Aranyons.
A
finals d’estiu, amatents a l’inici de les migracions hivernals, les nostres
bardisses es van omplint de fruits. Per les vores de bosc, marges de camins i
fondalades de torrents verolen cap als vermells, els blaus i els liles una
munió de fruits: les móres dels esbarzers, les cireretes de pastor de l’arç
blanc, els ginebrons de càdecs i ginebres, els grataculs dels rosers
silvestres, els raïms de l’arítjol, els aranyons dels aranyoners i les baies fosques
de sanguinyols, oliveretes i roldors. Es disposen a omplir el pap dels estols
d’ocells que arriben o que marxen, uns amb la necessitat d’emmagatzemar
reserves per al llarg viatge que han d’emprendre, altres esprimatxats i
famolencs després d’haver-lo finalitzat. Amb aquesta generosa alimentació, els
arbustos asseguren la dispersió dels seus gens dins de les granes i pinyols que
s’evacuaran amb els excrements.
Quasi
tots aquests fruits van ajudar l’ésser humà a sobreviure durant els llargs
hiverns d’aquelles èpoques en què l’agricultura i la ramaderia encara no
s’havien patentat. Més tard, el seu ús va passar a formar part del gaudi
sibarita de licors, xarops i melmelades. Com exemple d’aquest festival de la
tardor que s’apropa, avui citaré l’aranyoner
(Prunus spinosa). Aquest arbust de
punxes considerables i floretes blanques i atapeïdes produeix fruits d’una
aspror extrema, incomestible. Aquesta astringència s’ha aprofitat, amb la corresponent
addició de sucre, per fer coccions amb què curar llagues i infeccions de boca,
per fer xarops contra la diarrea i, sobretot, per fabricar un licor digestiu:
el patxaran. El seu color roig i
brillant i el seu gust amb notes àcides i dolces procedeix de la maceració en
alcohol o aiguardent dels aranyons, fruits globulars de color blau fosc, que
podem trobar fàcilment en les nostres excursions per la muntanya mitjana. No
n’abuseu! Els ocells també els necessiten.
Aranyoner en flor.
