Poniol, un deliciós digestiu

Fulles de poniol.


Parlem avui del poniol més tradicional, el que creix a les roques calcàries (Satureja fruticosa), molt diferent d’aquell altre poniol que creix a la vora de rius i estanys (Mentha pulegium), que és el més comercialitzat amb el nom de «poleo-menta». Aquest poniol blanc o de roca viu en indrets molt específics de les nostres muntanyes i en els llits secs d’alguns rius. Exigeix tot un seguit de requisits, que fan que la seva dispersió sigui molt aleatòria: roques calcàries, ambient molt assolellat, temperatures altes i un mínim d’humitat que es coli per les esquerdes de la roca on germina. És una herba perenne, amb una soca de la qual cada any broten tiges molt primes i cobertes d’una borra blanquinosa. Les fulles són també molt petites i d’un verd pàl·lid. Les floretes són blanques, de la família de les labiades.

El seu ús tradicional es basa en el seu dolç, penetrant i mentolat aroma que converteix la infusió en un líquid deliciós. Es recol·lecten les tiges, fàcilment trencadisses, amb fulles i flors, cap a finals d’estiu, deixant sempre amb molt de compte la base de la planta, d’on tornarà a brotar l’any següent. S’utilitza sobretot per a transtorns estomacals, com a calmant d’espasmes intestinals i per facilitar la digestió d’un àpat excessiu. També es recomana en constipats i tos per les seves propietats antisèptiques.