Verònica: un te saludable

Flor de verònica.

De veròniques a les nostres comarques en tenim una desena, la major part de les quals amb tendència arvense, és a dir, amb preferència per sòls conreats o erms. Quasi totes són herbes humils que presenten unes petites flors blaves de minúscula bellesa. La verònica amb més reputació remeiera (Veronica officinalis) viu en les clarianes dels nostres boscos humits i ombrívols. És arrossegadissa i de fulles ovalades i dentades. Del rizoma serpentejant s’aixeca a la primavera uns ramets de menys d’un pam, erectes i delicats, amb petites flors de color malva i blau clar.

Fou una planta de reputació medicinal notable en segles passats, però actualment es considera que els seus principis actius no justifiquen les atribucions que se li donaven per curar moltes malalties respiratòries i digestives, fins i tot la tisi. El seu lleuger gust amarg la fa recomanable per prendre com un te digestiu, que ajuda a tractar diarrees i gastritis i que beneficia la neteja del ronyó i del fetge. També ajuda a combatre la tos i la bronquitis. A nivell extern, la seva infusió serveix per rentar èczemes i irritacions cutànies. La verònica formava part, juntament amb setze plantes més (brotònica, romer, orenga, sàlvia...), del famós compost vulnerari del qual es feien preparacions per curar ferides, llagues i tota mena d’afeccions de la pell. Va ser fins i tot anomenada herba dels leprosos per la seva suposada virtut en la curació d’un rei francès.

Orenga per a la tos i el dolor

Mata d’orenga.

L’orenga (Origanum vulgare) és una herbàcia perenne de mig metre d’alçada aproximadament, que va escampant les seves tiges airoses en sòls frescos i una mica humits. Al llarg de les tiges, creixen de forma oposada les fulles petites, ovalades, enteres i amb una mica de borra. En la part superior apareixen corimbes densos de floretes rosades o blanquinoses. Tota la planta exhala, quan la toques, un perfum agradable i suau. És una planta freqüent en els boscos i prats muntanyencs de totes les nostres comarques. Es recol·lecta sovint per a usos culinaris ja que aporta un gust i aroma característic als sofregits de tomaca, pizzes, guisats, etc.

L’orenga té virtuts analgèsiques, antisèptiques i digestives i la seva infusió s’ha utilitzat per a múltiples malalties: digestions pesades i gasos, dolors articulars, infeccions per fongs, menstruació irregular... Escalfant-la en oli o aigua, s’aplica sobre zones adolorides del cos, com en el cas de torticoli, cops i neuràlgies (dolor en algun nervi). Les seves propietats desinfectants la fan aconsellable per glopejar o netejar llagues i ferides. Una combinació d’orenga, sàlvia i agrimònia és molt efectiva per fer gargarismes en afeccions de gola, tos, angines i faringitis. Comercialitzada en forma d’oli essencial, es considera un dels antisèptics més efectius que hi ha, capaç d’eliminar amb el seu contacte tota mena de bacteris, virus i paràsits.

Api bord: aliment i medecina

Mata d'api bord.

L’api bord (Apium graveolens) és l’espècie silvestre que ha donat lloc a les hortalisses domèstiques conreades amb el nom d’api. És una planta lligada a prats humits i salins i, a les nostres comarques, solament troba un hàbitat propici en el delta de l’Ebre. Pertany a la família de les umbel·líferes, caracteritzades per unes inflorescències en forma de paraigües (umbel·les), amb una desena de radis que aguanten minúscules floretes blanquinoses de cinc pètals. Les fulles i les tiges són semblants a les de l’api i desprenen una olor semblant.

El suc de les tiges i fulles, ja sigui liquades o en cocció, és un bon remei per provocar l’orina i en temps antics es donava en malalties del ronyó, del fetge o de la bufeta. La seva arrel formava part d’una fórmula magistral coneguda amb el nom de xarop de les cinc arrels i que servia com a aperitiu, com a diürètic, en estats de debilitat i per provocar la menstruació; es feia amb les arrels del fonoll, esparreguera, julivert, rusc i api. A l’Edat Mitjana, la seva reputació sanativa era tan gran que val la pena esmentar un refrany que s’hi referia: “El teu fill mort i hi ha api a l’hort?” Una admonició que, amb petites variacions, només dues plantes remeieres han tingut l’honor d’assenyalar: l’api i la sàlvia.

Sàlvia, la que salva (Salvia officinalis)

Planta de sàlvia.

La sàlvia de les nostres comarques és una planta humil i petita, llenyosa a la base, de la qual broten les tiges tendres i fulloses. Les fulles són oposades, lanceolades, estretes i cobertes d’una pubescència blanquinosa. Les flors són petites, blaves o liloses, típicament bilabiades; formen grupets que s’estiren en espiga al llarg de la tija. Tota la planta exhala un perfum fort, camforat i característic. Creix de forma silvestre en les nostres muntanyes calcàries i seques: Montsant, Muntanyes de Prades, etc.

La sàlvia té una reputació de medicinal molt antiga i les virtuts que s’atribueixen a les seves fulles i summitats florides són innombrables. La seva infusió es considera un bon remei digestiu, per enfortir l’estómac i en cas de diarrees i vòmits. També és molt recomanada per regularitzar les menstruacions irregulars i excessives, així com per atenuar els problemes de la menopausa. En forma de gargarismes i glopeigs, la seva virtut desinfectant és útil per tractar faringitis, angines, genives sagnants o llagues a la boca. La seva alcoholatura és un bon tònic capil·lar. Les fulles fresques i aixafades es poden aplicar com un cataplasma en picades d’insectes.

Sàlvia florida.

Sàlvia romana: tònica i estimulant

Planta de sàlvia romana (Salvia sclarea).

A les nostres comarques tenim unes quantes sàlvies, totes elles caracteritzades per unes fulles aspres, grans i oposades, unes flors liloses, rosades o blaves, típicament labiades i agrupades al llarg d’una llarga espiga floral, i una olor forta, camforada, amb notes de mesc, molt característica. La més comuna al nostre territori és la Salvia officinalis de la qual ja vaig parlar en una ocasió. En canvi, la sàlvia romana (Salvia sclarea), tota ella de port, fulles i flors més grans, és molt més rara i apareix en punts determinats del Priorat i de la Conca de Barberà, sovint com una reminiscència d’antics conreus.

Totes les sàlvies, i aquesta especialment, són plantes estimulants i tòniques que se solen prescriure a persones amb esgotament i amb el sistema nerviós feble. També contenen substàncies que tonifiquen el sistema digestiu i la menstruació. L’essència de sàlvia, amb diversos components segons l’espècie, conté principis aromàtics molt utilitzats en perfumeria. Tot i les seves virtuts, l’essència de sàlvia no està exempta d’una certa toxicitat si les dosis són excessives. No deixa de ser una curiositat, que adverteix de la potència de les sàlvies, que una espècie americana (Salvia divinorum) fou utilitzada pels xamans mexicans amb finalitats endevinatòries pel seu poder de produir un estat de pèrdua absoluta de la realitat. Aquesta perillosa sàlvia, capaç de fer perdre totalment el control, es va convertir en la droga vegetal de moda als Estats Units quan la famosa Miley Cirus (Hanna Montana) va ser enxampada fumant-la. Tranquils, la nostra és estimulant, però no tant!