Fulles de poniol.
Parlem avui del poniol més tradicional,
el que creix a les roques calcàries (Satureja fruticosa), molt diferent
d’aquell altre poniol que creix a la vora de rius i estanys (Mentha pulegium),
que és el més comercialitzat amb el nom de «poleo-menta». Aquest poniol blanc o de roca viu en indrets molt
específics de les nostres muntanyes i en els llits secs d’alguns rius. Exigeix
tot un seguit de requisits, que fan que la seva dispersió sigui molt aleatòria:
roques calcàries, ambient molt assolellat, temperatures altes i un mínim
d’humitat que es coli per les esquerdes de la roca on germina. És una herba
perenne, amb una soca de la qual cada any broten tiges molt primes i cobertes
d’una borra blanquinosa. Les fulles són també molt petites i d’un verd pàl·lid.
Les floretes són blanques, de la família de les labiades.
El seu ús tradicional es basa en
el seu dolç, penetrant i mentolat aroma que converteix la infusió en un líquid
deliciós. Es recol·lecten les tiges, fàcilment trencadisses, amb fulles i
flors, cap a finals d’estiu, deixant sempre amb molt de compte la base de la
planta, d’on tornarà a brotar l’any següent. S’utilitza sobretot per a
transtorns estomacals, com a calmant d’espasmes intestinals i per facilitar la
digestió d’un àpat excessiu. També es recomana en constipats i tos per les
seves propietats antisèptiques.
