Orenga per a la tos i el dolor

Mata d’orenga.

L’orenga (Origanum vulgare) és una herbàcia perenne de mig metre d’alçada aproximadament, que va escampant les seves tiges airoses en sòls frescos i una mica humits. Al llarg de les tiges, creixen de forma oposada les fulles petites, ovalades, enteres i amb una mica de borra. En la part superior apareixen corimbes densos de floretes rosades o blanquinoses. Tota la planta exhala, quan la toques, un perfum agradable i suau. És una planta freqüent en els boscos i prats muntanyencs de totes les nostres comarques. Es recol·lecta sovint per a usos culinaris ja que aporta un gust i aroma característic als sofregits de tomaca, pizzes, guisats, etc.

L’orenga té virtuts analgèsiques, antisèptiques i digestives i la seva infusió s’ha utilitzat per a múltiples malalties: digestions pesades i gasos, dolors articulars, infeccions per fongs, menstruació irregular... Escalfant-la en oli o aigua, s’aplica sobre zones adolorides del cos, com en el cas de torticoli, cops i neuràlgies (dolor en algun nervi). Les seves propietats desinfectants la fan aconsellable per glopejar o netejar llagues i ferides. Una combinació d’orenga, sàlvia i agrimònia és molt efectiva per fer gargarismes en afeccions de gola, tos, angines i faringitis. Comercialitzada en forma d’oli essencial, es considera un dels antisèptics més efectius que hi ha, capaç d’eliminar amb el seu contacte tota mena de bacteris, virus i paràsits.

Agrimònia: per a la gola

Mata d'agrimònia.

L’agrimònia (Agrimonia eupatoria) és una herbàcia perenne que creix a les vores de prats, camins, bardisses —sempre en ambients frescos i una mica humits. No és una planta gaire abundant i cal cercar l’indret adequat. Forma una roseta basal de fulles compostes, tovetes, una mica semblants a les del roser o la servera (a la Conca de Barberà li diuen serverina), amb 7/9 folíols dentats, que són blanquinosos i peludets pel revers. Als mesos de juliol i agost, brota de la base una tija llarga i prima, amb fulles esparses i espigues erectes plenes de petites flors, amb cinc pètals de color groc.

La cocció amb mel de les fulles i sumitats florides és astringent i desinflamatòria. Resulta molt indicada per a les malalties de la gola, com faringitis, afonia, angines, etc. Els gargarismes amb el líquid resultant són de gran utilitat per a aquelles persones que, a causa de la seva professió, forcen molt la veu, com mestres i cantants. La cocció també es pot aplicar per rentar llagues i ferides i la seva infusió és molt recomanable en cas de diarrea i afeccions intestinals.

Flors d'agrimònia.

Marduix per als dolors

Marduix.

El marduix (Origanum majorana) és una herba aromàtica procedent de l’Àsia i Àfrica oriental i que va ser introduïda a l’edat mitjana en el nostre país. Es cria fàcilment en horts i torretes. Pertany a la mateixa família que la nostra silvestre orenga i, com ella, té unes fulles petites, oposades i ovalades que exhalen una olor forta i característica. Les tiges estan recobertes d’una borra blanca i en les summitats apareixen atapeïdes inflorescències de petites flors blanquinoses.

La planta té fama d’analgèsica, digestiva, sedant i antispasmòdica. A nivell extern, forma part de diverses receptes d’olis, ungüents i pomades contra els dolors en les articulacions, musculars, reumàtics i neuràlgics. A nivell intern, la seva infusió resulta apropiada per al tractament d’espasmes nerviosos, tensió muscular, ansietat, migranyes i dolors gastrointestinals d’origen nerviós. Una cocció de marduix, agrimònia i espernallac ajuda a desinflamar les torçades de peu i les contusions, aplicant alternativament sobre la zona adolorida una bossa de gel i compreses calentes del líquid resultant de la cocció.