta Diva les paraules rituals de purificació. Fou convertida després en ornament nadalenc pel fet de coincidir en aquestes festes la fructificació en els exemplars femenins de les baies blanques, viscoses i lluents. El vesc és una curiosa planta, unisexual, d’aspecte esfèric i fulles oposades i perennes, que parasita durant molts anys arbres com til·lers, àlbers, pomeres i altres; a l’entorn de les nostres comarques se n’ha detectat la presència més aviat sobre pins, especialment a la serra de Cardó i en algunes pinedes del Priorat, però mai de forma gaire abundant. Els tords i les merles solen actuar de dispersadors naturals en deixar les llavors excrementades sobre les rames dels arbres; curiosa forma de preparar la seva pròpia mort quan després aquests fruits, convertits en la pega del vesc, seran l’arma funesta en la prohibida (però permesa!) caça en barraca que es practica a les Terres de l’Ebre i al País Valencià.

Les fulles de vesc tenen virtuts hipotensores, antiespasmòdiques i diürètiques, i han estat utilitzades en cas d’arterioesclerosi, edema, pressió alta o reumatisme. També s’ha demostrat que alguns dels seus principis actius tenen efectivitat antitumoral, per la qual cosa s’han aplicat en tractaments oncològics. Tanmateix, sembla que aquestes propietats queden bastant inactivades per la via digestiva i que solament la via intravenosa dels seus extractes resulta eficaç. Tot i així, s’han de mantenir precaucions i evitar l’automedicació, ja que pot interferir amb altres medicaments i provocar efectes secundaris. Els fruits són molt tòxics i la ingestió de més de vint baies pot causar la mort.

Murtra per als constipats

Mata de murtra.

La murtra (Myrtus communis) és un arbust aromàtic de fulles petites, oposades i lanceolades. Tenen un color verd viu i llustrós i desprenen una agradable fragància quan es toquen amb les mans. Les flors són blanques, amb cinc pètals arrodonits i nombrosos estams groguencs. Els fruits són unes baies petites i negroses, de gust molt aspre i utilitzat a Còrsega per fer licors digestius. Es cria espontàniament en ambients secs i càlids, però ací i allà, de forma dispersa i aleatòria. Es pot trobar, per exemple, en els penya-segats calcaris de la nostra costa, en els marges d’alguns rius eixuts, en els serrets de la Roca de Mont-roig, etc.

La murtra ha estat una planta simbòlica des de temps molt antics: les corones dels poetes i dels herois, les ofrenes als morts, les garlandes de les núvies es feien amb les seves fulles. Aquestes posseeixen essències antisèptiques, balsàmiques i astringents. Ajuden a combatre els processos inflamatoris de les vies respiratòries: constipats, bronquitis, tos, sinusitis, etc. Es poden prendre en infusió, en forma de xarop o també en forma de bafs, com les fulles d’eucaliptus.

Morrons blancs per a la pell

Flors de morró.

Els morrons (Stellaria media), també anomenats picagallina o morrons de canari, són unes herbàcies que neixen ja a la tardor i perllonguen la seva vitalitat fins a principis d’estiu, donant lloc fins a cinc generacions en un any. Els noms vulgars ja designen la predilecció de moltes aus per les seves llavors i fulles. Són plantetes humils, baixetes, de tiges i fulles toves i tendres, i floretes blanques en forma d’estrella, amb cinc sèpals més grans que els petits pètals blancs i retallats. Cal no confondre-la amb els verinosos morrons blaus (Anagallis arvensis), els quals se’n diferencien clarament per les flors de colors blaus o carbasses.

Els morrons blancs viuen en ambients lligats als éssers humans, horts, sòls urbans, vores de camins, sempre que hi hagi una mica de frescor i certa garantia de nitrogen. Són astringents, cicatritzants i calmants. Se’n poden fer pomades i ungüents per als èczemes, furóncols i irritacions de la pell. També tenen virtuts expectorants per a la tos. Per altra banda, són plantes mineralitzants que es poden menjar en amanida o bullides com verdura.

Bedoll: per eliminar líquids

Bedoll.

El bedoll (Betula alba) és un arbre bellíssim, d’escorça d’un blanc pur, aspecte desmaiat, brancatge flexible i fullatge lleuger. Les fulles són dentades i triangulars, molt verdes i brillants a l’estiu, i d’un groc daurat a la tardor. Té flors masculines i femenines que pengen de forma semblant als estams dels nostres avellaners. No és un arbre propi dels boscos de les comarques mediterrànies sinó del Pirineu, però es veu en molts dels nostres pobles i ciutats com a element característic de parcs i jardins.

Les fulles dels bedolls tenen propietats diürètiques i antiinflamatòries. La seva infusió és útil en casos en què calgui augmentar l’eliminació de líquids o evitar-ne la retenció: cistitis i afeccions urinàries, gota, obesitat, hipertensió, edemes, etc. També ajuda a baixar les inflamacions de l’artritis i l’artrosi. D’altra banda, és un bon tònic capil·lar. No oblidem tampoc que la seva fusta clara és molt utilitzada en el mobiliari domèstic i que els branquillons flexibles serveixen per flagel·lar-se alguns afeccionats a la sauna.

Salicària: per a la diarrea

Mata de salicària.

Si mai aneu passejant per la vora del riu Gaià, o del Francolí, o del Brugent, i us criden l’atenció unes plantes altives amb uns grans ramells espigats de flors roses rodejades de papallones, d’una bellesa massa espectacular per a la nostra acostumada senzillesa mediterrània, vol dir que us trobeu probablement al davant de la salicària (Lythrum salicaria), una planta autòctona mereixedora de formar part de jardins anglesos, a part de dipositària de virtuts medicinals una mica oblidades.

Les seves summitats florides, amb fulles i flors, tenen propietats astringents i hemostàtiques. Serveixen, doncs, per estroncar fluixos incontinents del cos. En el cas de les hemorràgies i com un remei d’emergència, es pot utilitzar el suc fresc directament aplicat sobre els talls, ferides o ruptures capil·lars. En casos de diarrea, fins i tot en infants, es fan infusions de la planta, seca o fresca. Aquest líquid és també útil per rentar ferides i llagues, a fi de facilitar-ne la cicatrització.

Llúpol: unes flors sedants

Llúpol (Humulus lupulus).

El llúpol (Humulus lupulus) és una enfiladissa de tiges flexibles que pot arribar a enfilar-se fins a cinc o sis metres. Té unes fulles amples i palmades que recorden les dels ceps, de tres o cinc lòbuls, dentades i oposades. És una planta unisexual, la part masculina treu uns raïms insignificants de flors amb cinc estams mentre que la femenina és la que guarda el tresor medicinal, unes glàndules groguenques que impregnen les bràctees dels cons que amaguen els pistils. Aquesta planta creix en ambients frescos i humits, a les vores de barrancs i rius, com el Gaià o el Francolí.

Es recol·lecten els cons femenins, els quals s’utilitzen directament o bé són sacsats fins que solten les glàndules on hi ha l’essència remeiera. El llúpol és amarg i aromàtic, per la qual cosa ha estat aprofitat per a la fabricació de cervesa. També és sedant, lleugerament hipnòtic i diürètic, i es pren en infusió o en forma de tintura diluïda en casos d’insomni i nerviosisme. En alguns llocs hi ha el costum d’omplir els coixins amb els cons per aconseguir un dormir plàcid i sense malsons.

Blauet per als ulls

Flors de blauet.

Els blauets o blavets (Centaurea cyanus) són unes herbàcies fràgils, de tiges i fulles primes i piloses, que solament criden l’atenció quan, en la seva floració a partir del maig, alegren la monotonia dels camps de cereals i marges de camins amb esquitxos d’un blau viu i profund. De la mateixa família que les margarides i camamilles, aquestes humils i delicades plantes conformen capítols de diverses floretes amb pètals estrets i punxeguts. Cada vegada menys abundants a causa de la proliferació dels herbicides, els blavets i les roselles constituïen adés, amb els seus contrastats blaus i vermells, un espectacle estètic en les nostres contrades cerealístiques de l’interior (altiplans de Prades, Priorat, la Ribera, etc).

Els blavets són coneguts a França amb el significatiu nom de casse-lunette (trencaulleres) en clara referència a les seves propietats desinflamatòries sobre els ulls. Així, la cocció o la infusió de les flors s’ha aplicat tradicionalment en forma de compreses o banys oculars per mitigar la conjuntivitis, els ulls fatigats o irritats, els mussols o, fins i tot, la vista cansada. Hi ha qui opina que aquestes propietats són especialment aplicables a les persones amb ulls blaus i hi ha qui pretén veure en l’eficàcia dels blavets una discutible conseqüència de la teoria medieval dels signes, promoguda per l’aparença de centenars d’ullets blaus contemplant-nos enmig dels bladars verdosos o groguencs. De fet, en el nostre país hi ha nombroses plantes que tenen una major reputació oftalmològica: camamilla, calèndula, saüc, plantatge, etc.

Milfulles per als ferits

Planta de milfulles.

La milfulles (Achillea millefolium) és una herbàcia perenne, de tija dura i fulles compostes i molt dividides en estrets folíols. Les flors són petites i formen corimbes densos, tenen cinc o sis lígules blanques i la part central groguenca, com petites margarides. Té un gust una mica amargant que es transmet a les infusions. Així com al Pirineu és molt abundant en qualsevol prat, a les comarques del Camp és escassa i sols creix en herbassars humits, vores de riu i clarianes de bosc de les zones més fresques de les muntanyes de Prades.

La famosa planta d’Aquil·les va servir, segons la mitologia, a ell i als qui en coneixien les virtuts sagrades, per curar les ferides guerreres de prínceps i soldats, encara que no va poder aturar el mal causat per una fletxa enverinada sobre el turmell desemparat de l’heroi grec. Les propietats hemostàtiques, astringents, cicatritzants i antisèptiques la fan molt útil en el tractament extern de ferides, llagues i afeccions de la pell. També se’n pot prendre la infusió per rebaixar la pressió sanguínia i millorar la circulació en cas de varices, hemorroides, menstruació incontrolada, etc.

Corimbe de la milfulles.

Plantatge per a inflamacions i picades

Mata de plantatge.

De les diverses classes de plantatge, tots ells amb propietats medicinals semblants, el més interessant i efectiu és el plantatge gros (Plantago major). Aquest presenta una roseta de fulles basals, amples, ovalades i enteres, generalment amb set nervis ben marcats. De la base emergeixen unes espigues llargues i estretes de flors minúscules i desapercebudes, les quals es convertiran en petits fruits verdosos que són una llaminadura per als ocells granívors.

El plantatge és un magnífic astringent, cicatritzant i antiinflamatori, tant per via interna com externa. Convertit en ungüent o aplicant directament un cataplasma de les fulles xafades sobre picades, cremades, llagues i ferides, és un remei d’urgència de gran efectivitat. Les persones per a qui els mosquits senten especial predilecció n’haurien de tenir una petita parcel·la. La seva infusió ajuda a desinflamar els ulls, en cas d’irritacions i conjuntivitis. Per via interna, dues o tres tasses al dia desinflamen l’aparell digestiu i respiratori, en cas de bronquitis, diarrea, gastritis, etc.

Plantatge florit.

Malva: una planta calmant

Flor de la malva (Malva silvestris).

La malva (Malva silvestris) és una herba ben coneguda, que es fa en ambients humanitzats, vores de camins, conreus, escombraries, sòls nitrificats… Les fulles tenen llargs pecíols i són lobulades i una mica dentades. Les flors tenen cinc pètals amples i oberts, del típic color rosat-malva. És essencial guiar-se pel calze per no confondre’s amb altres espècies de la mateixa família: en el cas de la malva veritable, a sota dels cinc sèpals hi ha tres folíols molt estrets i més petits que els sèpals.

Les flors de malva són calmants de la tos; es prenen en infusió, soles o combinades amb altres flors pectorals, com les de rosella, violeta, borratja o blenera. També les fulles fresques, xafades amb oli, es poden aplicar en cataplasma per calmar la irritació de picades, en cremades, grans, furóncols, etc. Les fulles i brots tendres són comestibles i, antigament, es consumien com una verdura.