Flor de la blenera (Verbascum thapsus).
Amb
el nom científic Verbascum es
coneixen a les nostres comarques mitja dotzena d’espècies, de característiques
i propietats semblants. La més vistosa i airosa de totes és potser la que, sota
diversos noms populars —blenera, cua de guilla, candelera, etc.— , fa referència al Verbascum thapsus. Són plantes que fan una roseta basal de fulles
grandioses, gruixudes, vellutades amb una densa llana blanquinosa. De la base
s’estira una tija floral molt alta, de més d’un metre, fullosa i acabada amb
una atapeïda espiga de flors grogues de cinc pètals. Tot i que algun nom vulgar
pot referir-se a la forma de ciri que el seu aspecte ja denota, en realitat la
relació de la blenera amb el món de
les espelmes deriva de l’ús tradicional de les seves fulles que, cargolades
adequadament i xopades d’oli combustible, es feien servir de blens en els
tradicionals llums de ganxo que durant segles van il·luminar les cases del
país.
La
seva utilitat medicinal es troba sobretot en les flors que, juntament amb
altres flors bèquiques reconegudes (violeta, rosella, malva…), serveixen per
fluïdificar la mucositat, calmar la tos, el mal de gola, l’asma, la bronquitis,
etc. En aquestes preparacions es recomana filtrar bé el líquid perquè no quedin
pèls irritants. La planta ha tingut també altres utilitats: l’oli que resulta
de macerar-ne les flors s’ha utilitzat per al mal d’orella i l’emplastre de les
fulles cuites per als dolors de les articulacions, els penellons o les morenes.
Això sense esmentar més que de passada la referència que el seu nom llatí va
deixar en alguns idiomes com el castellà: envarbascar,
un sistema antic i més que prohibit de pescar, tot intoxicant les aigües amb un
suc que atordia els peixos i permetia la seva fàcil captura.
Planta
de la blenera (Verbascum thapsus).
