Crespinell.
Hi
ha a les nostres comarques diverses plantes anomenades vulgarment crespinells. La que cito concretament
aquí és el crespinell blanc (Sedum album), també anomenat arròs de pardal, raïm de pastor i altres divertits noms. Aquest petit crespinell té
una inflorescència de floretes blanques a diferència dels altres, que les tenen
grogues. Com tota la família Sedum, les
fulles són crasses i suculentes a causa del líquid que emmagatzemen, condició
adaptativa que els permet sobreviure en hàbitats d’especial dificultat i poca
competència: roques, murs, marges, teulades… on aprofiten els pocs racons on la
terra i l’aigua s’acumulen. El suc del crespinell blanc és refrescant i una
mica àcid, a diferència dels crespinells grocs que solen tenir un gust més
aspre i picant.
Per
via externa, les fulles del crespinell es poden aixafar com un cataplasma en
fresc damunt de llagues, ferides i afeccions de la pell. El seu suc ajuda a
cicatritzar les llagues, tallar les hemorràgies, refrescar les inflamacions i
calmar la coïssor de les urticàries, i és un magnífic remei d’emergència al
camp i a la muntanya per solucionar aquestes petites i habituals contingències:
una rascada, una llaga al peu, una contusió, una ortiga que ens ha picat… A
part d’això, en alguns pobles és tradicional el seu ús intern per curar úlceres
gàstriques: es xafen les fulles, s’efectua una cocció o una maceració, es
filtra el líquid resultant i se’n beu diversos cops al dia.
