Cua de cavall: mineralitzant i diürètica

Cua de cavall.

La cua de cavall (Equisetum arvense) és una planta criptògama, és a dir, sense flors, i que basa el seu sistema reproductor en la dispersió de les petites espores que s’acumulen en la part superior d’unes tiges fèrtils, sense clorofil·la, que creixen abans de les autèntiques tiges remeieres, que són verdes, esveltes i estriades, de mig metre d’alçada, i que són interrompudes per sèries de segments articulats i verticil·lats. La seva presència es fa notar a la vora de rierols i de marges humits.

Es cullen les tiges verdes i plomoses, que tenen propietats mineralitzants per la notable presència de silici i potassi. Això les fa interessants per a tractaments de regeneració de teixits i carències de la pell... També és útil com a diürètica i en infeccions urinàries. Finalment, resulta també una bona planta hemostàtica, tant el suc fresc com la cocció de les tiges, capaç d’aturar les hemorràgies incontrolades o la menstruació excessiva.

Celidònia per a les berrugues

Celidònia.

La celidònia (Chelidonium majus) és una planta herbàcia de mig metre d’alçada que es cria en la part obaga dels murs i marges, sempre que es mantingui una humitat estable i un cert ambient de nitrificació. A les comarques tarragonines no és tan freqüent com al nord de Catalunya. Tot i així es pot localitzar en els marges obacs de l’albereda de Santes Creus i alguns barrancs del massís de Prades i Montsant. De la seva tija peludeta i de les seves fulles retallades i grans brolla, si es trenquen, un suc que crida de seguida l’atenció per la seva tonalitat taronja i brillant.

Aquesta llet ataronjada és la que tradicionalment ha tingut aplicacions per curar les berrugues de la pell. El problema rau precisament en la seva disponibilitat en fresc, ja que es recomanen tres aplicacions diàries per ser efectiva. En aplicacions internes el seu ús és perillós i totalment desaconsellat, ja que conté substàncies cardiotòniques, sedants, anestèsiques, etc. Cal no oblidar que la planta pertany a la mateixa família que el cascall, de la qual s’extreu l’opi i la morfina. Antigues tradicions consideraven aquesta llet ataronjada miraculosa per restituir la vista als que l’han perduda.

Heura per a la pell

Fulles d'heura.

Tothom coneix l’heura (Hedera helix), aquesta abundant enramadera de boscos i jardins que s’enfila per murs i troncs gràcies a unes petites arrels que enganxen les seves tiges als suports passius. No és una liana paràsita tanmateix, ja que no absorbeix la saba de l’arbre atrapat. Les fulles triangulars o lobulades, ovalades en les tiges florals, són verdes, fosques i llustroses. Les petites flors fecundades es converteixen en umbel·les de fruits negres i molt tòxics. És una planta mítica, atribut del déu Bacus, amb facultats màgiques per enterbolir els esperits (conseqüència de la seva toxicitat interna) i símbol de la immortalitat, potser per la seva sorprenent longevitat.

Per via interna, és una planta perillosa, per la qual cosa és preferible limitar-se a les seves propietats externes. La tradició popular aconsella coure les fulles en aigua, vi o vinagre, segons els casos. Aquest suc o el cataplasma de les mateixes fulles pot servir per cicatritzar llagues, descongestionar zones adolorides del cos a causa d’alguna neuràlgia, combatre les durícies, eliminar les taques del sol sobre la pell, desinflamar la cel·lulitis, etc.

Llorer per al dolor

Fulles de llorer.

Si bé el llorer (Laurus nobilis) no és una planta autòctona, la seva presència més que freqüent en horts i jardins fa que la recol·lecció de les fulles i fruits sigui fàcil. Les fulles llustroses, perennes, dures i aromàtiques són àmpliament conegudes per les seves aplicacions en la cuina mediterrània tradicional. Quant als fruits, d’una mida de cirera petita, són de color negre i amb una llavor. El llorer ha estat al llarg de la història un element mitològic important: corona dels herois romans, consagrat a Apol·lo i símbol ritual dels oracles de Delfos.

Les fulles es poden recol·lectar tot l’any i en infusió són molt indicades en trastorns digestius per calmar els espasmes, evitar els gasos i estimular les secrecions gàstriques. També es poden elaborar locions per fer friccions en cas d’artritis, reumatisme, etc. En aquest cas, però, resulta una millor opció l’oli que s’extreu dels fruits bullits, amb els quals s’elabora la tradicional mantega de llorer, miraculosa per a les articulacions adolorides.

Capil·lera per a la tos

Mata de capil·lera.

Aquesta humil falguereta (Adiantum capillus veneris) verdeja en el fons dels barrancs calcaris, en les fonts, pous i balmes humides, sempre en aquells indrets on el carbonat de calci, una humitat prou constant i una ombra quasi permanent permeten la progressió dels seus prims rizomes. La lleugeresa i densitat de les seves frondes —nom que es dóna a les fulles de les falgueres—, retallades en minúsculs ventalls, ha fet pensar des de l’antiguitat en els cabells de fines deesses, d’on procedeix un nom popular tan bonic com cabellera de Venus.

Les seves propietats medicinals són també humils, com ella mateixa, una mica bèquiques, calmants i antiespasmòdiques. Ajuda en els processos de congestió respiratòria: angines, tos, bronquitis, etc. Les fulles, és millor prendre-les fresques en infusió amb una mica de mel. També es poden coure i elaborar un xarop que es pot donar als infants sense problemes. La teoria dels senyals fou probablement la que va indicar als nostres avantpassats la seva dubtosa qualitat de reforçar el cabell i evitar-ne la caiguda.

Gaó per a l’orina

Flor del gaó.

El gaó o abriüll (Ononis spinosa) és una planta petita i perenne que a l’hivern conserva tan sols l’esquelet subterrani i restes esprimatxades i punxoses de les tiges estivals. Fins i tot en plena floració és una planta que passa desapercebuda si no és que tinguis la mala sort de seure-hi tot just al damunt, ja que unes afilades espines et donaran ràpida notícia de la seva presència. Les fulletes són dentades i compostes de tres petits folíols, les flors són de color rosa, de la mateixa forma que les de la ginesta. Es troba en prats i conreus humits.

El rizoma subterrani, francament empipador per als pagesos que s’enfrontaven abans a la dificultat d’eliminar-lo i que ha donat lloc a noms vulgars de la planta com afrontacavadors o aturabous, és el que s’ha d’arrencar i assecar. Serveix en cocció per a diverses afeccions de l’aparell urinari: augmentar la quantitat d’orina, eliminar les petites pedres, infeccions urinàries, reumatisme, etc.

Fonoll per als gasos intestinals

Mata de fonoll.

El fonoll (Foeniculum vulgare) és molt fàcil de localitzar per les vores de camins, sòls abandonats, conreus de secà i matollars eixuts. Posseeix una base subterrània carnosa i perenne, de la qual puja cada any una tija llarga i ramosa, amb fulles molt dividides en segments estrets i d’un to verd-blavós. Les nombroses flors s’aixequen sobre grans umbel·les i són petites i de color groc. Els fruits són grisos, ovalats i estriats. Tota la planta desprèn una fragància anisada que deixa a la boca una aroma fresca amb sensacions alhora dolces i amargues.

Els fruits recollits a principis de tardor són digestius, carminatius, antiinflamatoris i aperitius. La seva infusió ajuda en les digestions difícils i en l’eliminació dels gasos intestinals. També és útil per desinflamar els ulls i els bronquis. Per altra banda, igual que altres umbel·líferes, com l’anís, ajuda les embarassades a reduir la sensació de vòmit i, posteriorment, a augmentar la secreció de llet; tanmateix s’ha d’anar en compte ja que les dosis excessives poden ser lleugerament tòxiques i provocar la regla.

Cinc-en-rama per a llagues i ferides

Flor del cinc-en-rama.

El cinc-en-rama (Potentilla reptans) és una herbàcia perenne coneguda a les comarques tarragonines amb noms ben diversos: peu-trist, fragassa, maduixera borda, etc. Es va arrossegant per terra tot seguint l’allargament del rizoma, dels nusos del qual van brotant les fulles que s’aguanten sobre un llarg pecíol i que tenen un limbe completament partit en cinc folíols ovalats i dentats. Les flors, amb cinc pètals d’un groc vistós, s’aixequen solitàries sobre llargs peduncles a partir dels nusos del rizoma. És una herba que necessita humitat i és freqüent en prats, vores de rius i recs, sotabosc humit, etc.

Es recol·lecta el rizoma a partir de setembre i se n’aprofita la cocció sobretot per via externa. Així, les seves propietats astringents i antisèptiques el fan útil per desinfectar i cicatritzar llagues de la boca, ferides, petites hemorràgies, genives sagnants, etc. També s’hi poden fer gàrgares per als mals de gola. Per via interna, la cocció o la maceració amb vi va molt bé en casos de diarrea o còlon irritable, tot i que l’han d’evitar els malalts amb estómac massa sensible.

Taperera: un preciós aperitiu

Taperera.

Em passejava l’altre dia per la muralla nord de Tarragona quan, de sobte, em vaig quedar encisat per una espectacular cortina de fulles lluents i flors blanques i roses, totes atapeïdes de llargs filaments violacis, que cobria un bon pany de mur. No sé si em va semblar major miracle la bellesa d’aquest arbust autòcton o el simple fet que el servei municipal de jardins (al qual felicito) no l’hagués encara eliminat o substituït per alguna palmera o alguna iuca. De fet, la taperera (Capparis spinosa) és tan difícil de trobar fora de les restes de castells, torres i esglésies que l’hauríem de considerar part consubstancial del patrimoni arqueològic, una herència genètica que es remunta al mateix temps de la seva construcció o de la seva degradació.

Resulta per altra banda curiós que essent les tàperes un producte ben conegut pels consumidors, sobretot a partir de la popularització de les pizzes, tan poca gent sigui capaç de relacionar-les amb un arbust d’aparença tan exòtica. Les tàperes pròpiament dites són els capolls que precedeixen a les espectaculars flors que abans he esmentat, mentre que s’anomenen taperots els fruits verds que en resulten. Tant els uns com les altres es maceren en vinagre i es consumeixen com a aperitiu, per condimentar salses, per guarnir pizzes o plats de peix, etc. A més de la virtut aperitiva i tònica de les tàperes, l’escorça de l’arrel s’utilitzava tradicionalment com a diürètica i depurativa, per a afeccions del fetge i el fel.