Crespinell: per a llagues i coïssors

Crespinell.

Hi ha a les nostres comarques diverses plantes anomenades vulgarment crespinells. La que cito concretament aquí és el crespinell blanc (Sedum album), també anomenat arròs de pardal, raïm de pastor i altres divertits noms. Aquest petit crespinell té una inflorescència de floretes blanques a diferència dels altres, que les tenen grogues. Com tota la família Sedum, les fulles són crasses i suculentes a causa del líquid que emmagatzemen, condició adaptativa que els permet sobreviure en hàbitats d’especial dificultat i poca competència: roques, murs, marges, teulades… on aprofiten els pocs racons on la terra i l’aigua s’acumulen. El suc del crespinell blanc és refrescant i una mica àcid, a diferència dels crespinells grocs que solen tenir un gust més aspre i picant.

Per via externa, les fulles del crespinell es poden aixafar com un cataplasma en fresc damunt de llagues, ferides i afeccions de la pell. El seu suc ajuda a cicatritzar les llagues, tallar les hemorràgies, refrescar les inflamacions i calmar la coïssor de les urticàries, i és un magnífic remei d’emergència al camp i a la muntanya per solucionar aquestes petites i habituals contingències: una rascada, una llaga al peu, una contusió, una ortiga que ens ha picat… A part d’això, en alguns pobles és tradicional el seu ús intern per curar úlceres gàstriques: es xafen les fulles, s’efectua una cocció o una maceració, es filtra el líquid resultant i se’n beu diversos cops al dia.

Estramoni, per morir intoxicat

Estramoni.

Perdoneu la contundència del títol, però més val posar les coses al seu lloc des de bon principi, sobretot quan, des de fa uns anys, alguns adolescents s’estan dedicant a experimentar amb la lleugeresa del fil que separa la vida de la mort a base de pocions i substàncies amb què, segons alguns sociòlegs, busquen evadir-se de la crisi i de l’angoixa existencial (els adolescents dels segles xv, xvi, xvii … encara riuen ara). Si reviseu hemeroteca, podeu comprovar com aquest any la recerca de les virtuts psicodèliques de l’estramoni (Datura stramonium) ha costat l’hospitalització i la vida d’uns quants joves. I és que aquesta planta és bastant comú i evident —un metre d’altura— en les nostres rieres i zones periurbanes, sobretot quan hi ha abundància de residus orgànics, brossa i fems. Les fulles amples i serrades, els fruits eriçats de punxes corbades i l’olor pestilent ja denoten, a primera vista, que es tracta d’una planta sospitosa, tan sospitosa que, per si ens faltaven proves, en alguns llocs del país l’anomenen figuera del diable. Però ja heu vist que ni tots els estigmes són capaços de desanimar l’afany investigador dels nostres adolescents.

L’estramoni pertany al grup vegetal de les solanàcies, les quals conformen, al costat de plantes comestibles de gran utilitat (patata, tomàquet, pebrot), l’exèrcit més perillós de la botànica: belladona, tabac, queixalera, mandràgora… Una autèntica col·lecció de tòxics, que han format i formen part de l’arsenal farmacològic per les seves propietats antiasmàtiques, hipnòtiques, analgèsiques i relaxants del sistema nerviós. Però sense un exacte control dels alcaloides que conté, l’ús intern de l’estramoni pot provocar intoxicacions molt greus. Amb dosis petites causa sequedat, alteracions de la pupil·la, al·lucinacions i desorientació, però una dosi de risc origina taquicàrdia, deliris, coma i infart. I ningú no pot saber quina és la dosi de risc, ja que depèn tant de la variable riquesa d’alcaloides de les fulles com de les característiques físiques de la persona. Sisplau, experiments al laboratori de ciències!

Flor de l’estramoni.

Fruit de l’estramoni.

Cardó: per cardar… la llana

El cardó (Dipsacus silvestris) és conegut també a les comarques tarragonines per altres noms populars que fan referència al seu aspecte (pinta, guitarra …) o a la seva ubicació (rierenca). És una herbàcia de considerable altura que pot arribar quasi als dos metres, amb les tiges vigoroses, erectes i plenes de punxetes. Les fulles són grans, lanceolades i oposades, amb rígides puntes al llarg dels nervis; se solden a la base tot formant un receptacle on s’hi acumula l’aigua de la pluja o de la rosada. A la part superior de les robustes tiges es formen les grans inflorescències, ovalades, atapeïdes de petites flors rosades, acompanyades totes elles de bràcties molt agudes que, en assecar-se, conformaran una mena de pinya eriçada de pues. Es cria en prats humits, prop de fonts i rieres, en terrenys que conservin tot l’any una certa humitat.

Aquestes pinyes són les que en altre temps, ja sigui en la forma silvestre o en la varietat cultivada, van ser utilitzades per cardar, activitat que consisteix a pentinar la llana per treure-li la borra superficial abans de filar-la. A part d’això, la seva arrel té propietats diürètiques i depuratives. Un altre ús popular d’aquesta planta fa referència als minúsculs cuquets que es crien en els fruitets secs de la inflorescència i que, segons els antics, col·locats dins de la verga, provoquen admirablement l’orina retinguda. Jo no sé a vosaltres, però a mi, només d’imaginar-ho, se m’han tret d’immediat les ganes de cardar!

Aranyoner: la mare del patxaran

Aranyons.

A finals d’estiu, amatents a l’inici de les migracions hivernals, les nostres bardisses es van omplint de fruits. Per les vores de bosc, marges de camins i fondalades de torrents verolen cap als vermells, els blaus i els liles una munió de fruits: les móres dels esbarzers, les cireretes de pastor de l’arç blanc, els ginebrons de càdecs i ginebres, els grataculs dels rosers silvestres, els raïms de l’arítjol, els aranyons dels aranyoners i les baies fosques de sanguinyols, oliveretes i roldors. Es disposen a omplir el pap dels estols d’ocells que arriben o que marxen, uns amb la necessitat d’emmagatzemar reserves per al llarg viatge que han d’emprendre, altres esprimatxats i famolencs després d’haver-lo finalitzat. Amb aquesta generosa alimentació, els arbustos asseguren la dispersió dels seus gens dins de les granes i pinyols que s’evacuaran amb els excrements.

Quasi tots aquests fruits van ajudar l’ésser humà a sobreviure durant els llargs hiverns d’aquelles èpoques en què l’agricultura i la ramaderia encara no s’havien patentat. Més tard, el seu ús va passar a formar part del gaudi sibarita de licors, xarops i melmelades. Com exemple d’aquest festival de la tardor que s’apropa, avui citaré l’aranyoner (Prunus spinosa). Aquest arbust de punxes considerables i floretes blanques i atapeïdes produeix fruits d’una aspror extrema, incomestible. Aquesta astringència s’ha aprofitat, amb la corresponent addició de sucre, per fer coccions amb què curar llagues i infeccions de boca, per fer xarops contra la diarrea i, sobretot, per fabricar un licor digestiu: el patxaran. El seu color roig i brillant i el seu gust amb notes àcides i dolces procedeix de la maceració en alcohol o aiguardent dels aranyons, fruits globulars de color blau fosc, que podem trobar fàcilment en les nostres excursions per la muntanya mitjana. No n’abuseu! Els ocells també els necessiten.

Aranyoner en flor.

Sisimbri: l’herba dels cantors

Sisimbri.

El sisimbri o erísim (Sisymbrium officinale) és una planta medicinal poc valorada a Catalunya, tal com prova la manca de noms populars i la necessitat de referir-nos-hi mitjançant neologismes. I tanmateix, a la resta de la península, el nom d’herba dels cantors ja deixa intuir que no ens trobem precisament davant d’una planta vulgar. Forma part de la família de les crucíferes, la qual es caracteritza per les petites flors de quatre pètals en forma de creu i sis estams. El sisimbri podria confondre’s amb les popularment anomenades ravenisses grogues, però és més robust i té unes tiges molt ramificades i rígides. Les floretes són molt petites, de color groc llimona. A mida que es van fecundant, es converteixen en síliqües: fruitets prims, curts i aguts, estretament ajuntats a la tija.

És una típica «mala herba» que es troba amb relativa facilitat en camps de conreu i vores de camins de tots els nostres pobles. Tal com he dit, a Castella, Galícia i Portugal es coneix com herba dels cantors o dels predicadors, per la seva fama de curar afonies, faringitis, angines i altres afeccions de la gola a què estan exposats aquells personatges. A França, el nom d’herba dels xantres (cantors primers d’una catedral o monestir) va en el mateix sentit. Es recomana prendre fresca, en forma d’infusió i amb una mica de mel per dissimular el seu gust una mica desagradable. També se’n pot fer un xarop i anar-lo prenent a cullerades. Tan sols l’agrimònia, una altra planta freqüent a casa nostra, rivalitzava amb el sisimbri per les mateixes qualitats, entre els antics cantors i actors a la recerca de la veu perduda.

Flor del sisimbri.

Sàlvia romana: tònica i estimulant

Planta de sàlvia romana (Salvia sclarea).

A les nostres comarques tenim unes quantes sàlvies, totes elles caracteritzades per unes fulles aspres, grans i oposades, unes flors liloses, rosades o blaves, típicament labiades i agrupades al llarg d’una llarga espiga floral, i una olor forta, camforada, amb notes de mesc, molt característica. La més comuna al nostre territori és la Salvia officinalis de la qual ja vaig parlar en una ocasió. En canvi, la sàlvia romana (Salvia sclarea), tota ella de port, fulles i flors més grans, és molt més rara i apareix en punts determinats del Priorat i de la Conca de Barberà, sovint com una reminiscència d’antics conreus.

Totes les sàlvies, i aquesta especialment, són plantes estimulants i tòniques que se solen prescriure a persones amb esgotament i amb el sistema nerviós feble. També contenen substàncies que tonifiquen el sistema digestiu i la menstruació. L’essència de sàlvia, amb diversos components segons l’espècie, conté principis aromàtics molt utilitzats en perfumeria. Tot i les seves virtuts, l’essència de sàlvia no està exempta d’una certa toxicitat si les dosis són excessives. No deixa de ser una curiositat, que adverteix de la potència de les sàlvies, que una espècie americana (Salvia divinorum) fou utilitzada pels xamans mexicans amb finalitats endevinatòries pel seu poder de produir un estat de pèrdua absoluta de la realitat. Aquesta perillosa sàlvia, capaç de fer perdre totalment el control, es va convertir en la droga vegetal de moda als Estats Units quan la famosa Miley Cirus (Hanna Montana) va ser enxampada fumant-la. Tranquils, la nostra és estimulant, però no tant!

Herba blenera: per a la tos i per fer llum

Flor de la blenera (Verbascum thapsus).

Amb el nom científic Verbascum es coneixen a les nostres comarques mitja dotzena d’espècies, de característiques i propietats semblants. La més vistosa i airosa de totes és potser la que, sota diversos noms populars —blenera, cua de guilla, candelera, etc.— , fa referència al Verbascum thapsus. Són plantes que fan una roseta basal de fulles grandioses, gruixudes, vellutades amb una densa llana blanquinosa. De la base s’estira una tija floral molt alta, de més d’un metre, fullosa i acabada amb una atapeïda espiga de flors grogues de cinc pètals. Tot i que algun nom vulgar pot referir-se a la forma de ciri que el seu aspecte ja denota, en realitat la relació de la blenera amb el món de les espelmes deriva de l’ús tradicional de les seves fulles que, cargolades adequadament i xopades d’oli combustible, es feien servir de blens en els tradicionals llums de ganxo que durant segles van il·luminar les cases del país.

La seva utilitat medicinal es troba sobretot en les flors que, juntament amb altres flors bèquiques reconegudes (violeta, rosella, malva…), serveixen per fluïdificar la mucositat, calmar la tos, el mal de gola, l’asma, la bronquitis, etc. En aquestes preparacions es recomana filtrar bé el líquid perquè no quedin pèls irritants. La planta ha tingut també altres utilitats: l’oli que resulta de macerar-ne les flors s’ha utilitzat per al mal d’orella i l’emplastre de les fulles cuites per als dolors de les articulacions, els penellons o les morenes. Això sense esmentar més que de passada la referència que el seu nom llatí va deixar en alguns idiomes com el castellà: envarbascar, un sistema antic i més que prohibit de pescar, tot intoxicant les aigües amb un suc que atordia els peixos i permetia la seva fàcil captura.

Planta de la blenera (Verbascum thapsus).