Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris api. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris api. Mostrar tots els missatges

Galzeran per a la circulació

Fruit del galzeran.



El galzeran (Ruscus aculeatus) és una planta perenne típica dels alzinars obacs de les nostres muntanyes. Té una alçada de mig metre a un metre aproximadament. Les seves tiges rígides i verdes surten d’un rizoma que va serpentejant per sota terra. Sobre les tiges apareixen una mena de falses fulles que són, en realitat, tiges modificades, dures, en forma de llança i acabades en punxa. Al mig de la fulla-tija (fil·locladi) surt una flor blanca i insignificant que es convertirà en ple hivern en una bola vermella, brillant i vistosa. Aquest fruit nadalenc no és comestible, tot i que té poca toxicitat.


El rizoma és la part medicinal de la planta. S’ha de recollir a la tardor sense excés. Tot i que el galzeran no està protegit, cal evitar la seva sobreexplotació, ja que és un element important de l’ecologia de l’alzinar. El rizoma s’asseca a bocins petits i es prepara en forma de cocció. El líquid resultant activa la circulació venosa i és útil en tractaments contra les hemorroides, edemes i varices, per a la qual cosa es recepta també en forma de pomada. També es pren com a regulador menstrual per provocar la regla. Té una acció diürètica i serveix per combatre la gota o els càlculs renals. Un famós remei tradicional contra aquestes afeccions urinàries, anomenat xarop de les cinc arrels, es prepara amb les arrels i tiges subterrànies del fonoll, api, espàrrec, julivert i galzeran.






Api bord: aliment i medecina

Mata d'api bord.

L’api bord (Apium graveolens) és l’espècie silvestre que ha donat lloc a les hortalisses domèstiques conreades amb el nom d’api. És una planta lligada a prats humits i salins i, a les nostres comarques, solament troba un hàbitat propici en el delta de l’Ebre. Pertany a la família de les umbel·líferes, caracteritzades per unes inflorescències en forma de paraigües (umbel·les), amb una desena de radis que aguanten minúscules floretes blanquinoses de cinc pètals. Les fulles i les tiges són semblants a les de l’api i desprenen una olor semblant.


El suc de les tiges i fulles, ja sigui liquades o en cocció, és un bon remei per provocar l’orina i en temps antics es donava en malalties del ronyó, del fetge o de la bufeta. La seva arrel formava part d’una fórmula magistral coneguda amb el nom de xarop de les cinc arrels i que servia com a aperitiu, com a diürètic, en estats de debilitat i per provocar la menstruació; es feia amb les arrels del fonoll, esparreguera, julivert, rusc i api. A l’Edat Mitjana, la seva reputació sanativa era tan gran que val la pena esmentar un refrany que s’hi referia: “El teu fill mort i hi ha api a l’hort?” Una admonició que, amb petites variacions, només dues plantes remeieres han tingut l’honor d’assenyalar: l’api i la sàlvia.