Melissa per als nervis i l’aparell digestiu

Fulles de melissa.

La melissa o tarongina (Melissa officinalis) és una herbàcia vivaç, amb rizomes, de mig metre d’alçada, que creix espontània en zones molt fresques i humides dels nostres boscos, barrancs i rierols. No és una planta molt freqüent en estat silvestre, però es pot adquirir en qualsevol centre de jardineria i plantar en un racó fresc i ombrívol del tros o jardí, on es desenvoluparà amb facilitat. Les fulles són ovades, dentades i oposades, amb un tacte tendre i fi, i amb una olor suau i allimonada. Les flors són petites, blanques i labiades.

La infusió de les fulles és antiespasmòdica, tònica, sedant i digestiva. És molt útil per als estómacs delicats, els mals de ventre, la indigestió, el vòmit i les flatulències. Resulta molt indicat per a aquelles persones a qui «se’ls posen els nervis a la panxa», tal com diu la parla popular. El seu caràcter sedant la fa molt recomanable per a les crisis nervioses, insomni, vertigen, ansietat, estrès, etc. Cal no oblidar que la seva essència és la base de la famosa aigua del Carme, reputada garantia de la població de segles anteriors contra les crisis histèriques. La melissa s’aprofita també en la composició de nombrosos licors estomacals (chartreuse, benedictí, ratafia, etc). Darrerament, la seva essència o la seva infusió s’ha utilitzat amb bons resultats per alleujar els efectes d’altres malalties, com els herpes o l’hipertiroïdisme.

Violeta per a la tos

Violetes.

En els boscos humits i en els racons ombrívols de les nostres comarques es fan diverses especies de violes, però la que s’anomena pròpiament violeta (Viola odorata) només es cria espontàniament en les comarques del nord de Catalunya. Tanmateix, són pocs els jardiners o masovers que no aprofiten alguna raconada per escampar aquesta planta baixa, reptant i de fàcil supervivència, que els sabrà recompensar amb el perfum delicat de les seves flors. La viola d’olor forma estolons llargs i fins amb els quals s’escampa fàcilment i necessita més ombra que aigua. Les fulles són ovalades i una mica en forma de cor. Als inicis de cada primavera s’aixequen les flors violeta sobre unes tiges primes i febles, i són de les primeres flors en obrir-se quan encara no hem abandonat l’hivern del tot. La penetrant i romàntica olor que desprenen ha convertit la seva essència, tot i el seu preu caríssim, en una de les preferides de la perfumeria.

La virtut més qualificada de la violeta és la de ser expectorant i calmant de la tos. Serveix per a afeccions que produeixen molta mucositat: grips, constipats, bronquitis, al·lèrgies ... S’aprofiten les flors i també els rizomes en forma d’infusió i també es pot preparar un xarop que es pot guardar per a les necessitats futures. Es pot combinar amb altres flors bèquiques, de propietats semblants, com la malva, la rosella, la blenera, la borratja i la primavera. La violeta ha estat relacionada des de l’antiguitat amb els rituals funeraris, però és també la flor consagrada a Afrodita, la deessa de l’amor. Mort i amor, en definitiva, que simbolitzen la relació de les violetes amb els amors impossibles i ocults. Impossible oblidar la famosa cançó de Cecilia que «... como siempre sin tarjeta, le mandaba un ramito de violetas»!

Saüc per desinflamar

Flor del saüquer.

El saüc o saüquer és un arbret d’escorça berrugosa i arrugada, plantat en horts i masos, però que a vegades es fa espontani en vores de rius i barrancs. Els branquillons nous són tous i fràgils, amb una medul·la blanca i flexible. Les fulles són oposades i compostes, amb cinc o set folíols dentats. Les flors formen grans corimbes en forma de paraigua aplanat, curulls de petites flors oloroses, amb cinc pètals blancs. Els fruits són unes baies de color negre violat, àcides i comestibles. És un arbre màgic, commemoratiu d’antigues tradicions, que es considera portador de bona sort i que no es pot destruir sense algun ritual de precaució.

Totes les parts del saüc són remeieres. La segona escorça, de color verd, serveix per elaborar ungüents per a les afeccions de la pell. Amb els fruits madurs es pot fer un xarop molt bo per desintoxicar els òrgans interns, útil per a la gota i el fetge, i darrerament comercialitzat en extracte per alleugerir i escurçar els símptomes de la grip. Quant a les flors, es cullen i s’assequen en un indret obac i ben ventilat. En les zones muntanyenques es recomana fer-ho en la diada màgica de Sant Joan, però a la plana del Camp la floració és molt més primerenca. Tenen propietats desinflamatòries reconegudes: en compresa tèbia la seva infusió s’aplica sobre els ulls cansats i la conjuntivitis i es poden beure dues o tres tasses per combatre les afeccions respiratòries, constipats, grip, bronquitis, febre, al·lèrgia,  etc. Fins i tot, en moltes contrades del país, hi ha el costum de consumir les flors arrebossades i fregides, igual que amb les flors del carabassó. En definitiva, una autèntica panacea que tothom hauria de plantar al seu tros.