Taperera: un preciós aperitiu

Taperera.

Em passejava l’altre dia per la muralla nord de Tarragona quan, de sobte, em vaig quedar encisat per una espectacular cortina de fulles lluents i flors blanques i roses, totes atapeïdes de llargs filaments violacis, que cobria un bon pany de mur. No sé si em va semblar major miracle la bellesa d’aquest arbust autòcton o el simple fet que el servei municipal de jardins (al qual felicito) no l’hagués encara eliminat o substituït per alguna palmera o alguna iuca. De fet, la taperera (Capparis spinosa) és tan difícil de trobar fora de les restes de castells, torres i esglésies que l’hauríem de considerar part consubstancial del patrimoni arqueològic, una herència genètica que es remunta al mateix temps de la seva construcció o de la seva degradació.

Resulta per altra banda curiós que essent les tàperes un producte ben conegut pels consumidors, sobretot a partir de la popularització de les pizzes, tan poca gent sigui capaç de relacionar-les amb un arbust d’aparença tan exòtica. Les tàperes pròpiament dites són els capolls que precedeixen a les espectaculars flors que abans he esmentat, mentre que s’anomenen taperots els fruits verds que en resulten. Tant els uns com les altres es maceren en vinagre i es consumeixen com a aperitiu, per condimentar salses, per guarnir pizzes o plats de peix, etc. A més de la virtut aperitiva i tònica de les tàperes, l’escorça de l’arrel s’utilitzava tradicionalment com a diürètica i depurativa, per a afeccions del fetge i el fel.